Thursday, September 28, 2006

Unknow

(Lau)

T'enyoro sense coneixe't. Encara que tampoc sé si et conec. Desoconec si ja has sortit a escena o tens papers en pel·licules venideres. Et trobo a faltar, com a concepte. Una idea sense portada. Desitjo dibuixar-te un rostre, i així, almenys, donar forma al que sento en falta. Cansat d'anhels efímers, de relacions impossibles, de "si no fòssim amics" i d'incompatibilitats massa visibles. No trobo peces que encaixin. No sé si el problema és la forma d'aquests engranatges o el meu nul perfil dentallat. Sempre sobra, sempre falta. Extraviat el got de les mesures i el seu ús en la justa mesura. A vegades penso que no dono la talla. O potser la sobrepasso. No hi ha sinergies que m'il·lusionin. A les que pugui acompassar-me. Somriures que m'arrosseguin, encerclats per llavis que desitji. Mirades colpidores que desprenguin ànsia, però ja en direccions recíproques. Potser la busco en cançons dels Smiths. A parades de bus submergida en algun llibre de Milan Kundera. A sota d'alguna façana modernista poc concorreguda. A barris perifèrics fotografiant, en blanc i negre, a parelles d'avis agafats de la mà. Al departament de drets d'autor d'alguna cèntrica editorial. A festes de cap d'any amb barrets de cowgirl. A terrasses poc poblades, fullejant tendències davant d'un tebi cafè amb llet (en got). Però potser no la busco. Seguiré creant circumstàncies. Fent les meves coses, cercan-te sense buscar-te. Diré als meus amics que, curiosament, passava per allà. Que no m'agrada la sangria...que de segon prefereixo el carpaccio de bacallà...preguntaré si es pot fumar ( a la cambrera)...

Àudio: The Beatles: Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band (grande!)

Monday, September 25, 2006

(Escobar)

La tardor ja va engegant les seves primeres passes. Comença el seu idili de colors ataronjats i fulles al terra entre l'estiu i l'hivern. Avui m'he despertat tard. No tant com hagués volgut. M'he despertat amb imatges del vespre d'ahir. De diumenge. Suc de taronja veient com el sol despunta timidament entre els cotxes de sota casa. Dutxa tonificadora, ja amb l'aigua més calenta que en els últims temps. Baixo al carrer i compro La Vanguardia. Tallat amb la llet natural, com sempre, en aquell bar acollidor del costat de casa. Llegeixo amb el segon cigarro del dia entre els meus dits les pàgines tintades. Envoltat de persones que ja fan el vermut. Comentaris nihilistes a peu de barra. Imatges superflues ambientant la sala des del televisor. Reprenc les imatges del vespre anterior. Gaudir del futbol en companyia dels amics. Els que sempre ens reunim en aquell bar que és com casa nostra. Comentaris i qualificatius per engalanar els noranta minuts. Bromes, sentències i uis de sofriment. He canviat la cervesa per refresocos gasificats per acompanyar el futbol. Potser està marxant el hooligan que porto a dins. Potser només he canivat hàbits. A la mitja part durum de pollastre sense salsa picant per sopar. M'encanten. Tanmateix, crec que és impossible menjar-ne un sense tacar-se. De debó. Algú m'explica que són "traicioneros". Té tota la raó. Acaba el partit i torno al mateix escenari que la nit anterior. Baixo la tensió del partit escoltant Mishima al meu cotxe. És la meva última adquisició. I n'estic content. Trucar a casa, recollir les fotos i pagar la multa. La gentada del Fòrum fa que oblidi les esferes relaxants. El lloc està ple de teenagers. Algunes tenen la mirada amable i una senzillesa molt elegant. En canvi, la majoria brillen el seu piericng bucal, mostren els seus melics i enlloc de parlar reneguen. És el que, malauradament, es porta al meu barri. I el tipus de gent que van a concerts de "cantants" sortits de programes televisius. Em sento com un cactús a Groenlandia. Per sort, seguim caminant i arribem a escenaris més apropiats. Hardcore guitarrer i rock ballable amenitzen la nit. The Infadels són un bon descobriment. Somric amb els intents dels cantants anglosaxons per encadenar quatre paraules en espanyol. Realitzo quatre moviments de ball més histriònics que acurats entre companyies femenines ja conegudes però retrobades. El cansament ja aflora. Torno al pop esfèric del meu cotxe i a la soletat no pretesa del meu llit...

