Thursday, May 31, 2007

*captura.org/fragment 'música per a camaleons'


preguntes al cap. il·lusions a la butxaca. estilisme envoltant-me i cigarrets múltiples fora l'editorial. la noia correctora segueix sent la més bonica del lloc, amb diferència. però ja em mira amb certa condescendència. mai he sapigut dissimular les meves mirades golafres. bones notícies que espero demà m'expliquin. bromes a peu de recepció i cançons dels housemartins a l'i-pod mentre espero que s'escalfi l'aigua per al te. trucades que et desperten un somriure i nous fons de pantalla amb una caricatura de Marvin Gaye com a protagonista. camino pel carrer montalegre sota el sol implecable de la tarda i sento un fort cop. una dona gran ha caigut i uns quants correm a socòrrer-la. apareixen dos metges. es diu Rosario i esta aturdida. no hi veu i per això sempre cau. només demana que l'aixequem i li donem el bastó. sense saber gaire on va i després de dir-nos que no hi ha ningú a qui avisar marxa desconcertada. quedem els dos sanitaris i jo formant un trianhgle de tristesa. m'emociono i m'ensopeixo amb les cotidianitats a les que sovint donem l'esquena, voluntàriament o no. un bus reflexa el meu polo blau cel d'avui i aquesta imatge meva. demano foc a una dona i penso en la calor. en el festival d'aquest cap de setmana. en la dona que m'hi acompanyarà. en condicionals i les ganes de. poso el primer disc de Maxïmo Park al arribar a casa per ambientar-me. sona que trona, com diria el meu amic radiofònic. segueixo tenint ganes d'explicar moltes coses. només espero que arribi el moment...





Àudio: Karlheinz Storckhausen: Etude (1952)

Wednesday, May 30, 2007



una entrada a destemps engega tot el procés. testosterona a dojo i mascunilitat de baix 'standing'. alguna empenta, l'imbècil que fa mofa de parlar en català i tothom intentant justificar que ha perdut els nervis. segurament els partits de costellada no serien el mateix sense aquestes coses. ho prenc com quelcom més de la parafernalia. dimarts de cansament, son i músculs adolorits. sents la falta d'hores de son abraçan-te incomodament. quan a les quatre de la tarda ja has completat el límit semi-raonable de cafès te'n adones. em truquen per dir-me que m'han tocat dos abonaments pel primavera sound. la meva interlocutora somriu quan responc amb un inusitat 'no fotis?'. gaudiré d'eclecticisme d'etiqueta, de música per lo meu i de candidesa desbordant. repasso apressuradament el cartell. només sé l'imprescindible de veure els Wilco. també m'agradaria descubrir en directe Los Planetas, Sr. Chinarro, Standstill i algunes propostes més. Per al tard reservarem la música negra amb tocs humorístics de Dj Yoda i el techno d'Umek si s'estila. tarda de remenar discos de segona mà. més com a entreteniment que com a finalitat de despesa. un disc dels indies granadins, un altre del segon grup que vull descobrir en directe i el de Velvet Undergorund & Nico. per la banana, per la mà de Warhol i perquè s'ha de tenir. més tard gaudeixo de tardes de sol en companyia de mirades clares banyades per tramuntana. aigua amb gas amb gel i converses sobre la taula. saludo antigues companyes universitàries de gruixuit 'background' lúdic compartit. i torno a casa amb una fresca inesperada. que ajuda a donar incertesa a tot el que m'envolta últimament. ara Izzy Stradlin i Brian Wilson a l'i-pod...

Àudio: Los Planetas: La cara de Nikki Lauda

Monday, May 28, 2007

*from 'la raspa'
sempre per la dreta de la vorera
camina un "home" entre cometes.
i a l'altre banda del carrer, sempre
caminen dones en majúscules.

per la seva amiga interiorista
no és un home qualsevol
és un "home" entre cometes
que es deletreja com amic.

per la companya de feina extrovertida
no és un home qualsevol,
és un "home" entre cometes
que es deletreja com company.

per les adolescents d'esperit foragitat
no és un home qualsevol
és un "home" entre cometes
que es deletreja com senyor.

per les solteres rondant la trentena
no és un home qualsevol
és un "home" entre cometes
que es deletreja com iogurt.

per les senyores i mestresses
no és un home qualsevol,
és un "home" entre cometes
que es deletreja com adient gendre.

per les companyes d'autobus
no és un home qualsevol,
és un "home" entre cometes
que es deletreja com "aquest no".

si camines per la dreta de la vorera
potser trobes un "home" entre cometes,
mira'l i parla-hi, però no el toquis
perquè no és un home qualsevol.


