Thursday, August 31, 2006

If...

(by Txarly Brown)
I LOVE U, UMA...

Coses que m'hagués agradat fer avui però que, finalment, no he fet:
- Llevar-me i decidir no anar a treballar.
- Escoltar des del llit "Álbum" de la Buena Vida.
- No vestir-me.
- Identificar el perquè d'aquesta melangia sobtada (en part)
- Anar a sopar amb Uma Thurman.
- Escoltar tota la discografia de The Temptations.
- Coneixe't
- Passejar pel carrer Doctor Dou amb un dönner oliós entre les mans.
- Llegir al diari que lo del Clos com a ministre era una innocentada.
- Comprar-me unes Vialli's color cru per haver-les vist a l'aparador.
- Anar a discos Castelló a comprar un cd d'importació de David Holmes.
- Veure Pulp Fiction en b.s.o.
- No despertar-me...

Àudio: Electric Light Orquestra: Don't bring me down

Tuesday, August 29, 2006

LoOp



(by Albert Folch)

Sovint penso que els dies, les jornades, són com un loop...alguns comencen amb pujada i acaben amb baixada...d'altres s'enceten amb un descens però el colofó el plantes enmig d'una ascensió. Segueixo patint les oscilacions. Malgrat la rutinària activitat, les intensitats van fent pampallugues. Semblen acompasades amb el moviment de les persones que m'envolten. Odio els malentesos. Aquelles situacions on el sentit se t'escapa de les mans, i et quedes aterrats veient les teves mans buides mentre alces la vista al teu voltant, i només trobes boques obertes que no responen. Fins i tot pateixo dissonàncies amb els àngels. Aquells que sempre ( o gairebé sempre) trontollen les ales per venir a fer-te costat. Fa temps que els sento lluny, com el so de les passes sobre el terra encerat de la persona que s'allunya, mica en mica, pas a pas...Vull recuperar el meu espai entre les persones. Deixar els giròvags per estabilitzar-me en la equidistància dels que em miren. He sentit rubor. Les meves paraules han repicat contra la paret que es conformava com el meu interlocutor. Em sento com l'atracador ferit de Reservoir Dogs. A estones innocent i malferit, cercant confiances desitjades o enyorades. I a estones éssent el dolent de la pel·licula, coneixedor de tota la trama i pagant per conèixer massa de com funciona la trama. Potser hauré de distingir millor qui són els companys de fugues. Hauréde buscar un nou personatge per interioritzar, no sé si l'intel·ligent Harvey Keitel o el sonat i fidel Quentin Tarantino...

Àudio: Miqui Puig: Charcos

Monday, August 28, 2006

Dilluns

Encara no ha picat la mitjanit a la porta i jo ja em sento cansant, esperant acabar aquestes paraules per anar a dormir. Avui he encetat una setmana i la sobtada activitat m'ha portat un cansament espontani però que arrossega un sentiment extrany de benestar, d'aquell que vé quan has realitzat varies coses. La precipitada arribada dels exàmens, i el meu ja habitual tarannà tranquil han tornat a ser una convinació explosiva. Em falten hores i els propers dies es presenten com una muntanya. Em sento com el gran Indurain abans d'encetar el Tourmalet o l'Alpe d'Huez. Però faré el cim, encara que no sé ben bé com...
Però sento un incipient estat de satisfacció. Potser és la prespectiva de dies moguts, o les ganes de fer coses, o l'olor d'aires frescos que es preveuen darrera la cantonada. Vaig amunt i avall, amb motxila i bossa de cartró trajinant aquest iceberg en forma d'optimisme. Torno a tenir ganes de fer coses. Omplir de nou l'agenda, oblidant les setmanes a la vista en blanc. Tinc la sensació que la banda sonora dels meus dies està començant a canviar. Algun dj inesperat esta donant nous girs. Un loop inesperat en una sessió que semblava massa melancòlica. M'ompliré de nou la boca amb paraules com eclèctic. Deixaré uns dies l'últim cd que vaig comprar de Belle&Sebastian. Potser escanyo el meu mp3 amb David Holmes, Rinoçerose o fins i tot m'atreviré amb Daft Punk.
És en aquests moments quan anhelo més trobar-te. No sé si és el desig més vermell o la melancolia menys blava, però et sento més a prop. No t'amagis si algun dia em veus venir. Ja diré pel Born que t'estic buscant. Preguntaré entre la Viali's i el Xocoa...