Àudio: Call & Response: The fool

Sunday, September 24, 2006


Migida de llevar-se al so del telenotícies. Esmorzar arròs de verdures. Moviments poc harmoniosos i veu d'haver recorregut nit. Torno a fruir dels caps de setmana. Sobretot de les seves nits. Ahir eren festes de la meva ciutat i gairebé per obligació toca sortir a gaudir-les. Primerament concert d'aquells que es recorden. Facto Delafe y Las Flores Azules van desplegar tota la seva rítmica eclèctica. Cançons rodones, ritmes lleugers i sonoritat cuidada. Melodies urbanes que evoquen paisatges idil·lics. En definitiva una adoració al bon gust i a la innovació musical. Entre el públic cares de sorpresa i de satisfacció. Els primerencs se'ls veia gaudir del que descobrien. Els més veterans ens entregàvem a aquelles bases pop, a aquell parafraseig intel·ligent i just, a aquells moviments de ball del noi amb gorra i geni rebossant i a aquella candidesa que amb veu i presència regala la dona que donava gas des de l'escenari. Públic heterogeni i ric en contrastos. Homes de poc pèl contornejant el cap com feia temps no ho feien. Dones amb paraigües que miràven més al púlbic que als artistes. I també, com no, aquell conjunt de noies amb faldilla texana i malles que venen amb bici retro, i La vanguardia doblegada i una barra de pa de cereals als seus cistells. No t'acabaries els albornoços. Mica en mica, metre la pluja anava i venia, la nit anava canviant d'escenaris. Sopars al centre, a locals coneguts, degustant pizzes olioses que xuclen el paper de cartró. Després escenaris més massificats i més propers a les nostres cases. Gentades diverses contornejant-se sota Najwa o The Pinkertones. Sonido total. Somriures, "chistos", culs de cervesa, noies que et confonen, vells coneguts, temes analògics i entrepans a altes hores matinals. Són les coses típiques de les nits llargues. Detalls, costums i efectes que es succeeixen i varien per donar nous aromes a les nits barcelonines.

Àudio: Facto Delafé y Las Flores Azules: Mar, el poder del mar.

Thursday, September 21, 2006


DESCOBRIR...
...persones. estats d'ànim. situacions. postals. gustos. cançons. aromes. textures. bitllets arrugats als texans. locals underground. restaurants. sentiments. l'onanisme. culpabilitats. aquella sensació vertiginosa just després de l'última copa de més. el tacte abrupte d'un mugró. hash. que penses massa sovint en aquella noia de somriure gèlid. paraules al diccionari. carrers de bcn. grups de música. el sentit de les coses. l'agradable laxitud dels pòmuls després d'una rialla. complicitats. la manca de roba interior d'aquella girl anglosaxona que parla un català peculiar. resacosos despertars amb núvols de whisky. jerseis a ratlles en aparadors minimalistes del born. somriures urbans. convinacions. noves labradores passejant candidesa pel poble nou. que et falta un número per cantar bingo. el gust de la sal·liba fruit d'un petó fugaç. que has arribat tard. dones que et diuen que "abans" els havies agradat. que no té sentit que t'ho diguin ara. sentir que vols viatjar al passat. que s'ha acabat. com trobes a faltar coses i vides. quant estimaves a certes persones. la duresa, ductabilitat, acritut i enriquiment de la vida. que les coses no són sempre com voldries. que les persones tampoc ho són. Facto Delafé y las Flores Azules. que seed vol dir llavor. mirades. l'espessor temporal dels diumenges. que potser és sinònim de no. l'agror de la temporabilitat laboral. que els exàmens es puntuen de 0 a 10 i no de 0 a 5. que s'ha encarit el tabac. i la benzina. i les relacions humanes...

Àudio: Steve Miller Band: Abracadabra

Wednesday, September 20, 2006

Closer


Tinc la sensació que el temps ni corre, ni transcorre. Les hores s'arrosseguen. Sense una direcció massa clara. Em costa infinitament centrar-me en una activitat concreta. Les articulacions i els pensaments són avui divergents. La ment se m'escapa cap a altres moments. Cap a altres situacions. Totes semblen millors. Les piles de papers s'erigeixen com a impecables guardiants. El so monóton i repetitiu del telèfon sodomitza els meus timpans. Les oficinistes de mitjana edat, socarrimades per la rutina, discuteixen i fan safareig sense cap mena treva. Tinc la sensació que el temps passa per dins d'un colador xinès entre aquestes quatre parets forrades de llibres. De forma mecànica i hermètica, es repeteix el so de les tecles. Cafès. Ullades al rellotge. Mirades al calendari buscant numerets vermells. Pipades a un cigarret de plàstic per esmorteir l'ansietat. Comentaris de passadís i de sortida del lavabo. Suspirs. Repassades a les noies de Premsa i les de Vendes Especials. canvis de postura. Silencis breus (agraïts). Cops d'ull a l'extrapolar paisatge emmarcat pels finestrals. Innumerables anotacions amb rotulador sobre fulls de comanda. La sensació que cada cop hi ha més post-it al voltant de la meva pantalla. Que no arriba l'hora d'aixecar-se de la maleïda cadira. De sortir sota el sol de setembre, fumar-se un cigarret amb tres xuclades i dirigir-se cap a activitats més estimulants. Menys jerarquitzades. Com jeure al final del vagó de metro mentre sona Van Morrison. O gaudir de la coneixença de persones, després de saludar cambreres universitàries, tot sentint la lleugeresa del temps davant cadires vermelles i taules metàl·liques de quatre potes.

