Saturday, March 31, 2007


La tranquilitat de la casa només es veu alterada per la meva silenciosa presència i per 'northern soul' sortint des de l'àudio. Aquesta música sembla voler contrarrestar la foscor del cel que hi ha fora. M'encanta el concepte 'northern soul' pel seu orígen. Fa poc vaig dir que era el Linux de la música... Aprfito el dia per gaudir dels silencis, de la tranquilitat i de la blancor dels dies propers a l'agenda. Res a fer. Almenys de forma imperativa. Sempre seràn més coses les que escric que faré, que no pas les que acabo escrivint que he fet. Encara que sempre seràn moltes menys les coses que he fet, que les coses que m'hagués agradat escriure perquè les havia fet. Una mica complex tot plegat, ja sé. Tampoc ningú va dir que les coses serien fàcils. Acabo de veure la segona pel·lícula de Guillermo del Toro en dos dies. Poca lectura i una mica d'apatia tant de dissabte. Tant meva. He sommiat amb ella. No en un son profund sinó aquell que es barreja amb la consciència. Ha aparegut més de tres vegades al llarg d'avui al meu pensament. I tot plegat m'espanta. No tinc ganes de certes coses. Són necessaris aquest dies de vacances. Per aquestes i altres coses. Llegeixo frases precioses que rellegeixo i intento memoritzar. Siusplau, no vinguis molt per aquí. No crec que siguis la més adeqüada, ni que jo estigui en el millor moment. Segueixo creient en el punt de racionalisme de certes coses. Les decisions menys estomacals solen ser les més adeqüades. Aquesta nit juga el nostre mésqueunclub. Després només vull gaudir de la nit, de la forma que sigui...

Àudio: Morrissey: The more you ignore me, the closer I get

Thursday, March 29, 2007


No tot és qüestió de valentia. Juguen moltes altres coses. Però sí, conec el camí o almenys crec saber-ne les coordenades. Però juguen moltes altres coses. Les meves pors segueixen allà, perennes. També vivim de comentaris llençats a l'aire i que es recullen segons qui ho fa. Ja diviso els dies de descans. Sense entrades pel concert de demà. Tot segueix igual a l'editorial. La noa mallorquina segueix provocant els meus suspirs rera seu quan diu 'jo' enlloc de 'mi'. La dissenyadora argentina segueix amb la seva tassa de ceràmica bebent té. La jove dissenyadora ajudant segueix tant càndida i tant enigmàtica. La noia anglesa que parla català segueix amb aquell accent i aquell possat 'tweed' que em desferma. Les sobretaules amb els informatics i el meu amic de producció que sempre em regala llibre segueixen sent delirants i caòtiques. El meu lavabo preferit segueix sent el que més lluny em queda. Segueixo prenent masses cafès de màquina. Aquest vespre sopar a casa de l'amic berguedà amb futurs comunicadors/es. Ja sé que sempre espero la pilota i mai vaig a buscar-la. Però no puc deixar de pensar que Romário també ho feia. I no li va anar tant malament...


Àudio: Margo & The Marvettes: When Love Slips Away

Wednesday, March 28, 2007


potser t'hagués dit d'anar a fer un cafè avui. o que m'acompanyessis al cine. potser és massa dora, o no. un amic em diu que sempre em quedo en els detalls. ésser detallista no significa això precisament. em sento amb ganes de cercar noves rutines duals. sinergies. tot plegat és una sensació summament extranya. pot alguna cosa fer-te moltes ganes i molta mandra al mateix temps? suposo que són coses d'aquesta raresa meva. que com moltes coses gaudeix de bonances i de mailícies. ara mateix sona ciudadano. marburg. sembla impossible poder condensar tanta bellesa en 4' i 3''. aquesta tarda he estat al 'lletraferit'. fent gala d'aquest mou que fa un temps em vaig apropiar per mi i que ha donat lloc a lletres i lletres. lectura solitària de 'Kafka a la platja'. Té amb llet amb un sobret i mig de sucre. m'envolten post-adolescents amb converses metafísiques. modernets avorrits de braços tatuats i guies de viatge sobre la taula. i un 'bohemi' en tota regla, amb barret de bombí que escriu en fulls de 3/4. la meva amica castellana d'ulls blaus l'altre dia em va dir que era 'bohemi'. em va sorprendre i no sé si em va. tampoc sé si ho deia de debó. passo la resta de la tarda apàtica de dimecres a casa. miro reportatges sobre l'escena musical 'madi in BCN' i mirant videoclips per intentar agafar idees. la Flora Saura apareix a un vídeo d'Elena, i em captiva. ja queda menys pel descans vacacional. potser sí li hauria de dir d'anar a fer un cafè...


Àudio: Ciudadano: La ciudad ausente

Tuesday, March 27, 2007

*my new&old Mac (known as 'Quentin'.. .)