Àudio: Everything But The Girl : Wrong

Saturday, August 26, 2006


Escric, avui, des d'un lloc diferent. Em trobo a la universitat fent veure que estudio, com gairebé sempre. El dia s'està fent llarg, però sembla que presenta una altra cara. El dia fa cara de dissabte, més que la resta de jornades.
M'he llevat aviat, amb ganes d'encetar el seguit de coses que tenia per fer. Suc de taronja, panet i cigarret relaxat. M'encanta el primer del dia. Encara no he aconseguit fumar mentre dormo...
Dutxa d'aigua tèbia, crema hidratant i recullo el polo estés que ja s'havia assecat. Crec que s'està convertint en el meu preferit. Música suau de fons orquestra l'acció de fer-me el llit. No puc marxar de casa deixant el llit sense fer. M'encanten els llençols sense plecs ni turonets que desfacin la seva forma natural. Avui tinc la necessitat de deixar el llit fet. Em preparo el dinar, encara adormit però content. Tortellini di formaggio. Penso que algún dia he de tornar a Itàlia. Poso el dinar en una bossa de cartró. M'encanten les bosses de cartró...són tant...tant poc com les de plàstic...
Agafo el meu estimat cotxe després de dies. Li explico que he estat malalt i que no tinc per posar-li benzina perquè se l'empassa sense miraments. Ell ho entén, però noto el seu descontentament quan decideix escopir tots els compactes que li poso. Llàstima perquè avui tenia ganes de cantar.
Recullo la meva prolongació, el meu alter ego. Esmorzar al Montferry amb cafè amb llet en got i amb la gràcia de la nostra cambrera preferida. Se li nota l'apreci i la sang calenta llatinoamericana que li corre per les venes. Papito, papito...
Irremediablement arribem a la universitat. Feia temps que no venia, m'agrada tornar-hi. Són moltes hores i són els meus últims exàmens aquí. Retrobes persones. Ni recordes l'última vegada que les vas veure. Ha tornat morena i segeuix tant càndida com l'última vegada. Algun dia li hauria de regalar un albornoç.
I així segueixen degotejant les hores, poc a poc, sense enviar ni una engruna d'inspiració. Tanmateix ja m'és molt familiar aquesta sensació. Però m'agrada, a voltes voldria que fos perenne. Encara que tot ocell ha de deixar el seu niu, i començar a volar...

Àudio: Sexy Sadie : Turn me on

Refredat refredat.


Sembla que el meu refredat ja s'ha refredat. Ja en tenia ganes. Tinc la sensació que la sang rega amb més normalitat els voltant de la cefalea. Demà, per fi, toca posar-se a estudiar. Com passa en aquests casos, és tard i vol ploure...
Ahir dinar de luxe amb lluç de la boqueria amb aroma de glaçons de préssec. No és una recepta de Ferran Adrià (un geni). Café amb retrobaments i sucre morè. Com et va la vida? Alguna novetat? Les meves bessones prefrides segueixen tenint un estil molt "popero", molt com el que m'agrada. Records, mirades encreuades i fum a la sala. Toca sessió de cine d'estraperlo amb "Tu vida en 65 minutos". La pel·licula em sorprén. No és el que esperava, però té algunes escenes molt cuidades i un final treballat. Hi ha un missatge. M'agrada haver de pensar després d'un film. Tanmateix, té aquell aire d'algunes pel·licules autòctones que sembla que hagin de ser diferents perquè sí, perquè és el que toca. Sense alternància al alternativisme. O potser comercialitat alternativa...
Torno a casa assegut a l'última fila del bus. M'encanta l'última fila. Perquè és la dels "malotes" i és on pots veure desfilar els personatges pintorescos que poblen el transport públic comtal. Escolto The Sunday Drivers mentre dissimulo que estic tararejant les cançons. Cançons rodones. Pop colorista.
I la nit es presenta calmada, amable. Sopar lleuger i hores de somni profund, d'aquell que el disfrutes. Però acaba i divendres obre les persianes. Treballo depressa per intentar encomanar la meva velocitat a les agulles del rellotge. Al vespre futbol i torna gust tornar a veure tot de gent desfilant per casa. Em sento una mica més viu.
Malgrat la derrota (dolorosa) frueixo de la companyia, dels comentaris que rocen el delicte del meu cunyat i de la sensació de família. M'agrada la confiança. Per mi no fa fàstic.
Ha arribat de nou la nit, de nou calmada i afable. Em convida a passar...
Zzzzzzz......