Àudio: Elvis Presley: In The Getto.

Tuesday, September 19, 2006

Més sentir que no pas ser...


Les imperfeccions segueixen poblant del meu rostre de la mateixa manera que ho feien antuvi. Tanmateix, les sento de forma menys intensa. Les meves patilles segueixen sent les mateixes. Les entrades segueixen sense passar inadvertides. Continuo reproduint el mateix somriure forçat a les fotografies. I la panxa, sense diminutius, segueix éssent allà cada cop que miro els meus peus. Però últimament tot pren un altre caire. Viatjo en un seguit d'alts i baixos per la carretera de l'autopercepció. Els somriures són menys forçats. Semblen sortir més des de l'estòmag. El reflexe als aparadors segueix mostrant la mateixa imatge que abans. Però trobo una aura diferent. Els ulls es direccionen cap a altres parts o miren d'una forma més benévola. Les mirades a les noies de somriure eclèctic ara són més valentes. Fins i tot algunes em regalen mirades retornades de forma inesperada (suspir). Camino pels carrers arrebossats del Raval amb el pas més decidit però alhora despreocupat. M'han dit que sóc poc estàndard. Em faig l'escèptic, però m'encanta ser-ho. També saber-ho. I que m'ho diguin...

Àudio: Teenage FanClub: Star Sign

Monday, September 18, 2006

State building/Nation building


El fet de ser politòleg no dóna per a moltes coses. Per saber una mica més del que t'agrada, desconèixer falsos mites sobre la política i saber coses de dubtosa/relativa utilitat. Una d'elles és el state building i el nation building. Conceptes mítics referents a la teoria política i de la democràcia. Ambdós fòren processos ocorreguts al S.XIX, i fan referència a com les comunitats anaven conformant-se en nacions, i d'altres, a posteriori en ens organitzats que anomenàven Estats. En fi, són processos de construcció. Començar a perfilar conceptes. Dona forma a idees i construccions, fins al moment, mentals. En el meu cas es tracta de projectes més modestos, però més propers. Es tracta d'obrir la caixa de les xinxetes. De fer espai al suro dels records. He començat a conèixer, i per tant a construir. Dona forma a futures històries. Policromàtiques i multiemocionals. Pensava en què les persones sovint s'assemblen als discos. Ho penso sovint. La portada sempre és indicativa, encara que l'essencial és a dins. L'últim motiu per voler conèixer un LP és la seva música. No he vingut a comprar senzills. Intentaré treure els plàstics protectors, gaudir de les portades. Icones que em portin a escenaris futurs. Això m'empeny a voler descobrir les essències que se'n amaguen. Corroborar les bones sensacions. Transformar en bells acords i ritmes la plasticitat de les portades. M'emociona l'arribada de nous sons. Nous soundtracks que enmarquin dies de cada dia. I també dies especials. Espero que tot soni amb harmònia. Saber mesclar rítmiques. Començar a cuinar nous bootlegs que m'emocionin, com els immensos 2 many dj's, mesclant el clàssic i inigualable amb els nous sons amb ganes de ser escoltats...i sobretot fruïts...

Àudio: The Temptations: Build me up

Sunday, September 17, 2006

Confiances...


Un altre tediós diumenge posa fi al cap de setmana. Han estat dos dies aprofitats. L'activitat intersetmanal s'ha vist trencada per la catàrsi. Bons moments, i sobretot magnífiques companyies. Dissabte de dinar familiar. Noves ciutats s'incorporen al meu imaginari. Com canvien els pisos quan se'ls redecora. Agraeixo veure com un habitacle es va convertint, mica en mica, en una llar. Detalls més humans que no pas materials ho reflexen. La convivència i l'amor segellen els espais on conviuen. La sobretaula, després d'una recomfortant migdiada, es converteix en una classe magistral de música. El meu cunyat és una gramola. Frueixo escoltant-lo. La manera com viu la música i la seva adoració pels genis d'aquest inabastable món. Em quedo amb dues frases. Parlant-me dels Stones (com s'han d'anomenar segons ell), em diu que s'han d'escoltar bebent Cardhu i parlant de lo maravellosa que pot ser la vida. I la segona, em diu que si poses Joe Cocker en una habitació plena de mosques, amb la seva veu no cal tirar matamosques. Un erudit de la música i eterna promesa de la bateria. Un home savi i de gran el·loquència. La nit arriba i torna amb un sopar entre vells amics universitaris. M'encanta quan regna la confiança. Comentaris eròtics, bromes i sortides de to originen un seguit de reguitzells de rialles. Un bon ambient replet de dones de vertigen. Cossos vistos i repasats es redescobreixen en successives nits. Ball, alcohol i bona música es troben a Razzmatazz. Segurament del millor que hi ha per BCN. Llàstima de la massificació. Però els bons temes es van repetint. Deleito les meves oïdes i atrotinats moviments de ball amb The Cure, Ramones, Postal Service, Depeche Mode, Bloc Party, Editors....Un luxe que sembla fet a mida. I les nits de festa no serien el mateix sense les confiances. Per acostar-se, riure i cercar complicitats. Comentaris a cau d'orella sobre la tòrrida escena i ulls desencaixats intentant assimilar les icones femenines que contornejen els seus cossos al compàs del pop i l'electro més eclèctic. Dono gràcies, a no sé ben bé qui, per aquestes cançons, per aquestes dones, per aquests amics i sobretot, per aquestes complicitats...