Àudio: The Style Council: A man of great promise

Sunday, May 27, 2007


Converses de...una taula exercint de centre de moltes coses. Cadires recolzant interlocutors diferents sempre i adients per al que es necessiti en cada moment. Un cendrer, sempre. La plenitut d'aquest mostra l'estat de les coses. Tasses de cafè, tes amb núvols de llet o sucs de fruites amb nata i nom de províncies espanyoles. Balcons alts a barris alts, terrasses del propi barri sota la fresca del vespre primaveral o bars nocturns coneguts on acostumes a trobar sempre les mateixes cares. Parles de dones, com sempre. Sense gesticulacions ibèriques típiques ni renecs vers el sexe contrari, però. Amb respecte i admiració, com sempre. Cames creuades en aquella posició tan típica i que sembla donar-te certa capacitat. Parles d'ella. Expliques que no entens la irrocianiltat de certes tendències. D'aquesta necessitat de les dones dels homes rebels i amb cartells de "et faré mal" escrits al front. Sí, segurament tinguis raó, però les coses funcionen així. Tinc ganes d'amotllar-me a les regles doncs. Mires al mòbil esperant senyals. No arriben i encens un altre cigarret. Expliques a una amiga què és una mirada romboidal. Em mira amb certa cara d'extranyesa. St. Etienne al cotxe. Els efectes de l'herba sorgint efectes i donant-me lleugeresa. Sempre cal parlar les coses, i trobar el lloc on fer-ho...


Àudio: St. Etienne: Mario's cafe

Friday, May 25, 2007

*captura.org. preciosa fotografia...


Tinc la sensació que les coses no van malament...


- dies moguts a la feina. bones notícies. m'han fet una mena d'ascens. més responsabilitats, noves tasques i contracte a la vista...
- la gent em felicita. senta molt bé el reconeixement, sempre...
- tes de vainilla, cigarros a peu d'oficina i aquella mirada tendra.
- escolto una vegada rera l'altre 'too much love will kill you' dels més grans. m'emociona altament la lletra. és realment preciosa...
- noves confirmacions pel summercase que m'exalten. no podré veure-ho tot, segur.
- belle & sebastian dj's, the sunday drivers, miqui puig & CE..
- m'ha arribat a la feina la samarreta que vaig comprar. més una altra de regal. i sí, ha causat sensació.
- una jove terriblement bonica m'observava aquest matí al metro.
- una negra de consistència física m'ha mirat, davant l'editorial, durant uns 10 metres seguits. ha hagut de girar el cap. no és normal.
- confirmo que la bellesa d'un mateix es més un sentiment que un fet.
- treballo tota la tarda amb treballs universitaris mentre sonen St. Etienne, EBTG i The Delgados, en aquest ordre.
- sms de mitja tarda que em fan dibuixar dos somriures.
- últimamentem sento una mica més fort, mentalment. les noies es 'ruboritzen' una mica més.
- llegeixo 'cuentos completos' de T. Capote. Penso que és la forma més bonica d'escriure que he vist.
- sí, sóc un puto sentimental. ho sé...





Àudio: Kim & The Cadillacs: I got a feeling

Thursday, May 24, 2007


bisTEC NO


The playthings canten negra
i et diu mr.heartbraker.
una trucada nocturna i oportuna
engega connexions elèctriques.

dutxa i dents blanques,
samarreta a ratlles, bambes a quadres.
penses en detalls nocturns i
el teu amic de plàstic amagat.

l'alcohol desferma coses,
sentiments i persones.
whisky, gel i mirades
mesclades però no agitades.

un cop més, arreu del món.
dos francesos amb cascos daurats
provoquen braços enlaire.

des de Manchester arriben
linies de baix obscenes
i percussions diabòliques.

la perfecció alemanya
emergeix de cop,
quadrada i sincopada.

química a les mans
i un negre de Detoroit
repica campanes siderals.