El clima segueix entestat en el protagonisme. No pot ser tan sols uns espectador més, sinó que ha d'aparèixer. Matí gris i cel trist, que amenaçava pluja necessitada i netejadora. Però no ha arribat i el sol ha decidit prostrar-se. Tanmateix a mija tarda, un fred inesperat i palpable es deixava veure, encenent-me colors a la cara i donant sentit, a la meva típica postura de mans a la butxaca. Compto un dies menys per les analgèsiques vacances. Penso les coses per fer. Alguns discos en els que aprofundir, llibres de Murakami i Paul Auster, americanes que portar a la tintoreria, northern soul, escriure un guió que se'm resisteix terriblement, cine sol o en companyia, obres de teatre enraderides, cafès i tés com els d'avui (amb un gran amic politòleg, periodista i gironí repassant històries i morenes d'anhel compartit), dvd's per a 'backgrounds' necessaris, endreçar habiatcles mentals i físics i algunes coses més que espero. Tan sols això, les espero. Ahir, en Pau es posa les plomes al programa i posa música de la que li passo. Em regala 'Mala mujer' de Los Sencillos, i me'n recordo d'alguna especialment. Aquesta nit una mica d'escriptura, programes televisius coloristes i un concert del 33 que fan a les 24h. Imprescindible...i jo hiera. I Miqui Puig també...





Àudio: Edwin Starr: Agent 00 Soul

Monday, March 26, 2007


Un altre dilluns. Però aquest amb bones prespectives, ja que el pròxim serà festa. Cansament cíclic i idees que em retronen al cap. Diumenge de ressaca passat, encara avui amb certes conseqüències. Lletres i lletres voltant-me la cefalea. Escric l'agenda pel programa, amb concerts on vull anar i pels que encara no tinc companyia. Un disc recomanat de Sexy Sadie. Uns pioners illencs que van posar-se les plomes i les fletxes molt dora per aquí. Escric un relat que presento a un concurs, amb aquelles esperances de sempre que no saps si tenen raó de ser o no. Intents, de moment no fructífers, per trobar la idea que doni forma a un projecte audiovisual. Desconec encara si tinc talent per les bones idees o no. Si he d'esperar que arribin gairebé per sorpresa, o treballar-les i intentar arrossegar una mica. Sempre et vas preguntant si ets realment bo per a això. Com sempre necessites de paraules boniques direccionades cap a tu. Alimentant i engreixant el teu ego. Tothom, en major o menor mesura té aquesta necessitat. I jo no són una excepció. Molt menys per aquestes coses. Un bon amic politòleg, foll i savi de mena, escriu al seu blog sobre les amistats universitàries. I parla d'alguns de nosaltres... L’Òscar, que s’agafa la vida amb un punt d’ironia, sempre amb un regal en forma de broma per ser, és clar, regalada. Mai m'havien dit res semblant. I m'ha encantat. Sense ironia aquest cop...Visitin el seu blog, val la pena. És un gaudi lèxic de dimensions inabastables (http://droperia.blogspot.com).


Àudio: Kim & The Cadillacs: I got a feeling

Sunday, March 25, 2007

*el bar de sempre. hores i hores...


Martellejant despertar de diuemnge. No saps ben bé la posició que et plega i les llacunes invaeixen la boirosa ment. Mica en mica, a mesura que més aigua vas injerint per paliar la deshidratació, vas recuperant bocins nocturns. Màgics. Ja practicament dilapidat el cap de setmana. Divendres el meu amic incondicional economista convida a un sopar d'aquells que fan història. Amb ell, l'amic incondicional periodista i políglota i l'amic incondicional banquer i etern aspirant a 'bon vivant'. Amanida de cigales amb vinagreta de taronja i 'solomillo' amb salsa de foie que provoquen suspirs sortints de les capacitats bucals i estomacals. Bon vi de Somontano i repàs a aquest anecdotàri nostre i tant valiós. Dissabte amb tots aquells gustos encara patents i deixant seqüeles. Una mica de cinema a casa, The Beatles sonant i em preparo per sortir en una d'aquelles nits amb els amics de sempre. Dels que vas conèixer amb bata a ratlles blanques i blaves. Estreno samarreta amb motius 'afrofunk' que m'encanta i que crec agradarà. Ja m'ha arribat la comanda junt amb un jersei amb lema 'Northern Soul' molt per a lo meu. Vas al bar de sempre i van arribant els de sempre. De sempre, no vol dir sempre monotonia. Canyes, encaixades i sopars a llocs mítics on portes anys anant. Malgrat l'absència de qualsevol mena de classe del local, l'abundant companyia que omple una llarga taula és el que compta. Llavors surt el whisky i tot el que el segueix. Successives copes, que no s'acaven mai. Música agafada amb pinces, però algun clàssic necessari et fa sortir aquest vena meva tan d'entusiasta. Passos de balls, una mica menys histriònics i més acurats que altres vegades. Somriures. Paraules a cau d'orella que et fonen l'enteniment. Morenes amb classe i rosses divertides que et posen set anys més dels que tens. La gent es va perdent, alguns més que altres, però et sents bé. Inclús un punt interessant. S'acaba la nit junt amb la teva capacitat física. Ja només un martellejant despertar...Una mica de paella de diumenge amb en Peter, sona Barry White i escrius com a teràpia per a no saps ben bé què...