Àudio: David Holmes: Gritty Shaker

Wednesday, August 23, 2006

Hores casolanes


Els símptomes del refredat encara em reprenen. Avui esperava una millora però aquesta ha estat tant minça que no em satisfà. Mal de cap, tos i malestar general m'acompanyen sense demanar-ho. He hagut de tornar a passar la tarda sencera a casa. La soletat em comença a encetar l'ànima. De la feina a casa. I viceversa. Fa dos dies que no veig ningú. Sento la ressecor del meu estat d'ànim. Les parets de la llar es transformen en immòbils observants. M'ofeguen. Necessito aire. Brises que em transportin a altres estats d'ànim. Les hores de televisió es succeeixen, enfontsant-me encara més en aquest supor extrany, irrespirable. I les notícies que en surten no m'ajuden. La dreta reaccionària acusa la justícia espanyola d'anteposar els interessos de l'esquerra abertzale al del conjunt dels espanyols (?). Merda de país. Centenars, ja milers, de persones anònimes suren en els mars de la immigració. Adolescents andalusos assessinen a les seves xicotes. Palestina segueix esclavitzada...Quants horrors hem de presenciar els espectadors des dels nostres còmodes sofàs...Encara em sentarà malament el sopar...
Una de les meves amanides variades m'ha endolcit una mica l'interior. Espero, deleitós, l'hora d'anar a dormir. Desconectar. Començo a sentir-me com una bateria.
De debó odio l'autocompasió i el sadisme melancòlic, però...Per què sempre hi ha un però?
Així que, un dia més, torno a esperar major benevolència en l'endemà. Noves circumstàncies i nous estats d'ànim.
I a sobre s'han acabat els gelats de maduixa i les aspirines. vine a buscar-me ja, amiga lluna...

Àudio: Tahiti 80: Better days will come

Tuesday, August 22, 2006

Petits detalls...

De la mateixa manera que quan tens una llista d'activitats o el llistat de la compra, que a mida que vas fent o comprant, vas ratllant, una a una, les línies corresponents, jo he fet el mateix amb les meves vacances. Ja hi he posat un"tick" al costat, ja estan fetes. Com es habitual, han quedat més coses per fer de les que he acabat fent. Tanmateix, hi ha hagut bons moments. Però no van arribar en un dels millors moments.
I dilluns a les set del matí clatellada. La sempre puntual senyora rutina em va venir a llevar. Com les màquines velles (i sovint belles) he intentat engreixar el meu mecanisme. Però costa. Tot és tan difícil després de l'anarquia vacacional. Però com sempre els propòsits són bons. Pels matins treballar i per la tarda estudiar. Encara que els pròposits, perquè realment ho siguin, no els has de complir, ja que llavors els hauríem de dir d'alguna altra manera.
A més, la senyora rutina ha portat una tieta amb ella. La senyora grip. Que cada estiu em visita, fruit de la seva adoració pels aires acondicionats i els sobtats canvis de temperatura. Així que els dies encara es fan més durs de soportar. És asfixiant la idea de pensar i/o esperar que el dia de demà sigui més profitós, adhuc benévol, que l'anterior...
Però és en aquestes etapes, més llargues de l'habitual, on vius dels petits detalls. Aquest bonic concepte per fer referència a aquelles coses que ens manlleven del malhumor, però en petites dosis. Agraeixo poder valorar-los, i encara més tenir-los i gaudir-los. Aquests petits detalls com el dinar vegetarià amb la meva germana, el saber que ella es preocupa per tu (intentant paliar un forat irrecuperable), tornar a veure aquella preciositat a la feina, tornar a degustar el bon futbol, redescobrir velles cançons, tornar a llocs ja visitats, descobrir que d'importants són algunes persones quan les trobes a faltar, tornar a gaudir del teu somriure, mirar fotografies amb un altre punt de vista...
Mentre els núvols segueixin poblant, de forma més o menys visible l'horitzó, seguiré gaudient dels petits detalls, que en forma d'escletxes de sol injecten minces dosis de vitalitat...