Àudio: Laurent Garnier: Wake Up

Wednesday, May 23, 2007



Aquest matí mentre intentava distreure la ment una estona, a la feina, em fixava en el meu peculiar company d'oficina. Crec que podria arribar a afirmar, sense coneixe'l en excès, que és un tipus rar. Àdhuc estrafolari. Porta unes rastes llarguíssimes sempre recollides en una mena de monyo peculiar. Normalment n'hi quden unes quantes cap amunt, conformant una postal força còmica. Apostaria quelcom que algun cunyat seu li deu dir que sembla una assafata de calamars. De retruc, llueix sense dissimul unes entrades considerables, que li donen més edat de la que té. Es deu pensar que mai arribarà a quedar-se calb. Vesteix unes ulleres de pasta negres que clamen als quatre vents la marca (cara) que les ha fabricat. També una barba que es rasura, pensant-se que sembla un atribut fortuit. Vesteix samarretes suposadament divertides o amb missatge habitualment, polos a ratlles sovint i camises ocasionalment. Porti el que porti, gairebé sempre t'hi acabes fixant i això em posa nerviós. A l'hivern ho amaneix amb jerseis amb dibuixos de telèfons i cassettes o jaquetes de color marró i rosa que semblen ideals per al 'jogging'. Per acabar-ho d'adobar porta unes bambes amb estampats de quadres escocesos i mitjons de coloraines. Camina per l'ediorial (hi camina molt, perquè sempre passeja) amb una tassa a la mà que contenent tes verds de vainilla. Sempre va amb els auriculars penjant. Si li preguntes que escolta, et respon algun nom anglòfon extrany i desconegut. Sempre s'omple la boca parlant de 'power pop', northern soul, acid-house o techno-pop. Es pensa que es fa l'interessant per això. A mi em sembla un imbècil. Qualsevol cosa que soni a Los 40 ja li sembla massa "comercial" (sempre pronunciant-ho amb un rictus de fàstic deplorable). Li encanta anar de modern. Sempre amb El País sobre la bossa o algun llibre de Capote o Murakami. Els mostra per amortitzar les ulleretes de pasta i donar-se-les d'intel·lectual. M'he fixat que es mira certes editores, noies de premsa i dissenyadores amb desfici, i el tio no se'n amaga. Va amb aquella cara d'avorrit, com de suficiència. Com si tot l'avorris. Realment detestable! Ben dinat sempre es passeja amb el raspall de dents com anunciant que a va a rentar-se la dentadura a tothom. I parla amb la recepcionista recolzat al mostrador de l'entrada com si d'una barra de bar es tractés. Amb la panxa que té i el paio encara es deu pensar que és interessant! El gilipolles diu que es 'indie' i cada tres paraules diu 'eclèctic' o 'encisar'. Quan passa una dona bonica diu que li regalaria un barnús del mateix color que el seu. Com pot ser tan estúpid? Sempre es fa el modern explicant el que escolta, el que llegeix, el que menja, el que compra i les pel·lícules que mira. Quin tio més insuportable, de debó...Haurieu de venir un dia a veure'l, sembla una caricatura. Algún dia li diré que no l'aguanto. Me'n donaré el gust. A veure quina cara fa...

Àudio: The Housemartins: Me & the farmer

Tuesday, May 22, 2007


Col·lecció de dones a les que regalaria un barnús del mateix color que el meu:


#8: Helena Miquel


Tot i aparèixer més d'una vegada aquí, no gaudia del seu barnús particular. Ella és parlar de candidesa, sobretot. Somriure XL, veu que sussurra més que emetre, pell que s'endevina amb mirar-la i aquelles bruses de tirants juganers. Ella és un dels motius principals pels quals veneri Facto Delafe, en especial, y Las Flores Azules, en particular...


Àudio: Morrissey: Some girls are bigger than others

Monday, May 21, 2007

*essència dels més grans from Manchester...



'hoy he visto a los chicos ganar por goleada...' deia una cançó de Los Sencillos. una d'aquelles estrofes que, de tant en tant, trobes en la teva col·lecció de preferides i les situes en un espai vital pròxim. ahir vespre tornant a sentir l'alegria de pertànyer a un col·lectiu. suposo que, al cap i a la fi, la grandesa de tot plegat deu recaure en quelcom semblant a això. la pertanyença a i l'apreci a la col·lectivitat. càntics futbolístics-militars, adoracions africànes, punys enlaire i cops sobre la barra. ítems de allò que tant m'agrada i que no sé racionalitzar, ja sé. matí de pluja aquí. la primavera mostra la seva alteració atmosfèrica sense vergonyes. fidel reflex de certes emocionalitats meves, inestables de 'per se' i àgudament variables els últims temps. segueixen determinats noms de dona apareixent-se més del que voldria. i certes correspondències no saps si ajuden o no. almenys sembla que bones notícies laborals aferren cert optimisme. encara que no sigui una 'bona feina' segons els meus cànons, sí que ho és segons uns altres. el cap de setmana ha quedat enrera, com el glaçó que es fa aigua, aquest es fa record. dissabte de sopar a pisos gràciencs molt adients per a tot lo meu. en companyia d'antics companys universitaris. fa por escriure això d'antics companys universitaris, de debó. noies de somriure concau i cossos de moure el cap de dalt a baix. antgues companyes de moltes coses i algun bon amic que agraeixes poder veure ni que sigui de forma intermintent. diumenge tarda a casa sonaven de nou els magnífics de Liverpool. Al dvd un concert de New Order a Finsbury. Els nois 'acid' de Manchester s'han fet grans però segueixen tenint aquell 'no sé què'. Canten 'love will tear us appart' de quan eren Joy Division, i n'Ian encara ho cantava. M'emociono per la bellesa de la melodia, per l'ànima de qui la va composar. I no falta una de la meva col·lecció de preferides que em fa cantar i alçar els braços, sol, des del meu sofà...sí, la mítica cançó amb tocs de bateria i avions passant de fons. seria idònia per avui...

Àudio: New Order: True faith

Sunday, May 20, 2007

*'totalmente a favor' de certes coses...