Àudio: Lluis Llach: Jo també he dormit a l'alba.

Thursday, March 22, 2007

*from 'cesc'.molt 'sot pop'...molt per avui...


Dijous pop per a mi. Cansat de l'estridència sonora del dia, amanida amb obres al carrer, secretàries 'middle-age' parlant de pomes i paper de water d'elefant i persones que parlen sense saber, tenia ganes de música balsàmica que m'enviés a paratjes llunyans. Escolto l'LP d'Indigo per dues vegades i ho aconsegueixo. 'Soft pop' amb aroma a 60's, poesia madura allunyada dels tòpics 'xapistes', una càlida veu de llevant que acarona, instruments de vent i bateries acompasades que conformen sonoritats flotants. M'enamoro d'aquest disc i d'aquest grup. Des de de ja en sóc 'supporta'. Quin primer disc...Amb una portada d'un blau molt cel que respira serenor per si sola. El pop sonant i clamo el descans. Per aquest cos meu estrany i aquesta ment amb aromes de colapse. Però segueixen poblant idees el meu cap. Projectes que vna prenent certa forma. Escrits que espero pugui explicar més endavant. Carn de Moleskine. Per dinar arròs amb moluscs i conill amb salsa de mel, amb la meva germana al davant i Antoni Bassas dues taules enllà. Rialles post-sopar a casa amb la familia. El meu cunyat 'hooligan' em fa plegar explicant anècdotes d'entusiasta de la música, el rock i de l'actitut. Plans per al concert dels Stones. La llàstima és que cau en dijous. Segueixo buscant acompanyant/a pel concert de Facto Delafe y Las Flores Azules de divendres 30. Ja sabeu...Per fi he penjat el cartell d'Uma a l'habitació. Les nits amb la Uma sempre han estat més divertides. Segur...





Àudio: Indigo: Eclipse 3105

Wednesday, March 21, 2007


Col·lecció de persones o personatges que voldria fossin veïns meus:


#3 Quim Monzó


Indubtablement el millor escriptor en llengua catalana dels últims anys. Si fos veí meu, li demanaria que em regalés els seus llibres i que em deixes prestades novel·les italianes. Llegiria abans que ningú els deliciosos articles dominicals del Magazine. Podria descobrir les seves inesgotables fonts d'informació. I m'aniria a prendre dry martinis per la Barceloneta guiat pel seu bon gust i la seva, suposo, inacabable conversa...


Àudio: Tahiti 80: Open book

Tuesday, March 20, 2007

*ja no queden bailets (gran metàfora per avui...)


Preguntes que fan mal. allà on més en fa. Inesperades, sobretot. A les que respons sempre amb fases curtes que mai se't suposen idònies. Sempre hi ha una resposta tardana més adeqüada. Tan sols ofereixes una cara d'aquelles molt poc estudiades. Totalment emergides en actes reflexos, que s'esbocen en un rostre que pretén escapar. Una atrafegant jornada laboral que encetava el meu esclat vers un entorn hòstil ha tingut com a colofó una d'aquestes preguntes que desencadenen torrents de qüestionaments interiors. Despertant capes sentimentals que creien adormides. Nusos més mentals que estomacals apoderant-se de. I la resposta ha estat la de sempre. L'evasió. Perdre's entre estanteries farcides de LP's com a patètica resposta fugissera. Sortir amb àlbums de Morrissey i Nick Drake és simptomàtic de. La meva resposta ha esta com sempre. Escènica i dramàtica. Quan una peça de l'encaix sentimental propi es desplaça per mostrar algun forat existent, no aconsegueixo dotar-me de mecanismes correctes. Com els bailets que després de rebre la pilotada només ploren i corren sense una direcció massa clara. Són coses d'un adicte a la melangia pomposa, en dosis excessives i cícliques a parts iguals. Però a vegades sorgeixen casualitats o simples conseqüències lògiques que set dibuixen favorables. Vesses part del teu neguit a la teva flamant Moleskine i sents cert alleujament. Una dolça 'teenager' s'asseu al teu costat al bus i xafardeja el que sona al teu i-pod. Mentre el remenes, ja busques quelcom que s'allunyi de la melangia pomposa, però sense estridències. I et topes amb una cançó de Facto Delafé. Serena, melangiosa però optimista. Lleugera i d'una simple bellesa que t'enamora. I jaho tens. La simplicitat és la resposta. La bella, però. Recuperes certes preguntes, i la simplicitat es mostra com a una bona eina per donar el pes necessari a totes les coses que juguen en la balança, que implecable, mesura tots els elements que t'envolten.