Àudio: Postal Service: The districts sleep alone

Friday, September 15, 2006

MaRcS


M'he adonat que m'hauré de comprar un marc nou. Per lluïr un d'aquells títols de llicenciat que tenen poca aplicació pràctica, però que fan sentir-se a un mateix molt orgullós. Ha costat arribar aquí. Avui he fet l'última parada d'aquest viatge. Tot just n'he començat un altre. De moment les coses van a poc a poc. Però tinc la sensació que ja em va bé així. Sense masses loops. La pujada està molt bé, però la baixada...Tanmateix la notícia d'avui m'ha suposat un somriure ample i mans a la cara. Tot i ser a la feina no m'he amagat. El primer pensament ha estat per tu. Abans que ningú. També et fa més il·lusió que ningú. En part és per tu. M'agrada no utilitzar condicionals ni pretèrits perfets quan et recordo. Ets present malgrat les circumstàncies i les absències. Em comença a agradar aquest meu present. Atapait però anhelat. He començat a conèixer persones que espero que siguin habituals en els propers temps. La cosa fa bona pinta. He hagut d'empassar saliba quan he vist la sala d'editatge que tenim per nosaltres solets. Un reguitzell d'ordinadors apple amb Mac, TV, video i posters de Pulp Fiction i Alí Baba y los 40 ladrones. M'he hagut de pessigar una galta. Semblava, mai més ben dit, de pel·licula. Només falta que arribin les ulleres de pasta i els somriures eclèctics. Diuen que tot arriba...He tornat cap a casa pensatiu. En un marc que no és el meu. He agafat un d'aquells autobusos que recorren la part grisa de BCN. Aquella part de la "city" que incomoda. Poblada de gent d'aixecar-se a les 6 del matí i entrepa de xoriço sota el braç vestit amb mànigues de blau marí. De les persones que acostumem a amagar sota l'estora per vergonya. Per no considerar-los part de la fashion BCN. Però, pensava, ells també en formen part. I una part massa important. Ells també haurien de ser "fashions" tot i no portar havaianes, cistells de vímet i tampoc col·leccionar "El país de las tentaciones" ni discos de Morrisey o Yo la tengo. Finalment he arribat a casa, he intentat dormir en va i he escoltat la BSO d'Ocean's 11. I he oblidat aquella gent, nogensmenys recordant que en certa manera els admiro. Hauré de conjugar millor diferència amb superioritat. Cada cosa té el seu lloc. Tot són peces d'un engranatge. Cadascú juga el seu paper. Marxo a buscar el meu, que potser avui és el primer dia de la meva carrera de guionista...

Àudio: Glissando*: Superganga

Thursday, September 14, 2006

Casualidades...


Casualitats. Les hores passen de forma extranya. No lenta, però sí de forma boirosa. Sento aquella sensació vers el dia de demà. Tens ganes de que arribi però voldries que no arribés. Penso en com anirà tot. És com el primer dia de col·legi. Mai més ben dit. A la feina converso amb companys. Em sembla que aviat passaran a dir-se, alguns, col·legues o quelcom semblant. M'expliquen històries, certes o no, que conformen casualitats viscudes. Em sorprenc. Per la sinceritat temprana que se'm regala i pel contingut aleatòri dels seus relats. Existeixen les casualitats? Mai he trobat resposta a aquesta pregunta...Les coses passen perquè si, o els donem un valor especial que les fa remarcables en determinades circumstàncies...No crec en destins, providències i vides en forma de guió. Tanmateix, la realitat sovint mostra interferències. Llegeixo a la contra de La Vanguardia a un home que ha inventat el "teaming". Una mena de forma de cooperació dins organitzacions molt novedosa. L'home en qüestió explica que la seva idea sorgí de les casualitats. Que li van marcar la vida. Un bon dia va recordar tota la colla d'amics que tenia feia uns anys. En l'hora posterior a pensar-hi, els va anar trobant a tots ells després de temps sense veure'ls. Circumstàncies potser vanes des de fora, però remarcables per un mateix. Situacions atzaroses de complex encaixament. Penso en la "mà invisible" d'Adam Smith aplicada a la cotidianitat. Potser no només s'encarrega de fer entendre les corves d'oferta i demanda. O potser aquestes coses tenen menys pes del que els hi atorguem. Passen. No ho sé. Avui he rebut a la meva taula el llibre d'arquitectura catalana que vaig encarregar. Em feia il·lusió. És d'aquells amb presència. Car. El primer llibre que compro per la seva portada (Torre Agbar). Ho havia fet amb algun disc. Després de palpar la tapa, he decidit obrir alguna pàgina. La primera paraula que he llegit, provocant-me sorpresa, ha estat "eclectisme". Casualitat?