Àudio: Echo & The Bunnymen: Cristal days

Sunday, August 20, 2006

Sobtada soletat


Torno a casa abans del que tenia previst. Tot i les avançades hores que marquen els dígits del rellotge, avui encara no tenia ganes de marxar cap a casa. I no és que hagi estat una nit avorrida, però esperava que aquesta donés més de si.
Per arribar fins aquí, he gaudit d'una cervesa en companyia d'una bona amiga. I d'un gran amic. A ella feia temps que no la veia. I m'he sentit content d'escoltar-la de nou. Com gairebé sempre, ella tenia més coses a explicar que jo. Però a voltes, m'agrada convertir-me en una orella gegant. I xuclar del que em diuen els meus interlocutors. Apendre. Escoltar. Interioritzar.
Sobre la taula enganxifosa, hem rememorat temps passats. Temps universitaris de plena vivència juvenil. Èpoques on les discussions es sobredimensionaven, però també els petits detalls. Erem més joves, menys madurs. Més inexperts, menys preocupats.
Somriures, rialles i suspirs. Mirades de complicitat d'aquelles que només et regalen les persones amb les que has viscut històries i amb les que regna una confiança a vegades agraïda, a vegades no desitjada.
Espero que ens veiem aviat, pensava mentre arrencava el cotxe. El meu mòbil a començat a desplegar ones hertzianes per intentar establir contacte. Però tan sols he rebut negatives i absències, segurament provocades per l'hora regnant. M'he trobat sol en una ciutat buida i en un barri gairebé fantasma.
He deambulat pels carrers, intentant evitar el destí casolà. Mentre m'encomanva de la melancolia pop que regentava l'estança del meu vehicle. Belles cançons d'amor i desamor es succeïen, mentre esperava trobar-te en algun semàfor. Immòbil, esperant-me. Totes les cançons semblaven idònies per tu, desconeguda. Ho han estat Wilco, La Buena Vida, The Flaming Lips, The Smiths...
Però has seguit així, desconeguda o inadvertida. I finalment, gairebé sense voler-ho, he apagat el motor del cotxe. I m'he deixat endur per aquelles veus càlides, ideals per conformar un marc del teu anhelat rostre. Ocean Colour Scene, Unfinished Simpathy, Manic Street Peachers, Miqui Puig...
Però no has aparegut. I després de romandre immòbil, amb les mans al volant, tararejant aquestes boniques cançons, amb el ventilador del motor de fons, he decidit prendre l'irremediable camí cap a casa.
Esperan-te trobar darrere de cada cantonada...

Àudio: Jet: Move On

Saturday, August 19, 2006

Atraient obscuritat...


He tornat a caure. Però aquest cop des de més amunt. Les meves mans tornen a ser esclaves de les seves pròpies accions. Ahir, la nit es convertí en un mural sense prespectiva. Una fotografia sense protagonistes. Només el son em podia portar a paratges més dolços. Dotze hores de son, de viatge ininterrumput per la placidesa i la nulitat vital. La inconsciència física i psíquica em delata. Em fa fruir i gaudir de la no coneixença.
Però els somnis s'acaben, quan despertes. Aquest matí no hi havia "sugus" sobre la tauleta de nit. Voldria haver-los trobat, i menjar-me el de l'oblit. Aquell que esborra el dia anterior. El que elimina les impureses, com l millor crema hidratant, per no haver d'assumir, acceptar. Resignar-se.
Però els "sugus" no hi eren. Prendre el que vaig sembrar. M'alçaré un cop més, però aquest cop sense fer-ho a les tentines.
He posat noves cançons per fer lluïr aquest nou dia. Sóc conscient del meu estat melancòlic mentre escolto Belle & Sebastian. Mentre Refree desplega la seva calidesa sonora cassolana. També descobreixo la idonietat de Marvin Gaye per a aquesta mena de dies.
Perdona'm. Avui et torno a trobar a faltar. La comprensió de la teva mirada i aquella sensació de protecció de les teves moxaines. Sé que no pots tornar, però agraeixo tenir la minça sensació de que em seguixes veient créixer. Un petó.
I així, mentre no tornen a arribar el somnis a bord del meu flamant llit, seguiré desfullant els dies.
Però aquest cop, sense oblidar-me dels "sugus" sobre la tauleta, al costat de les ulleres i el cendrer atestat de llosques xuclades per la desidia.