Dia de contrastos cromàtics en estats anímics. Diferents tonalitats que s'apliquen conformant un quadre de toc impressionista i de vitalitat dubtosa. Com ve éssent habitual algunes pel:lícules, certes cançons boniques no triades aleatòriament i una mica de lectura per tapar certes coses o per enviar aquesta ment meva malalta a paratges més sòrdits. Veig a Leonor Watling a la pantalla i suspiro. Veig pel·lícules antigues de J.Medem i me'n adono que em falten per entendre forces coses. Veig al cine l'última de Fincher i aconsegueix riure a estones i trasbalsar-me en unes altres. Llegeixo la fina ironia de Q.Monzó i gaudeixo de com parla del flirteig en certes circumstàncies i em veig parcialment reflexat. Escolto el 'Rubber Soul' i penso en la idonieitat de 'nowhere man' i m'emociono amb 'in my life' i el seu clavicordi. Ara canta Tracey Thorn amb EBTG i m'emociono de veres. Llegeixo que el meste M.Puig tanca el seu flog i realment m'apena. Cada dia visitava aquella pàgina per llegir un petit paràgraf per apendre i per gaudir d'aquella manera d'escriure tant personal. Val la pena visitar el seu últim post per saber la bonica història que explica sobre el fi del grup Le Mans, creador d'infinites precioses cançons. Mentrestant jo segueixo aquí, amb les meves rareses. Escoltant cançons per a lo meu. Seguint llençant mirades al mòbil esperant que. Un preciós saxo acompanya a certa cantant anglesa poc agraciada...





Àudio: EBTG: Fascination

Friday, May 18, 2007


Cert cansament, algunes preguntes al cap i l'ànima bategant amb insistència, com si volgués recordar que existeix i esta teixida de sentiments. Divendres nocturn a casa, sense gaires prespectives, tot i que em sorprenen els telèfons amb tres propostes per deixar el sofà. Però simplement no hi ha gaires ganes de les llambordes del carrer sota els peus, res més. Veig un reportatge sobre el Raval a la televisió. Em colpeixen coses que veig cada dia de camí a la feina, però a la pantalla a vegades semblen més reals. Tremenda incongruència...Em fa pensar en una feina que no m'omple però que té coses bones com la biblioteca que m'estic montant, diners a final de mes i boniques dissenyadores de mirada romboidal. Coses que importen, cadascuna amb pesos específics. Recordo la tarda de dimecres remenant discos de segona mà per omplir l'estona, buidar poc la butxaca i buidar la racionalització constant. M'emporto el 'seres positivos' de Los Sencillos de l'any 1993 (amb una portada molt acid-house), un disc de Curtis Mayfield i un recopilaotri de F COM, segell francès precursor de la música electrònica francesa liderat per mestres com Laurent Garnier o St.Germain. Després passo la tarda descobrint la frepant i acollidara Plaça del Rei, amb una canya acompanyat d'aquesta fresca primaveral i de la dona de tendresa de transmissió visual. Sinceritat i confidències que alternen la diversió amb certa consternació. Al arribar a casa un d'aquells sms que donen en el punt just. Allà on més tremola tot. No sé?Coses d'algú massa sensible i massa intel·ligent amant dels petits detalls. I una casualitat més. Fruit del partit de costellada de dilluns em van sortir dues bullofes als peus. La de l'esquerra té forma de cor. Exacte. No és broma. Em comença a preocupar la meva bogeria, no sé si ja incipient o controlada...


Àudio: Belle & Sebastian: If she wants me

Wednesday, May 16, 2007



LLISTA MENTAL DE COSTUMS QUE HAURIA D'ABANDONAR PERÒ SÉ QUE NO HO FARÉ...

- fumar
- posar noms de persones a objectes
- conduir amb el peu recolzat a l'embragatge
- encisar-me de dones amb ulleres de pasta a diari.
- jugar a futblo amb mitjons d'executiu.
- acaronar-me la part superior de la panxa quan penso o decideixo quelcom
- saludar als veïns quan ja sé que no em correspondran.
- pensar massa sovint en.
- gastar TOTS els diners que passen per les meves mans
- dormir abraçat a un coixí (suposo que com a símptoma de falta de moltes coses...)
- creure que la calbícies és temporal i reversible.
- fer de dj imaginari amb el meu i-pod a les últimes files dels autobusos.
- estar més estona de la necessària sota la dutxa.
- creure que canviaré certs costums...