Àudio: The Roots: The Seed

Wednesday, September 13, 2006

(La Santa/ Bread & Butter '06 Bcn)
La pluja ha arribat sense avisar i de esbojarradament. Tot plegat molt mediterràni. Arribant tard i de forma desmesurada. Així funcionen les coses al nostre país. Fins i tot el temps. Passem de la calor tòrrida als peus xuclats per la pluja en massa poc temps de diferència. Sento que després dels mesos autènticament caniculars, necessito que el fred invaeixi els nostres vespres. També és molt humana aquesta sensació. Vols el que no tens. Anyores el que acabes de deixar. Estimes de nou el que rebutjaves. Els nous engranatges cotidians que vaig esmolant en constrruccions mentals, s'articulen en un marc més gèlid. Una mica menys desdibuixat fruit de les altes temperatures. De sobte enyoro col·locar de forma cuidadosament descuidad les xapes de la meva americana. El tacte embrionari dels jerseis (a ratlles). Llums de cotxes, motos i autobusos tornant cap a casa a mitja tarda. El caliu hivernal de les cases. Les plujes més modestes de tardor. El color ataronjat i l'olor fumejant dels carrers. L'esperança de veure una nevada prop del litoral. Els caps de setmana a la muntanya. L'abraçada amable de la bufanda. L'escalfor craneal, agraida, fruit de les rastes. Substituir el gaspatxo pel brou. I les havaianes per les bambes a quadres i els mitjons a mitja cama. Agrair l'entrada subterrània al metro enmig dels freds matins. Gaudir dels somriures hivernals. Que són menys espontanis. Com més forçats per les circumstàncies, però potser són més madurs. M'agraden les noies que sobre la seva bufanda de colors, mostren somriures al desembre, emmarcats en uns pòmuls rosats, evidenciant que tenen fred. I potser busquen calidesa...

Àudio: Nilsson: Everyboy's Talkin' (B.S.O. Midnight Cowboy)

Tuesday, September 12, 2006

Cercle (viciós?)...


He patit els nervis. La baixada sobtada d'activitat m'ha suposat un malestar prolongat. Una extranya sensació. Avui potser ha estat un dia important. Dels que marquen. He tancat un cercle. Encara no sé si el puc desar, però he acabt de traçar la circumferència que m'envoltava. Tanmateix, ja estic afilant el compàs. Encetaré una nova pàgina. Com diu aquella preciosa cançó: "la soletat del poeta, i la pàgina blanc. Conviuren fins que el cercle, es torni un altre cop a tancar. A tancar..." No sé com aniràn les coses. Vull pensar que bé. Espero que marxi ràpid aquesta incertesa. Han sorgit emocions. Aquesta mena de dies, de pluja sorpresiva, ajuden als sentiments a traspuar la pell de forma més palpable. Més suau. Els records s'aglopen gairebé sense pensar-ho. Comiats. No de persones, però si de situacions. Ja irrepetibles. Fas allò que en diuen "passar revista". El balanç és abrumadorament positiu. He guanyat moltes coses. M'he fet amb un "background" inimaginable per mi temps enrera. I me'n sento orgullós. No de tot, però gairebé. Tot això m'emociona avui, com ja dic gairebé per sorpresa. La melancolia, la satisfacció i la nòmina a estrenar han suposat un còctel explosiu al passar per davant de discos castelló. M'ENCANTA remenar cd's. Veure les novetats, les ofertes, tornar a mirar el preu de tots els cd's de Queen, trobar rareses (com un triple cd recopilatori dels 70's o un cd amb les cançons de les pel·licules de Tarantino). En definitiva és rebuscar i trobar joies. I el resultat ha estat l'esperat. M'he acabat gastant el doble del límit autoimposta una hora abans. Però, tot i gastar-me el sou de dos dies, he sortit amb un somriure difícil d'encaixar al meu rostre. Friso ja per sentir-los, gaudir-los. Avantatges de les petites coses. Comporten plaers, més o menys efímers, però profundament estimulants.