Àudio: Mishima: "Dolor"

Friday, August 18, 2006

Comença l'espectacle...


Comença l'espectacle. Avi toca partit. No és el millor de l'any però és el primer. Per tant, no deixa de ser important. Escalfament i xiulet inicial. Es fornejen les primeres pizzes. Sona un "clec" des de la cuina. Algú obre un "quinto". Primeres passades i tocs de qualitat.
No ens enganyem, el partit és avorrit. L'amanim amb alguns comentaris. Deixem anar el Cruyff que tot català porta a dins. Perquè no juga Messi? És igual, marca Giuly.
Valdés arrenca un parell d'"ai!". Oleguer sembla perdut, fa cara de tenir ganes de plegar per marxar a les festes de Gràcia. Té pinta de crosta. Puyol com sempre, amb ganes i aroma de ratafia. Motta, "dirty class", un animal però amb qualitat, sense dubte. Deco, sembla un mag. Perquè fa màgia. Ell no corre, camina. No pega, reparteix. No juga, brilla. Papá va una mica perdut. I el Gaúxu deixa anar un parell de detalls d'aquells que només els escollits poden permetre's.
Parlant d'escollits, surt Lionel. Boludo. Macanudo. Genial. El partit és fa llarg, però guanyem. Els pericos semblen enfadar-se, però no poden fer més. No es pot comparar un "cavalino rampante" amb un Supermirafiore. Tothom ho sap i és de rebut. Hi ha classes i classes.
Tinc la sensació que aquest any tornarà a ser gloriós. Visca el futbol. PErò el de debó. El de tocar-la i tocar-la. I la pilota també. Estarem creant una època?

Àudio: Queen: "Show must go on"

Thursday, August 17, 2006

UNGRAVITY


...UNGRAVITY. STRANGE SPIRITUAL STATE. LOCATED EXACTLY BETWEEN HAPPINESS AND RAGE. AND EQUIDISTANT POINT WHERE NOTHING HURTS. FINALLY...NUMB.

AND IF THE LIGHTS ARE DOWN, AND IF THE MUSIC BURNS, AND IF THE WORDS ARE BULLETS MADE FOR KILL. AND IF THE ABSENCE TALKS, AND IF TIME OPEN IT'S MOUTH, TO EAT YOU, JUST LOOK BEHIND THIS LIGHTS...SATELLITES-
SOMEONE SAID: "¿IS THIS THE WAY YOU REALLY ARE INDEED?" " DO YOU THINK WE WILL BE ALLWAYS SATELLITES, EACH OTHER? THIS IS YOUR PASSION. MAYBE WE LIKE TO BE SATELLITES, EACH OTHER. THIS IS THE ODD STYLE, OUR STRANGE WAY TO UNDERSTAND LOVE. YOU KNOW IT. FINALLY, SOMEONE, I THINK IT WAS YOU, SAID..."WILL BE ALLWAYS LIKE THIS?". I STILL. REMEMBER.