Àudio: The Frankk Pop Ensemble: Love is in our side

Tuesday, May 15, 2007


La noia de mirada romboidal, i, avui, tendresa de transmissió visual mirava un vestit vermell a l'aparador. El reflex del vidre la mostrava a ella i al seu acompanyant que es mossegava les ulleres de sol que duia a la mà, en una 'pose' molt adient. Entren i són rebuts pel somriure, entre afable i juganer, de la dependenta. Diversos vestits surten del seu penjador i marxen amb la seva amfitriona als emprovadors. En l'espera (que té molt de ritual) del seu acompanyant sent una versió de '1000 miles' amb veu femenina. Creu que és Najwa qui canta. Ho pregunta a la dependenta que no ho sap. Marxa a buscar el dependent de la botiga del costat per preguntar-ho, que és ell qui ha grabat el compacte que sona. Al cap d'uns pocs instants apareix un d'aquests dependents gays, potser més per fora que per dins, i li confirma que és na Najwa qui canta. És una selecció de remixes de la musa asturiana. Suspir. Pausa. Apareix la noia el vestidor amb el primer vestit, negre. Comenta l'acompanyant, que si va a la boda que té prevista amb aquest vestit ningú mirarà la núvia. La dependenta riu. Dues provatures més finalitzen amb un vestit vermell, de tall clàssic però amb cert aire modern. Eclecticisme? L'acompanyant que es mossega les ulleres de sol en una 'pose' molt adient, i la dependenta amb somriure entre afable i juganer el donen com a guanyador. Abans, però, l'acompanyant deixar anar un suspir per intentar englobar el que esta veient. Buf, pensa. La propietària del cos que jeu sota el vestit vermell no acaba d'estar contenta. Hi ha quelcom que no veu clar. Atorgant un punt de vista i manera de fer molt femení a tot plegat. L'acompanyant li diu que deixi refredar-ho i que torni un altre dia. Najwa segueix destil·lant aquella classe vers l'àudio. La noia s'esmunyeix de nou al provador pensant en qui portarà quan torni un altre dia. Una despedida agradable i marxen ja de la botiga. Un sol primaveral de pit ample els banya els braços. L'acompanyant que abans es mossegava les ulleres de sol abraçaria a la noia que desferma tendresa. Però potser no és el lloc, o el moment. O potser no...

Àudio: Los Sencillos: Sandie Shaw

Monday, May 14, 2007

*la banda més bella i simpàtica d'Escòcia...


aquest matí li he dit a la cambrera que tot anava bé
m'he vist deixant "l'anem fent' de cada dia
he pensat en tu mentre esmorzava
i al bar sonava aquella de Los Planetas.
llueix un sol incrèdul que resulta agradable,
m'he posat un polo a ratlles que no recordava
pensant que potser et trobaria i em diries
amb aquell somriure d'actriu francesa
que aquest estil peculiar em senta bé.
no és festa però ho sembla.
un home porta quatre roses vermelles
treient pit a l'altre vorera.
fullejo novel·les antigues de Paul Auster
i penso en quina et regalaria.
Potser fins i tot et truco
per anar a aquell bar, on sempre,
sona 'what's going on' de Marvin Gaye,
prenent aquella elegància negra
per dir-te allò que no sé si vols sentir.
el mestre del 'soul' és gran
canta cançó protesta i d'amor al mateix temps
les paraules que busco per sorprende't
haurien de tenir un to semblant.
prenent aquella elegància negra
per dir-te allò que no sé si vols sentir.



Àudio: Amy Winehouse: Strong than me

Sunday, May 13, 2007


Escric el guió per al programa de demà. Parlo dels Sly & The Family Stone i el seu disc Stand1 de 1969. Funk i psicodèlia, bonica combinació eclèctica. Feia temps que no emprava aquesta paraula. Es que m'encanta la seva sonoritat, com pica la llengua amb el paladar, i just després, la segona c surt de la boca amb un copet realment suggerent. Eclèctic. Segur que algú s'acaba de descobrir dient la paraula en veu alta...Encara tinc certa sensació de disgust després de veure el nostre mésqueunclub. L'alegria no dura gaire a casa del poble. Sempre passa el mateix, crec que aquest nostre país no sap gaudir de l'èxit. L'altre dia li explicava a la meva amiga castellana, que no som capaços de saborejar el triomf, en tots els aspectes. Som un país petit i amb el cap mirant cap avall. Coses de la indiosincràcia. Dissabte a la nit gaudeixo de la soletat cassolana. Tom Hanks fa aquell posat tan característic, entre disminuit mental i irònic que m'encanta, en una pel·lícula bèl·lica d'aquelles que m'entusiasmen. Llegeixo paraules molt molt boniques al mòbil. Sento l'estomag demanant la seva part de protagonisme i cert vèrtig. Voldria no pensar certes coses, ni construir camins que esdevinguin atzucacs. Espero que el temps assereni les coses i aclareixi una mica el que m'alimenta la part racional (extensa) de la meva ànima aquests últims dies.

Àudio: Derek Martin: Beautiful woman
*from Northern Soul Collection...