Àudio: Handsome Boy Modeling School feat Trugoy (De la Soul) & Del (Del Tha Funkee Homosapien: The projects (PJays)

Monday, September 11, 2006

Soundtrack

(Miqui Puig)

Que divertit és conèixer persones. Molt més que conèixer gent. Sovint ens atipem de prejudicis. Encara que a vegades les portades d'un compacte ja són delatdores. Tanmateix, a voltes has de llegir la contraportada, les pistes que l'inclouen, per saber si l'has encertada. Les persones, com l'art, entren per la vista, el gust, l'olfacte, l'oïda, i ja amb una mica més de sort, amb el tacte. I entre tot això, conèixer el que escolta aquesta persona és saber una mica més d'ella. Però una mica important. Sabrem dels seus neguits, interessos, gustos i sensibilitats. Voldria saber les deu cançons preferides de totes les persones. Un cop vaig llegir que era una magnífica manera de saber, a mà alçada, com eren les persones. Segurament no s'equivocàven. N'hi ha tantes de melodies. Totes juguen el seu espai en la nostra retina. Cada moment, cada postal, cada història té una banda sonora. Com diu el "topicàs", la banda sonora de les nostres vides. Les cançons evoquen estats d'ànims, ja viscuts en intensitats de diferent volum. Melancolia pop, eufòria rock, eclecticisme electropop, classe northern soul, histronisme techno, intensitat blues, calma jazz, el·legància pop-rock...I LOVE THE MUSIC. I LOVE THE MOMENTS. I LOVE THE PEOPLE...

Àudio: LeS mEvEs 10 CaNçOnS pReFeRiDeS:
1- Queen: Bohemian Raphsody
2- New Order: Blue Monday
3- The Cure: Friday I'm in love.
4- The Strokes: 12:51
5- Credence Clear Water Revival: Have you ever seen the rain?
6- Facto Delafé y las Flores Azules: Enero en la playa.
7- The Sunday Drivers: Tears & Years.
8- Dire Straits: Sultants of Swing
9- Kent: The Socker
10- Ocean Colour Scene: The day we caught the train.

(El orden de factores no altera el producto).

Els tres graons d'un podi


Visc diferents situacions en escenaris divergents. Els detalls resulten anacrònics depenent del moment en que es perceben. Dissabte de contrastos. Al vespre tinc la sort d'assistir amb el meu cunyat al camp. A veure bon futbol, però des d'un altre punt de vista. Zona empresa en diuen. Tiberi, barra lliure i butaques enlloc de seients a primera fila. Són uns quants pocs els privilieaats que disfruten d'això cada dues setmanes. Gent d'alt standing. Polos, pantalons xinos i nàutiques. Weekend look. Ells en diuen "más desenfadado". Encaixades de mans, ús primordial del castellà i mirades de desconfiança vers els desconeguts. Els que se'ns nota que desencaixem en aquella postal. envejo els que canten i menjen entrepà de botifarra tacant-se l'entrecuix. Són els contrasots del camp. Però potser això també el fa gran. I tinc la sort d'haver viscut les dues versions de la passió blaugrana. Després de baixar fins a la realitat, dutxa renovadora i canvi d'estètica. Canvio suposada el·legància per comoditat indie. Coses del fashionisme...Viatge cap a l'extrarradi. Cap a un d'aquells festivals de música, que com tant bé diu el mestre Miqui Puig, amb molt bona intenció i res de públic. Astrud desenvaina la seva ironia musical i fan excel·lent gala del seu "petardeo". Algunes bones cançons, deslluïdes per la precarietat tècnica m'arrenquen algun somriure. Sento el cansament. Necessito passar pàgina ja a aquest dies entre llibres i teòrics de la democràcia. Però ja flata poc. Espero tancar el cercle. Ja n'he encarregat un altre. Jo no canvio de forma. Ni d'idea. Todo da lo mismo...

Àudio: La Costa Brava: Las pijas de mi ciudad

Friday, September 08, 2006

Embadalir-se...