Àudio: Facto Delafé y Las Flores Azules: La fuerza

Monday, March 19, 2007

*greatest love singer in all the fucking world!


Després de molts dies torno a escriure a la feina. No es devia a una qüestió de volum d'estrés ni d'impediments. Simplement no es reunien certes circumstàncies ambientals. Últimament deixo pas a una improvització més aguda que de costum. Encara que tinc la sensació que sempre escric el mateix. Reiterar-se a vegades provoca incomprensió. És epoca de degoteig escàs de bones idees que m'emocionin. Però llegir paraules escrites per persones que admires fa que et vinguin ganes. Sempre ha sigut una bona font d'inspiració, d'estil i de coses de que parlar. Mai acabo de saber on comencen unes coses i acaben unes altres. Ahir parlava de que a vegades tinc la sensació d'haver-me fet vell abans d'hora. Vellesa relativa, s'enten. Doncs jo de gran vull ser com Morrissey. Saber envellir tant i tant bé. Que la classe em desbordi les mànigues de la camisa. Ser un romàntic, encara. Cantar a la bellesa en general. És una de les coses més sinceres i lloables que es poden arribar a fer, dignificar la bellesa. Sóc dels que penso que dins la subjectiva bellesa, certes coses gaudeixen de poc marge de discussió. La bellesa d'algunes poques dones, que desprenen aquell 'nosequè'. La bellesa d'una cançó que aborda uns sentiments i en desborda uns altres. La bellesa de jugades impossibles que deixen enrera un reguitzell de bioques entreobertes. La bellesa de films que plantejen certes coses sabudes per tots i poc correctament aprofunfdides per la majoria. La bellesa d'aquells dies d'estiu on colors verds, grocs i taronjes es fonen en paisatges que voldries per sempre. Jo vull bellesa per a les meves coses i les meves persones. I seguir valorant la bellesa com allò que no pertany a un sol sentit, sinó que pertany als cinc titulars i aquell sisè que desconec quantes lletres té.

Àudio: Death Cub for Cutie: Champagne from A paper cup

Sunday, March 18, 2007


Una altre diuemnge més buit de contingut. Aigua amb gas al bar de sempre, amics que t'ensenyen cotxes nous i cançons rodones de Teenage Fanclub al propi auto. Escrivint coses pel programa i fent recerques musicals per engreixar backgrounds inacabables. El meu ensopiment agut i dominical provenia del final etílic no previst del dissabte. Veig el nostre mésqueunclub i gaudeixo. Sopar amb dos incondicionals a un japonès excessivament poc glamouros. Bromes entre coberts i somriures recordant històries en pretèrit imperfet. Arribo a casa d'un amic i veí amb poques intencions nocturnes. Però la set de whisky i d'altres coses m'empenys fins a altes hores. Envoltat de 'teenagers' desenfadades que ja no respecten les edats superiors. A vegades tinc la sensació que m'he fet vell abans d'hora. Cançons que mai posaria a la meva boda i saludes persones que aprecies i fa temps que no veus. Torno a casa amb l'albor del dia amenaçant i amb moltes ganes de posar-me al llit. Semblants a les que em ronden ara. Demà torna a començar el bucle...una altre més. Tinc tantes ganes de certes coses... Tinc tantes ganes de veure certes persones...Però si una cosa tinc clara, és que només amb ganes no es fan les coses...


Àudio: Morrissey: You have killed me

Saturday, March 17, 2007


Música, cafè i cendrer poblat...petits grans plaers...i sí, en sóc 'supporta' de tots ells.
- divendres plàcid envoltat de somriures editorials, converses universitàries i cançons de Wilco.
- pel·lícula a casa amb 'Uno de los nuestros' de M.Scorssese. Lecció de cine i agradable bso amb boniques cançons d'Arteha Franklin i The Cadillacs.
- enceto 'kafka a la platja' de H. Murakami essent conscient que no superarà els seus llibres anteriors.
- dissabte iniciat al migdia amb The Cardigans.
- ritual de comprar LV, tallat ràpid i suspirs per alguna veïna excèntrica.
- faig el dinar acompanyat del 'What's going on' de Marvin Gaye.
- descubreixo, esmaperdut, que Fat Boy Slim era el baixista de The Housemarins! Amazing!!!
- cafè XL davant la pantalla del pc. Buscant coses pel programa de ràdio. Sonen The Commodores acompanyats de Lionel Richie.
- 'War at the mystics' de The Flaming Lips serà l'LP recomanat de la semtana.
- escolto una mica del nou treball de The Sunday Drivers. Em decep lleugerament. 'more of the same'...
- pocs plans per aquest nit. veure el nostre mésqueunclub, sopar amb algun incondicional i moltes coses per poder fer i moltes més que m'agradaria fer.
- espero que la melodia d'aquesta nit tingui alguna cosa a veure amb Jamiroquai o The Ohio Players.