NOTHING MATTERS. UNGRAVITY. IF YOU ACCEPT THE THINGS. AND YOURSELF. AS THE REALLY ARE. WITH ALL TERRIBLE, (BLACK), NICE (BLUE), AND SURPRISING (PINK)...CONSEQUENCES.. LIKE FEELING ALWAAAYS...IN DANGER...IN FRONT THJE OTHERS. LOOK YOURSELF FROM A LONG DISTANCE, POINT YOURSELF FROM THE CITY ROOFS AND SHOUT WHAT YOU SEE. NOTHING MATTERS. WHATEVER YOU SEE IS NOT REAL. MAYBE IT'S YOU AND ME, YOU AND HIM, HER, US...ANYMAY, WE ARE THE ETERNAL OUTSIDERS, IN THE OUTSIDER'S LAND.
THE MOTHER'S LAND. IS. UNGRAVITY.
OUR LIFES, OUR HATE, OUR WISHES, WILL LAND ON, SOMEDAY. FROM THE REAL FLOOR OF OUR ROOM, TO THE SILENT AND ANCIENT CLOUDS, INTO AN INVISIBLE...AEROPLANE.
TRANSMISSION. SOMETIMES...SUCCESS. SOMETIMES...MISUNDERSTOOD. TRANSMISSION. INFORMATION. ALLWAYS FRAGMENTED. AS LOVE TO THE OTHERS IN THE STRANGE TIMES. PEOPLE LOST IN GALAXY OF LONELINESS. MAYDAY. WE WANT MAYDAYS FOR US. TRANSMISSION...FROM OUR CITY. FROM OUR STREET. TO ANYONE, THAT WANTS TO...LISTEN. NOT HEARING.
LISTEN. FEELING. INTELLECTUAL REASONS. NOT ALLOWED...IN AN UNGRAVID STATE. DRIVE YOUR OWN FREEDOM....AND RIDE ON THROUGHT THE NEXT TIMES. SOMETIMES, IN THE SMALLEST THING. THER IS A POSSIBLE LIFE IN A CINEMASCOPE.
WE ARE ALL ONE MILLION WISHES.
WE ARE ALL ONE MILLION HOLES.
BUT NOTHING MATTERS.
IF YOU ARE STILL AMAZED THE STARS.
A AND M...WHATEVER YOU ARE......
...I'M STILL AMAZED BY STARS.....
LIKE YOU.

Àudio: Love of lesbian: Satellites

BcN SuMmEr NiGhTs...


Seguint amb la cerca de postals, avui he sortit a passejar pe rlanit barcelonina. Després d'unes canyes condimentades amb tres amics ( però els de debò, no els genèrics) marxo a sopar per Gràcia. Em sento amb ganes de saborejar la nit. Sense prespectives, però amb aquell sentiment del que té una pàgina en blanc al seu davant. Però sembla que només una.
Voltes i voltes amb el cotxe. Love of Lesbian ressona en l'àudio atrotinat destil·lant elegància indie.
Presentacions i retrobes vells amics. D'aquells que només veus de tant en tant. Quant feia de l'últim sopar? Salutacions emotives amb contate físic (com han de ser). Notes que estan contents de veure't. Aixo t'anima. Entra la primera broma. També la segona...Avui el públic està receptiu. Sempre m'han motivat les mirades desconegudes acompanyades de rialles fins al moment, també, desconegudes. El sopar avança. Molles de pa a les estovalles, pipades al cigarret, alguna llosca despistada fumeja al cendrer, culets de vi delatadors...primeres ullades al rellotge. Sona el mòbil. Bones notícies. Retrobes aquella mirada que anyoraves. Tot segueix igual. Existeixen els glaçons de prèssec?
Els carrers s'amonteguen sota la gentada. Rastes, cares descol·locades, rialles desfermades i pupil·les dil·latades es van creuant de forma premonitòria. Més retrobaments. M'encanta anar trobant gent i intercanviar quatre formalitats. Et sents amb bona forma. Trepitjes una llauna de cervesa. Potser no m'hauria d'haver posat xancletes. És igual, és estiu. Black foots. Converses, somriures i xarrups de cervesa. Això són les festes estivals. Em fumaré un altre cigarret. M'angoixa tanta gent. Has vist aquella noia amb cabell curt que acaba de passar? Penso que tornaré a dormir sol. Sents enveja dels demés.
Tanmateix la gent es va disgregant, els grupets es transformen en parelles o trios. Alguns més afortunats que altres. Tinc calor. Suo. S'ha acabat la cervesa...
S'acaba la festa per mi. M'agrada tornar cap a casa arrossegant les xancletes ( gràcies Dani). Bon viatge. Feu bondat.
Engego el cotxe. "Hi to the next time" amenitza la baixada per Balmes. Ritual de recollida. Alço la vista. Acabo tornant sol a casa. No és la primera vegada, penso. No, no ho és...