Surto del metro. L'arrossegada tornada cap a casa des de la feina és una estona de supor i agonia. Els pensaments afloren i la imaginació comença jornada intensiva. Mentre trepitjo de nou l'andana, camino mirant dins del vagó que marxa. Sense adonar-me, acelero el pas per inentar atrapar-lo. D'aquells moments que la ment i els peus s'acomiaden. I aquesta situació em recorda als somnis. Els meus somnis. Dreaming. Com si sempre viatgessin en el metro que s'allunya, conformant una postal molt urbana. Flueixen pensaments, anhels, històries per escriure de les que desconeixes el final. O si tindràn un inici. Em deixo endur a nous paratges emocionals. Futurs "lifestyles". SOMIO amb picnics d'estovalles a quadres vermells i blancs, amb amanida de canònges i tomàquets cherry. Amb sobretaules de cafè amb gel i engrunes d'arròs al plat en algun lloc de Cadaqués. Amb contractes sense durada determinada entre discos i reportatges. Amb sessions de Miqui Puig Dj al Red Room envoltat de jerseis a ratlles. Amb converses descalç sota la lluna d'interior enmig d'unes vacances desitjades. Amb viatges com els d'abans a països de l'est d'europa. Amb caminar entre les coloristes paradetes de Camdem. Amb fruir d'un "cornetto" farcit de xocolata blanca prop de Via Ostense. Amb sopars de freelance a terrassetes desconegudes enmig de vialli's, fruits secs i cançons de Glasgow; com tan bé explica el meu amic/amat Dani. Amb visites a exposicions popart al Moma o a la Tate Gallery. Amb pel·licules fins al moment inadvertides i que et fan vessar alguna llàgrima. Amb amics amb vespa que et passejen de nit entre el Sandwich & Friends i el Fossar de les Moreres. Amb noies morenes, ulleres de pasta i cabaços de vímet que et somriuen. Amb persones especials que es transformen en amants. Amb habitacions pobrament il·luminades on es senten suspirs de satisfacció mentre sona Facto Delafé y Las Flores Azules, St. Etienne o Everything But the Girl...
No són poques les històries que em semblen somnis. Totes elles necessiten de xixetes. Potser otorguem massa grandiloqüència als somnis com a concepte. Els meus no són inabastables. Es poden abraçar. Poden ser bones postals per escriure la paraula "futur" sobre algun suro. Són somnis petits. Però no m'agrada creure en la felicitat escrita en majúscules. Hi desconfio tant...Prefereixo les engrunes i la sala d'espera de la felicitat. Són més fruibles. Més palpables. Són històries per escriure. Aquests són els que mereixen embadalir-se una estona al metro...

Àudio: The Flaming Lips: Charmed

Wednesday, September 06, 2006

Comptar amb compte


1 dia falta perquè comenci demà
2 Copes d'Europa
3 anys que ja no hi ets
4 vegades he vist Pulp Fiction
5 anys em porta la meva germana
6 el dia del meu aniversari
7 canals tenien abans els televisors
8 lletres té la paraula eclèctic
9 estrofes té "Bohemian Raphsody" de Queen
10 el dorsal dels escollits
11 la diada del meu país
12 el meu número de jugador de bàsket
13 "thirteen" magistral cançó de Teenage Fan Club
14 "14 ciutats comptant-hi Brooklyn" del mestre Quim Monzó
15 dies de vacances
16 de juny, el sant de la persona que més estimo
17 discos ha publicat New Order
18 pistes a "Songs from the front row" d'Ocean Colour Scene
19 cigarrets fumo cada dia
20 minuts per esmorzar a la feina
21 dies laborables d'un mes
22 somriures m'han regalat avui
23 el nombre d'espelmes que avui decoren el meu pastís...

...CoNtInUaRà...

Àudio: The Magic Numbers : Life is just a game

Tuesday, September 05, 2006

Vellesa rima amb maduresa...

(Jau)

Em sento una mica més vell del que em pertoca. D'aquells dies que l'esperit no acompanya al nombre d'espelmes de l'últim pastís. Suposo que es deu a les dates venideres. Sumes anys, però no saps si afegeixes o treus il·lusions. M'agrada assumir noves responsabilitats. No em fan por. Però si respecte. Ja res és com era abans. Enyoro temps passats, on no faltaven peces a la meva vida. Sobretot la peca central. Recordo festes d'aniversari, regals, dolços i fotografies engroguides. El temps era més lleuger. Com les preocupacions. Que fàcil era palpar la satisfacció. Sovint efímera, però autèntica. I passes dies de calendari, i cada cop valoro més l'autenticitat. Treus pes a la quantitat i a la assidiutat. Tanmateix valores més la puresa. Que les coses estiguin fetes d'un bon material. Enlloc de la seva abundància. Ja sigui una relació personal, un plat o una bicicleta. Ja no necessites tant la insistència dels amics, l'abundància d'una ració de pasta o la bici més gran i lluent de l'aparador. Valores més l'autenticitat dels sentiments, el punt de cocció de la pasta i la fibra de carboni de que esta fet el quadre de la bicicleta. En fi, que passen els anys, i com deia aquell crec que no ho feien en va. I no ho dic perquè m'afeiti més sovint. Sinó perquè les coses canvien. Sumes i restes de diferent manera. Les intensitats varien. Els teus ídols de bilet es retiren. Ha plegat Andre Agassi. Magistral tenista. Encara recordo de petit, veure aquelles grenyes i aquells polos nike, que nous ja semblaven descolorits. Tot allò ja resulta retro, i jo ho vaig viure de petit. És aquesta una sensació extranya. Potser he tancat un cercle. No ho sé. Out!
Punt de set. I potser de partit...