Àudio: KC & The Sunshine Band: Get down tonight

Thursday, March 15, 2007

*les cançons més rodones provenen sempre de Birmingham...


La variabilitat dels estats d'ànim fa que reflexioni sobre el prende-me'ls menys seriosament del que ho faig. Avui `ha regnat un sol tènue, que volia però no podia. Com el meu estat d'ànim. Però les ganes i les cartes a la teva part de la taula també juguen un paper important. La proximitat del cap de setmana ajuda. Escoltar diverses vegades 'so low' dels OCS m'ajuda. Com temes de Vive la fète! i I'm from BCN. Veure el cartell del sonar ajuda. Descobrir el preu no. Un exquisit té amb llet en un dels meus racons preferits ajuda. Veure llegir una estètica cambrera francesa de tracte afable i mocador de quadres al coll ajuda. Acabar 'Música de camaleons' de Truman Capote amb un suspir ajuda. Llegir frases que voldries per tu i que només pots reverenciar també. Anar al cinema amb bones companyies de mirada clara i segital ajuda. Gaudir de films sobre 'supporta' romàntics ambientats a Paris ajuda. Com reconèixer la genialitat de n'Isabel Coixet i la brillantor dels Cohen Bro. Agradables canyes en locals de sofà, quadres impressionistes i cambrers amanerats no ajuda, però s'escau. Antigues companyes de feina que et piquen a l'esquena a l'autobus ajuda. La incertesa de triar un nou llibre...segurament també ajuda. Les coses sempre estan allà, suposo que tot recau en la manera de col·locar-les o de mirar-les. Encara que no sempre. Hauré de començar a creure en les casualitats de que em parlen somriures osonencs. 'Mis amigos me preguntan por qué estoy así, por qué me maltrato...'


Àudio: Coldplay: Green eyes

Wednesday, March 14, 2007

*peru's street at clod saturday morning. neighbourhood pride


Una fotografia d'un carrer solitari en blanc i negre no fa més que reafirmar condicions sentimentals solitàries. En un dia d'aquells on et sents més proper a l'abatiment mental que d'altres. Alguns punts negres de la teva xarxa relacional suren més que altres dies. Veus barnussos arreu i no trobes a qui regalar el teu. O potser ningú que el vulgui. Ni que sigui per una estona. Torno a dir que ja sé certes coses. Les benevolències humanes i la mà a l'espatlla que se les quedi un altre. Com els llavis fugaços en contactes massa efímers. També sé que la cançó no és nova i que hi ha cartes a la meva part de la taula. Però els sentiments prenen forma sense demanar gaire permís. Abocar-los en tipografies arrodonides no em costa excessivament. Bastant 'funk' de Sly & The Family Stone sona aquest dies en un intent revitalitzador. Com el 'synth pop' de The Style Council o la lluminositat de the Cardigans. Truman Capote va dir en el llibre d'ara que qualsevol psicoanalista et dirà que l'ansietat està provocada per la depressió. I en una segona visita, que la depressió ve provocada per l'ansietat. Tot això cobrant uns bons honoraris, és clar. Per tant, el que cal fer és que ambdues flueixin i aprendre a conviure amb elles. Que fàcil és enamorar-se de paraules sàvies i que difícil d'altres coses...





Àudio: The Commodores: Girl I think the world about you

Tuesday, March 13, 2007

*avui fa anys el de la dreta. si el veuen felicitint-lo...


Apagar el despertador i no adonar-te'n, llevan-te dues hores tard, possiblement és símptoma d'esgotament. I només estem a dimarts. Però aquesta estona dormida en forma de bonus, m'ha donat una mena d'alegria i benestar perenne tot el matí. La bona predisposició sensorial facilita que tothom faic broma a la teva arribada. Que la meva cap em feliciti per arribar tard de forma generosa. Que les companyes 'middle-age' em posin quatre diaris difrents sobre la taula i un cafè perquè arribo a la mateixa hora que els caps...Coses vàries que provoquen somriures que afloren. Mirades clares que no pots desxifrar en plans contrapicats. Estilístiques morenes que se t'apopren iet descubreixen el seu nom i els seu estimulant accent illenc, emmarcat en un somriure XL que enlluerna. Diverses cançons de The Flaming Lips fan passar el matí més netament. Escoltant la seva lírica insultant de melodies orquestrals que et fan sentir els peus una mica més amunt de terra i la ment molt més lluny d'on es troba físicament. Passeig pel centre. Compra mensual de música amb noves petites joies com Marvin Gaye, The Cardigans o The Delgados. converses telefòniques davant d'aparadors lluents. Tornada a aquest barri meu treballador per a felicitar a un dels incondicionals. M'adono que ens fem grans, no només per les entrades,les canes o el fet que ell sumi anys. Els trajos són sempre delatadors de. Ara ja només The Style council a l'àudio, una mica de música per camaleons amb l'escriptor que voldria ser i alguns pensaments repartits per dones que últimament visiten més les proximitats del meu coixí...