Àudio: Manic Street Peachers: "The masses against the classes"

Monday, August 14, 2006

Perdut


L'agost arriba al seu equador. Les vacances ja el miren de reull. I passen coses, però tinc la sensació que no passa res. Des d'un temps ençà que noto el desconcert. Podria arribar a dir que el puc palpar. Un extranya sensació m'acompanya de forma perenne. Sentir-se perdut. Els dies van passant, però tan sols això, passen. Voldria omplir de records la maleta, però només s'acumula pols. Es succeiexen fets, moments, estones però no cuallen en històries. Històries que es puguin explicar, que sigui capaç de recordar. Que representin quelcom més que un temps passats. Les jornades esdevenen insubstancials. No hi ha motivació, no hi ha interés (gràcies La habitación roja).
Desitjo degustar entusiasme. Per quelcom o per algú, però no passa d'inumerables cançons, alguns llibres i poques pel·licules. Penso que no és qüestió d'objectius, sinó d'ambicions. Sentir palpiar el cor per motius no biològics, veure papallones flotant i donar una altra melodia al meu seguit de dies.
Poso l'horitzó en temps propers, esperen que portin noves sensacions, nous records per guardar. Deixar de sentir-me com un més entre la gent, per tornar a tenir la sensació de ser una persona única. Amb un format propi, alguna mena de "lifestyle" que pugui sentir meu. Detesto l'autocompasió, però penso que hi caic irremediablement. Tanmateix, no deixaré de fixar la vista en aquests nous horitzons que espero que portin nous paisatges, amb bandes sonores agradables; conformant postals, d'aquelles que necessiten un suro de fons. Potser demà aniré a comprar xinxetes de colors. Perquè espero que aviat em facin falta.

Àudio: Belle & Sebastian: "Get me away from here, I'm dying"

Friday, August 11, 2006

Verbàlia


Somiar.
Despertar, remugar, aixecar, pixar, dutxar, rentar, vestir, esmorzar, sortir, escoltar, caminar, creuar, entrar, validar, esperar, apretar, sortir, mirar, entrar, treballar, encendre, dormitejar, delegar, demanar, preguntar, escirure, grapar, recollir, partir, encaminar, retornar, cuinar, dinar, desparar, fregar, dormir, despertar, mirar, badallar, pensar, trucar, sortir, conduir, cantar, recollir, dirigir, arribar, demanar, consumir, invertir, pagar, tornar, saludar, sopar, recollir, navegar, llegir, somriure, imaginar, rentar, desvestir, estirar, recordar, dormir.
Somiar.

Àudio: Sant Etienne: "Action"

Desendollament


Ahir va començar la segona etapa de les meves petites (i no pagades) vacances estivals. La primera part d'aquestes les he passat a la meva torre, a la bonica comarca d'Osona, paradigme de la tranquilitat, l'aire (més) pur i anotonimia de l'oci i la gresca més o menys desmesurada.
I és que les activitats desenvolupades no han estat gaires ni molt intenses. Els meus dies es conformaven amb esmorzars amb estovalla, sessions de sol i piscina amb el remor dels nens foragitats de fons, àmplies estones de lectura, partides ocasionals de monopoly, converses metafísiques amb la fresca vespertina, alguna pel·licula i algun dinar d'aquells que recordes durant temps ( tant el teu cervell pels bons records, com el teu cos pel greix acumulat de forma massa exagerada).
La vida als pobles, viles o urbanitzacions d'interior ja les tenen aquestes coses. El temps transcorre suposadament a la mateixa velocitat de sempre, però el seu pes es fa menys visible. De fet, em vaig permetre el luxe de deixar el meu rellotge a la tauleta de nit durant tres dies seguits; fet inpensable per mi en un context urbanita.
I així he posat fi a aquests dies i he tornat a la ciutat ( amb retards de Renfe incolosos) per posar fi a les meves vacances.
I ara torno a sentir la xafagor, la inacabable activitat urbana i el degoteig constant de gent, i també, en menor mesura, de persones. Però agraeixo tornar a ser aquí, agraeixo tornar a sentir l'asfalt sota els meus peus, perquè la gent de ciutat estem fets d'una altra pasta. O no?