Àudio: La Buena Vida: Hoy es domingo

Monday, September 04, 2006

Priviliejats


He tornat a sentir palpitar el meu ego. Feia massa temps, potser, que no em feia present la seva presència. I ho ha fet eixamplant-se un poc. Floretes, reconeixements i que em recordes aquell tors de dona. No és d'aquelles que els hi regalaries un albornoç del mateix color del teu. Però si de les que tomben d'esquena. D'aquelles inabastables. Molt poc del meu estil, però prodigis físics. Crec que ha venut el seu cervell per tenir aquest cos. Potser t'atreviries a fer una salvatjada. Com el pobre Steve Irwin. M'ha sobtat i entristit la seva mort. Era d'aquelles persones que no coneixies entranyables. Tot i les males estones que m'havia fet passar des del sofà. Un transgressor. D'aquelles persones un pas per endevant. Decidides, innovadores i creatives. No sé si n'hi ha moltes o poques. Però a totes elles les admiro. Les que en un moment donat han desplegat el seu geni. Han regalat al seu temps nous punts de vista. Que han fet gaudir, pensar, emocionar. Persones que creen. Inventen, renoven i eclosionen. Des d'aqui la meva admiració a tots ells. Des d'un pas enrera, des d'on els has de fruir. Observar aquella ranglera de Kubrick, Mandela, Pla, Lenon, Warhol, Hawkin, Miró, Garnier...i tants d'altres i tantes persones anònimes que han fet girar aquest nostre planeta. La meva admiració per tots ells i pels que em queden per conèixer...

Àudio: Steppenwolf: Born to be wild

Sunday, September 03, 2006

No por eso no...



L'agost ha marxat de vacances. És un priviliejat ja que gaudeix d'onze mesos de vacances. El seu relleu sempre porta retorns. Persones, costums, hàbits i gent retornen. I després de l'anarquisme canicular toca posa ordre. Endreçar l'espai que em fa d'habitacle. Per dins i per fora s'ha de fer neteja. Em costa posar cada cosa al seu lloc. No m'agrada deixar les coses que suregin pel seu compte. M'agrada la sensació de tenir control. Més aviat de tenir-ho tot al teu abast. Evitar la improvització per a moments puntuals. Això requereix pensar. Donar voltes a la posició de les coses. Fer-se croquis mentals dels posicionaments. Potser no és la millor manera, però n'és una. A vegades costa entendre-ho. Acceptar les incongruències em costa molt. PErò no tinc poder per fer rodar tot com crec que hauria de ser. Em costa acceptar que les coses no són perfectes. Que les persones no són com voldria. Que tothom no actua com se'n espera. Pero diuen que de tot se'n aprén. M'agrada que m'ensenyin. Les ganes d'aprendre és símptoma d'intel·ligència. Procuraré pendre nota i actuar en conseqüència. Deixar fluir el que m'envolta. Evitant els impulsos per redreçar les imperfeccions. Imaginàries o no. Tanmateix, perceptibles per mi. Ha passat una altra setmana. S'han bellugat coses. Espero que no decaigui l'inquetut. Em sento amb ganes de construir històries. I potser faig reformesa històries ja encarrilades. Potser només redecoro. Potser fins i tot m'animo i canvio els mobles. Necessito donar una mà de pintura a l'habitacle vital. M'agradaria comprar algun quadre. Tan de bo fos d'Andy Warhol. Pop art i psicodèlia per donar més somriures...

Àudio: Pulp: Common people

Friday, September 01, 2006


Quant n'és de complicat conjugar estudi i són. Demà tinc el meu primer examen. Recordant vells temps, em falten hores d'estudi, però la son pica a la porta de forma impacient. El cansament acumulat d'aquest dies no para de fer-me trucades perdudes. Han estat dies llargs, però que han passat gairebé sense avisar. Hores d'oficina, estones entre llibres i silencis davant la pantalla. Però aquesta sensació de recloiment també m'ha ensenyat moltes coses. Durant els darrers dies he pensat molt. El meu cervell també ha deixat les vacances. I no només per pensar sobre la idonietat de la democràcia dins l'islam, sinó per reflexionar sobre coses més mundanes, més properes. Més meves. Hi hagut símptomes de col·lapse sentimental. De començar a buscar corda per, primer, aferrar-te; després per poder lligar allò que camina destortolligat. I els amics han estat amb mi. D'alguna manera o altre. Han donat sentit a aquest concepte tant menystingut i posat, potser massa sovint, en boca de qualsevol. Les converses han esdevingut intercanvis de sinceritats. Algunes més agradables que altres, però al cap i a la fi, les sinceritats són boniques per això. Són belles pel que suposen i no pas pel que contenen. He sortit recomfortat i agrait. Sovint les paraules, i més concretament les construccions conceptuals que se'n deriven funcionen com a recomfortants. I m'agrada. Gràcies per les converses. Per despullar-vos de la xerrada rutinària per acompanyar-me a arribar allà dins. Dins meu. Presento la olor als canvis. Sento que s'aproximen. Em produeix un amalgament de sentiments, entre excitació i por. Entre curiositat i adveniment. Tot sortirà bé. Ja ho deien els convergents fa anys, les coses ben fetes no tenen fronteres...

Àudio: David Bowie: Heroes