Àudio: The Flaming Lips: Free radicals

Monday, March 12, 2007




http:www.bcnskyline.com

Aixecar-se a quarts de set del matí per veure com surt el sol darrera l'skyline barceloní, i fer-ne una foto és de 'supporta' romàntic. Penjar-les a internet i compartir-les també ho és. En dies com avui, dilluns en totes les seves conseqüències, on la sensibilitat se t'escapa la pell aquestes coses arriben a emocionar-te lleugerament. Fugint de sentimentalismes de 'baix-standing', però. Sempre m'agrada esperar al final del TN vespre, on la digne de barnús Raquel Sans fa un últim apunt que surt de la noticiabilitat de primera línia. Avui ha parlat d'aquesta gent que radiografien l'albor barceloní des del seu inici. Cerco el primer sol d'algun dia senyalat. De la memorabilia pròpia. I m'emociono amb els 'supporta' romàntics. Pels que fan fotografies per regalar. Pels que fan un favor sense esperar contrapartida. Pels qui la bondat no és un objectiu per conseguir quelcom, sinó que la bondat és un objectiu en si mateix. Pels que saluden als conductors de l'autobus. Per les noies de mirada clara que et regalen somriures. Pels qui diuen t'estimo amb una sinceritat estomacal i sense necessitat de pompositats. Pels amics que et saluden amb dos petons. O pels que fan abraçades sense donar cops a l'esquena. Pels qui donen les gràcies sempre. Pels qui et donen records pels de casa. Pels qui et truquen sense haver de dir-te res en concret, només sentir la teva veu. Per tots aquells que encara són romàntics i en són 'supporta' sense complexes. La meva més sincera admiració és latent i es fa patent. Jo segiré, mentrestant, intentar aprendre'n una mica més...

Àudio: Wilco: How to fight loneliness

Sunday, March 11, 2007


Col·lecció de dones a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu:


#7: Raquel Sans


O la forma més dolça però ferma d'absorbir l'actualitat cada vespre. Un somriure que sembla neutre però alhora diu moltes coses. Caigudes d'ulls que marejen i et fan perdre el sentit de l'objectivitat. Intel·lectualitat forjada i bellesa fafaent que es conjuguen de forma terriblement natural.


Àudio: The Temptations: My girl

Saturday, March 10, 2007


Un mal de cap d'aquells que et massega tot el cos avui. Sents com totes les terminacions nervioses naixents a la cefalea se't tornen adolorides. Però no és associable a res. Després d'un divendres plàcid i bonic en moltes coses. Arribo a la feina i el company informàtic em porta l'i-Mac que em va prometre. Simplement me'l regala. Un altre company informàtic me'l prepara i li posa una cara bonica. I ja està instal·lat. Gràcies a amics del nord que em porten en cotxes que voldria per mi. LA seva pantalla rodona i estètica em somriu ja. És vell i bell, però farà molt de servei. No per casualitat es diu Quentin. Al vespre cinema amb dos incondicionals i la noia castellana amb aires de divorciada. Tan sols ens acompanya una parella d'edat avançada a tota la sala. Després de l'enéssima escena de sexe esplícit marxen de la sala. Quatre persones alienades sols en una sala de cinema veient una d'aquestes pel·lícules difícils de classificar. On tothom intenta construir una història més o menys coherent de camí a la sortida. 'Shortbus' de John Cameron. Si teniu una estona ja sabeu. Tornant sol en el cotxe, mentre sona La Costa Brava encara pensava en el film i en les seves possibles connexions. També mirava xapes que amics teus et fan a tu mateix i et fan una il·lusió incrïble. Sí, un simple cercle de metall amb un dibuix que pot ser icona. Sempre deperta un somriure saber que algú ha pensat amb tu, i tu no eres amb ell i t'ho fa saber. Coses d'aquesta sensibilitat extranya que llueixo poc. Per aquest vespre només el nostremésqueunclub. Dies com avui fan que la pell traspassi moltes coses. I que la majoria es verbalitzin. El meu mal de cap va força millor ja...


Àudio: The Housemartins: Think for a minute!