Saturday, May 12, 2007

* vinil de 7" dels TFC amb 'I need direction'//fotolog.com/sieteppulgadas

- monumental ressaca avui. cada cop tot costa més.
- divendres nit entre joves universitàris de fetge lubricat i enteniment boirós.
- cançons molt allunyades de tot lo meu. intento introduir-me en va.
- mars de whisky que es fan palesos massa dora.
- un disc de Jack Johson i la dutxa el millor del matí/migdia.
- aquesta tarda platja, potser.
- segueixo pensant massa en.
- certes coses no acaben d'assentar-se bé entre els meus pensaments.
- he comprat una samarreta que causarà furor, vaticino.
- el taronja em senta bé.
- tinc moltes ganes de vacances mentals i físiques.
- no crec que pugui anar a veure els BMX Bandits.
- m'he promés no repetir-me certs nom de dona aquest cap de setmana...

Àudio: BMX Bandits: I wanna fall in love

Thursday, May 10, 2007


A vegades passa. Alguna cosa cambia. No coneixes la seva morfologia exacte, però alguna cosa funciona diferent. Les teves mirades semblen un poc més valentes. Les que reps també semblen tenir més missatge. Et sents moderadament optimista, pilotant un altre cop aquesta sentimentalitat tant variant meva. El cos encara adolorit pel partit jugat amb els companys de barri. El tacte de la pilota, les indicacions i els crits dels companys, i el tacte fred i desagrait de la pista al caure. Certa sensació de malestar físic, amb ràfegues de febre suposada produides per la suor de l'esport. Sents excessives ganes de pop i de melodies terriblement boniques. Sense excessos de sucre, però. Sempre TFC al cap, i també Stereolab o el mestre Puig. Certes sensacions que tenies anyorades s'aglopen de forma enérgica però controlada. Sento que tot podria passar, que fins i tot...Certa noia de mirada romboidal i alegria de transmissió visual et fa riure i sentir bé. Teixint confiances i ponts cap a. Sento alguna mirada inquisitiva de la que no renego. Confiances etíliques que es desfermen i tot sembla girar a un ritme diferent. La cascada de sensacions s'alinia de forma intermitent durant tot el dia. Sento ser especialment ambigu avui. Hi ha coses que no sempre es poden explicar. Potser el problema és que no sé quina sensació és la majoritària. No hi ha lèxic, o no hi ha sensacions exactes. Busco cançons pop que m'ajudin a ressoldre certs dubtes. S'admeten suggerencies.

Àudio: Teenage FanClub: Verisimilitude

Tuesday, May 08, 2007

*regal del meu amic locutor...me & 'segovia style'


Dormir gairebé set hores seguides ajuda. Despertes amb aquella agradabla sensació del cos relaxat, i la ment suficientment preparada per absorvir certs sentiments. Que certa dissenyadora posposi el seu dinar una estona per dur-te a fer un cafè ajuda. Veus sentiment en la seva mirada, com a resposta a les teves paraules. També una mà a l'esquena i aquella brutal sensació de recolzament físic i espiritual. Trobar certes rialles com a resposta a les teves súpliques sarcàstiques ajuda. Et sents amb ganes de construir rialles al teu voltant. Que la teva amiga d'ulls blaus i castellans a parts iguals et demani com estas, amb fefaent interés, ajuda. Una foto bonica amb ella, regalada pel teu amic locutor i parella seva, sembla que no, però a mi m'ajuda. Veure que certa noia tingui el rostre especialment lumínic ajuda. Llegir paraules sobre l'ànima i els prejudicis mentre sonen The Byrds ajuda. Escriure sobre persones que trobes a faltar també. Sobretot quan és quelcom que et costa especialment. Llegir comentaris aquí de persones imporants per tu, ajuda. Tot juga, per bé i per mal. Segurament certes coses en altres circumstàncies tindrien altres connotacions. Però tot plegat forma part del joc, i l'únic que faig és acceptar les regles. Avui vesteixo amb abundància de verd. Segurament no sigui una casualitat. Esperava veure na Sègolene més per televisió, però no podrà ser. Haig de retornar el prèstec de 'El acorazado Potemkin' sense haver aconseguit veure-la. La classe d'ahir de llenguatge audiovisual va ser realmint didàctica. Quin plaer és rebre certes classes magistrals. Tinc moltes ganes d'escriure. Sembla que tot va bé. Sí. Don't worry.