Àudio: Saint Etienne : "Side streets".

Thursday, August 03, 2006

Tarda reciclable


Fa dies que no escric al blog. L'estiu ha instal·lat la desidia vora la meva capacitat creativa. Tanmateix a aquestes hores de la nit, a un sol dia de començar les vacances, sento que necessito desfogar una mica el meu complex món interior. I donar-li a tot plegat una sortida més o menys literària. O potser només redactiva.
De fet aquesta tarda ha estat una mitja jornada detestable. D'aquelles que podries llençar i reciclar per veure si en sortia una cosa més digerible en l'horitzó de l'espai-temps. Després de llevar-me de la meva sagrada migdiada, he recollit una rentadora amb més desgana de l'habitual. Posteriorment ha tornat el meu pare després de passar uns dies al seu poble. Ell li ha donat el relleu a la calma que regnava casa meva aquests dies, en que era amo i senyor. De fet, era igual d'amo que ara, i de senyor doncs tampoc crec que sigui una qualitat palpable en gran mesura respecte a mi. Tanmateix ja sabeu a que em refereixo.
Més tard, m'he adreçat a agafar el meu atrotinat cotxe. Havia d'anar a la UB de Mundet a entregar uns documents per a la matrícula de CAV. Ja sospitava que no seria la millor tarda de la meva vida...
De camí cap a la universitat més pública de totes i abanderada del bananarisme llatí i del "Vuelva usted mañana" de Larra, he trobat retenció a les rondes ( a la de Dalt i a la de Baix) mentre començava a ploure. La mala llet començava a fer-se pal·lesa. Per rematar-ho, el cotxe ha començat a escalfar-se i he arribat al meu destí amb l'agulla de la temperatura a punt de fer una voltereta perquè no li quedava gaire espai per anar més cap a la seva dreta.
I mentre baixava del meu cotxe reescalfat, caminant sota la pluja (tipus londinenca, aquella que no mulla gaire però que toca el que no sona de forma considerable) he pogut descobrir que la Facultat, en contra de les indicacions que havia rebut per part seva, estava tancada. Era el segon cop que em passava en 2 setmanes...
Llavors he dit un renec. Bé, reconec que han estat un parell, tot recordant-me de tota la administració pública i dels seus acomodats funcionaris. He tornat al cotxe rebossant mala llet i amb els peus molls. El meu "rastybus" seguia amb un estat de temperatura elevat, cosa que no li permet funcionar amb normalitat. Més o menys com em passa a mi a l'estiu. Bé, i al primavera. I a la tardor...Esta bé, a l'hivern també!
En aquest punt he començat a descendre pels carrers atapeïts de Barcelona, fins que en un semàfor, la tarda ha decidit donar-me la seva última estocada. Mentre vigilava l'agulla de la temperatura i fruïa de "Bohemian like you" de "The Dandy Warhols", un gitano s'ha acostat per oferir-me mocadors de paper. Jo, educadament, li he dit per dues vegades :"No, grácias". I l'única cosa que ha pogut articular el fill de la gran puta ha estat "gordo de mierda". A veure, un desfet humà, que està fent una activitat il·legal, que podria afeitar-se i anar a buscar feina ve a tocar-me els collons amb els Kleenex per poder pagar-se la seva dosi de yonki de merda. Jo, enlloc de obrir la porta de cop, de tal manera que el retorvisor li destorssés la bossa escrotal, i la pròpia porta li reventés les dues rotules, enlloc de fer raixò, li dic educadament que no vull res. I l'únic que rebo com a resposta és un insult. A més de merda perquè dir-me gordo no té cap merit. No t'ho has de currar. Si em digués cefolópode botorut arrebossat o boniato gargamellut encara tindria gràcia. Però el seu cervellet de merda només pot preferir insults de merda.
I amb aquesta alegria he arribat a casa, abatut, esperant que el dia apuri les seves últimes hores; tot esperant que el seu relleu sigui una mica més amable, o si almenys una mica més sofrible.
PD: avui em permeto el luxe de posar dos àudios, perquè crec que ambdós són sobtadament adients.

Àudio (1) : R.E.M. : "Bad day"
Àudio (2) : La Habitación Roja: "Pesarán los días"