Thursday, March 08, 2007

*Bernat Lliteras


Les baixes dosis d'ego que últimament corren per aquí són avui una mica menys palpables. El sol lluent amb força després de pluja reparadora és un bon motiu. Anar a comprar roba de forma medicinal també. Un jersei estil 'oldie sport' i un altre amb caputxa i motius analògics estampats, molt del meu estil. Estreno aquest matí un d'ells i tres companys/es de feina se n'adonen. M'agrada que les paraules que facin servir siguin nou, modern o llampant. Aquestes coses van així. Pel que fa a les meves ansietats, segueixen allà però en intensitats menors. Poder dormir plàcidament fa encarar el dia d'una forma molt més abarcable. Sóc a la feina, ara. Com cada principi de mes no hi ha RES a fer. Sona Neighbourhood #1 dels The Arcade Fire a l'i-Pod. Les companyes 'middle-age' segueixen fent converses d'estenedor i pinces de colors. He trobat companyia pels cigarros furtius. Que millor que una jove dissenyadora de somriure exigent i català no-barceloní. La seva extensió és el 260. Per aquesta tarda espero algun cafè davant bones companyies. Tinc ganes d'anar al cinema. Vull veure 'Shortbus', però encara no entenc que la facin a les 4 de la tarda només. De moment tot igual per aquí. Tan sols que ara sona 'build me up' de The Tempations...

Àudio: Love of Lesbian: Carta a todas tus catástrofes

Tuesday, March 06, 2007

*paper que posaria a la meva sala d'estar


Ja sé que aquestes coses no m'haurien d'afectar tant. Ja sé que falta alguna cosa. Però no puc evitar-ho. La lluna que insisteix en ser protagonista. Arribo a casa amb mal de cap. Amb el coll agafat i adolorit. I més de mig paquet de tabac que ha passat de la butxaca als pulmons. No suporoto veure partits de futbol amb gent que no n'ha vist mai fins fa quatre dies. Tanmateix procuro centrar-me en el que és la meva realitat més palpable. Poques coses a la vista. Segueixo amb moltes ganes de certes coses. tinc ganes de 'te quiero, te quiero como en las canciones'...Potser com alguna de Nick Drake, que no coneixia. Potser alguna cosa més sofisticada estil St. Etienne. O sense dubte com alguna cosa d'en Morrisey. De moment les cançons d'amor només sonen. Sense poder atribuir-les a cares acariciables. M'adono que escirure em fa bé per treure certa tensió. Palpable a les cervicals. I al cor desfassat de feina en les dues últimes hores. Ja sé que...ja sé moltes coses. Com que les noies de somriure eclèctic i mirada lumínica algun dia apareixen i per sorpresa decideixen quedar-se. També sé que sóc bona persona, no cal que m'ho repeteixin. Mala senyal quan t'ho diuen masses vegades. I sempre contrincants de sexe. Que no em tornin a dir que aquell punt cabró agrada tant. No ho vull tornar a sentir. No puc sofrir les irracionalitats. I aquesta n'és una d'estructural. Sí, ja sé que...ja sé moltes coses...





Àudio: Blood, Sweat & Tears: I love you more than you'll ever know

Monday, March 05, 2007



Quan una germana marxa de casa per compartir espais i construir històries amb una altre persona, cal que li facis un regal a l'alçada. I ha der ser quelcom diferent. Original. I que millor que recorrer al meu amic dissenyador i millor persona i fer-li un encàrrec. Jo només poso la idea i l'slogan, i ell posa la destresa, la plasticitat i l'art. Aquest ha estat el resultat. Pel que fa a la resta, tot igual per aquí. Cansament, nervis per demà ja palpables, feina pel programa de ràdio, sorpreses agradables, més de 200 cançons han sonat el mei i-Pod avui, i força per demà...


Post dedicat a la meva germana preferida i al meu cunyat preferit, respectivament. I a l'amic dissenyador i millor persona, per la seva grandesa. You will never walk alone. Que n'aprenguin!





Àudio: Nick Drake: Place to be

Sunday, March 04, 2007

*fotolog.com/miquipuig


-tot bé, encara que un cert desencis i un cert nerviosisme segueixen aquí.
-fruit de problemes estructurals, que tot i coneguts bateguen amb més intensitat de forma cíclica. ara estic dins d'un d'aquests bucles.
-tarda de certa feina i tranquilitat cassolana mentre sonaven 'TigerBay' i 'Alpha Foxbase' dels estimats St.Etienne.
-rebo al correu cançons d'amics que em fan dibuixar un somriure.
-altres mails també produeixen una sensació semblant però diferent.
-converses telefòniques des del telèfon fix em fan sentir analògic, i m'agrada.
-poques idees noves poblen el meu cap.
-em sento amb moltes ganes de barnús i de 'labradorisme'.
-actualitzo l'i-Tunes amb música una mica més madura.
-una mica de lectura ja només.
-demà serà un altre dia. un altre...
-s'han esvait les opcions de canvis laborals. aquella feina em feia il·lusió. molta.