Àudio: Steve Miller Band: Take the money and run

Monday, May 07, 2007



Em costa llevar-me especialment, especialment recordant una mala nit passada. M'he despartat amb una mena de malson que m'ha produit una angoixa palpable. Tot era al meu cap però el cos responia. Però ja començo a tenir experiència en controlar aquestes situacions. L'aire entrant per la finestra, un cigarro i els BMX Bandits a l'i-pod han aconseguit asserenar-me. I una mica més tard tornar al son. Aquest matí encara sento certa sensació aliena a l'estomag. Certa dissenyadora em deixa una frase de Woody Allen a la bústia de la feina. "Els sommiadors són els salvadors del món". Ignoro lectures entre línies, però la frase m'ha fet pensar. Segurament sigui jo un sommiador, però sense ànima de salvador del món. Tan sols un noi normal, amb problemes i alegries normals. Amable, educat i amb una sensibilitat cutània. Amant dels petits detalls i les boniques històries. Amb facilitat d'enamorar-se ràpidamenti d'oblidar-ho lentament. Entusiasta de la música i amb ganes de conèixer, sempre. Cercador d'un 'background' inacabable. La gent acostuma a mirar-me pel carrer, però tampoc sé el que busquen. Alguna noia em va dir fa anys que besava molt bé. També em diuen que sóc afable i romàntic. Solen ser dones. Escriptor aamateur que es fa dir lletraferit. Incondicional d'alguns conceptes i sentiments. Sempre desconfio de paraules com felicitat o èxit. I malgrat semblar algú extrovertit i irreverent en segons quins àmbits, acostumo a no verbalitzar masses interioritats. Amb tothom, no només amb certes persones. Sempre m'ha estat més fàciles escriures, potser així no haig de mirar als ulls de qui van dirigides. Encara que SEMPRE miro als ulls del meu interlocutor/a, SEMPRE...

Àudio: Nina Simone : Sinnerman

Sunday, May 06, 2007


Seus a una taula d'amples dimensions envoltada de gent que fa poc temps que coneixes. D'alguns que ja has teixit confiances fermes. D'altres amb qui vols acabar-les tenint. I d'altres, simplement. Petites delícies, 'palomas salmantinas', lambrusco a dojo, cançons de The Sunday Drivers, somriures, anhels i algunes fotografes. Algú et diu que llegint aquí semblo desanimat. Jo només assenteixo, com sempre. Potser tingui raó. Fumes sense parar i el vi fa els seus efectes. Camines per Gràcia, comentant al teu amic que vols una jaqueta com la seva, tot i que a n'Uma li quedi millor. Et trobes en un local acollidor. Música 'niga' i gent de cert estil. Barry White, Marvin Gaye i Nina Simonen deixen anar classe pels altaves. Whisky al teu got. Converses animades a peu de la màquina del tabac. Em comenten que una morena de vèrtig esta parlant de mi, o de les meves rastes. Cristina, crec. Tornes a casa mentre a la SER parlen de 'Retrato d'una obsesión' i et fa més ganes d'anar-la veure. I ja diumenge, amb tot el que comporta. Activitat nula, com esperant l'irrevocable tret de sortida setmanal. Plans diversos per als següents dies. Els Gigolo Aunts sonen aquí, dibuixant aquella essència melòdica que m'infla el cervell. Diuen que arriba el bon temps. Potser millor...


Àudio: Gigolo Aunts: Let go

Saturday, May 05, 2007


Sembla que la primavera s'apodera del temps i li aporta aquesta inestabilitat tant palpable. Estones esporàdiques de sol tènue, flirtejos amb la pluja i un vent fefaentment fresc s'amalgamen. Aquesta variabilitat atmosfèrica es convina perfectament, com el meu jersei marró amb ratlles color mostassa amb un polo groc, amb el meu estat d'ànim, inestable en la seva gènesi. Dijous tarda cafè amb els meus amics que són parella. Observant gestos que desperten ganes de quelcom semblant per a mi. Confiança a tres bandes i bellesa de molts moments. Com quan el meu amic locutor em regala 'Trainspotting' en una versió DVD carregada d'extres. És una pel·lícula que sempre em diu que he de veure i me la regala perquè sí, sense més pretextos. I gaudeixo d'aquests detalls que m'emocionen tant i em fan seguir confiant en les alternatives de l'espècie humana. Dono una volta per certa botiga de discos, malauradament cada cop més comercial, i trobo dues joies per menys de 12 €. Una 'Platinium Collection' editada per Warner d'EBTG i el 'The very best of The Byrds'. Una d'aquelles bandes que només coneixia d'oides. Però sempre els llegeixo com una influència dels Teenage FanClub i sabia que m'agradarien. De nit, enceto un llibre del mestre Punset sobre l'ànima mentre Tracey Thorn regala notes terriblement estilístiques des de l'àudio. Segeuxio sentint cert neguit que no sé a què atribuir, i que dedueixo que són reminiscències d'ànsies passades. Certa dona em diu que faig pinta de ser un home molt romàntic. Jo només assenteixo, amb certa condescendència. Li explico que, tanmateix, no crec que tothom tingui una mitja taronja per liqüar. Potser jo no en tinc cap o en tinc quatre...Ja de nit sessió golfa d'Hotel Tivoli en un cine gracienc amb la meva amiga d'ulls blaus i castellans a parts iguals. Som tres persones a la sala i la meva acompanyant s'adorm castigada per la falta de son. El film m'agrada i, fins i tot, em diverteix a estones. Apareix Mikel Erentxun tocant al carrer davant la ria bilbaina. Els sinuosos carrers de Gràcia engolen el meu cotxe entre la nit i sona l'imprescindible ' Fox Base Alpha' de St. Etienne.


Àudio: EBTG: Meet me in the morning

Thursday, May 03, 2007



A l'última fila del bus, com tant m'agrada. Desfeia l'avinguda Icària en direcció a la biblioteca pública. Dos seients per davant seia una d'aquells àngels que em fan posar cares estúpides. Entre intentant dissimular, entre intentant endurir el rostre, entre enbadalit. Molt morena, com m'agrada. Mitja melena ben llisa. Ulls foscos i molt grosos. I aquella suavitat de pell que fa bona olor només amb la mirada. Baixa una parada abans que jo. Un minúscul bolso i un caminar sumament estilístic. Sona al meu i-pod alguna d'aquelles cançons de pop ensucrat de LHR. Agafo algun Rockdelux de mesos anteriors, repasso els DVD's musicals. Renovo el prèstec de 'El acorazado Potemkin' i 'Dolce Vita'. Camino sota el sol tènue, acompanyat d'una aire terriblement fresc pels carrers del meu barri. Sonava, ara, Fischer Spooner. Naus industrials i antigues fàbriques poblen encara la majoria del sòl. Això em recorda perquè diuen del Poble Nou el Manchester català. Encara que aquí no tenim una sala com The Haçienda (malgrat tinguem Razzmatazz) i a finals del 80's no teniem ni idea de què era l'acid-house. Almenys la gran majoria. Laurent Garnier explica a la seva biografia, el naixement del 'techno' a principis dels 90's arreu d'Europa. En un paràgraf explica que, en canvi, a Espanya hi havia una cosa que deien 'bakalao' de tints comercials i molt allunyada de l'essència de la primera música electrònia florint a Europa. Penso en perquè sempre tot va igaul en aquest cony de país. Sempre a "l'arrierè de la course'. Sempre...

Àudio: Laurent Garnier: The man with the red face

Wednesday, May 02, 2007

*no voldria posar aquesta cara, però...

un so, que ve de lluny, et desperta
et regires sota els llençols desfets.
no jeu ningú al teu costat
i sents el pes de les parpelles.

penses, penses, i penses
durant una estona només penses
voldries deixar de fer-ho,
ni que tan sols fos una estona,
però no pots. sempre penses
en que voldries deixar de pensar. sempre.

cançons de 'soft' pop sonant
Nick Drake parla de llocs per ser
paraules boniques que t'emocionen,
novel·les d'històries tristes.

certa noia que imagines
en realitats llunyanes i duals
però les sinergies no acompanyen.
avui tot passa en blanc i negre,
molt bucòlic però poc pràcitc,
penso.



Àudio: Teenage Fanclub: Sparky's dream

Tuesday, May 01, 2007


Porto dos dies amb un mal d'esquena considerable. Potser el meu cos no s'acostuma als dies de festa...Coses de les rutines. Demà s'acaba ja, però sempre queden records més o menys intensos per anar teixin aquell 'background' de xinxetes de colors i estampes que tant defenso. Divendres nit concert de Facto Delafe y Las Flores Azules. Tot i les precarietats tècniques i les rareses de l'entorn fou una bona vetllada. Em torno a enamorar de l'Helena Miquel i de la seva candidesa Totalment digne d'albornoç per part meva. No puc evitar, entre cançó i cançó, demanar-li de casar-nos, animat per la cervesa i el bon ambient. Salutacions d'amics, coneguts i noies franceses que llencen petons a l'aire. Conec un entusiasta de la música i gaudeixo veient la seva fascinació per certes tendències i actituts. Dissabte dinar al japonès amb els meus futurs nuvis predilectes. Cafès amb gel a places graciènques, lluint calor nou de temporada i encertant la nacionalitat de cambreres que no dominen l'idioma, i em conviden a una ronda. Salutacions d'amics, coneguts i noies franceses que llencen petons a l'aire. Conec un entusiasta de la música i gaudeixo veient la seva fascinació per certes tendències i actituts. Marxo a passar dos dies a la tranquilitat osonenca. On exploro les possibilitats del terme 'no fer res'. Segueixo cabussant-me en l'esplèndida biografia de Laurent Garnier. Hores de son, migdiades XL, passejos, dinars d'etiqueta amb 'brownie' i gelat de roquefort per postre, pensaments, alguna conversa lleugerament surrealista amb el veïnat i alguns d'aquells sms que no són ben bé com voldries. I segueixes amb les teves cavilacions tant pròpies. Amb projectes i idees al cap. Com noms de dona que reboten i tornen. Parlo breument amb una noia que va ser molt important fa uns anys. Malgrat moltes coses li tinc una apreci important i raonable. Llavors comences a comptar quants anys fa i t'espantes una mica...


Àudio: The Arcade Fire: Neighbourhood #1