Àudio: Parliament Funkadelic: Up for the down stroke

Saturday, March 03, 2007

*amics i promeses del motion&design from BCN



Sembla que les temperatures càlides ja són aquí. Anit ja vaig veure que la jaqueta d'hivern no tenia cabuda i l'armari l'espera. Deu ser una època difícil per ella. Però també ho passen les 'havaianes' i el banyador. Tothom té les seves coses. Divendres vaig tornar al mecànic a recollir de nou el cotxe. Segon cop en dos mesos. Els anys no perdonen i els euros tampoc. M'adreço a campus universitaris de l'altre punta de la ciutat. Bona companyia en forma d'amics, coneguts, saludats i noies que et fan recalcar enérgicament la 'r' de morbo. Faig d'aprenent de solista en una faceta que no és la meva. Llàstima que no hi fòssin les baquetes. Sopar en un dels meus llocs preferits últimament. Amenitzant per una tuna totalment imprevisible. L'obertura dels meus ulls i dels llavis denotàven que aquestes coses no acostumen a anar gaire amb mi. Baixada fins al Raval a saldura nous coneguts que m'acullen amb calidesa. Suposo que en gran mesura per la grandesa que li rendeixen al meu 'cicerone'. Whisky en petites quantitats donat el volant. Ja despunta el nou dia i la primera hora que veig al despertador es converteix en atípica en aquests últims dies. 13:34. Noto els efectes de l'excès de nicotina de la vigília. Cada vegada més sovint i de forma més fafaent. Cafè en bars on el català i la joventut sonen a exòtic. Recullo uns pantalons a la botiga de sota cosa de tota la vida. M'aten el Quimet. Segueix fent ressonar els seus mocasins contra l'encerat terra. Segueix amb els gestos marcats i cerimoniosos. Sembla sortit de l'Auca del Sr. Esteve. Realment un personatge entranyable. Torno a casa pensant en com omplir aquest temps del que extranyament disposo...


Àudio: Ocean Colour Scene: The circle

Col·lecció de dones a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu:


#6 Celia Freijeiro:


Per la seva tant càndida bellesa. Pel seu castellà del nord que transporta a paratges altament bucòlics. Per veure les seves faccions suaus i amables quan penso en dies blaus. Per ser una actriu poc coneguda que s'atreveix amb projectes més frepants. Perquè sí...


Àudio: Sly & The Family Sotne: Everyday people

Thursday, March 01, 2007


Tornar al vespre a casa, trobar paraules més amables de les habituals i pensar en que ja han passat els dies de records més grisos i més intensos fa adonar-te que estas millor del que pensaves. L'evasió sense fugides que m'he plantejat en els dos últims dies ha donat el seu usdefruit. Ahir vaig passar una jornada de feina intensa però que et fa sentir bé. Sobretot quan observes la pila de feina feta a l'hora de la sortida. Després vaig baixar les Rambles, guaitant personatges diversos. Des del jove que passeja massa a la meva mateixa velocitat, l'home estatua que plega amb l'atrezzo incorporat, i gaudint de les coloristes i vives parades de la Boqueria. M'aturo en un dels carrerons del Raval per fer una fotografia. D'aquelles més instintives que racionals. Arribo fins el CASM per veure l'exposició 'Merch&Promo'. Gaudeixo del material exposat. Grafits, figures i plasticitats molt urbanes. Dos nois amanerats amb un català occidental xerren animadament a l'entrada. Un fugaç passeig pel gòtic, un Vichy amb gel i llimona a la Via Laietana i torno a casa. Convido als meus estilístics mitjons a entrar a les sabatilles. Lliçó magistral de com jugar a futbol. "Esos locos bajitos" em fan rememorar anys daurats del nostre mésqueunclub. Ja avui m'he llevat encara amb un somriure als llavis i dones al pensament. Unes altres 8 hores de productivitat. Dos tés de vainilla a un dels meus racons 'made in BCN' preferits amb els ulls més bonics de Segovia. Confessions, somriures, anhels i espinoso passats sobre la taula. Passejada petita i li mostro a la nouvinguda la meva preferida botiga de discos. Evidentment la meva tarjeta surt del moneder. Dos discos que feia temps volia i dos discos per ampliar el 'background'. Primerament, el cd86 (48 tracks from the birth of indie pop)-una joia-, i el primer LP dels 'Clap Your Hands Say Yeah, enorme. Finalment, un dels redescoberts Yo La Tengo i el ja prematurament mític 'Funeral' dels The Arcade Fire. Compra selectiva. I ja només...Tornar al vespre a casa, trobar paraules més amables de les habituals i pensar en que ja han passat els dies de records més grisos i més intensos fa adonar-te que estas millor del que pensaves.


Àudio: Primal Scream: Velocity girl