Saturday, March 31, 2012

escriure. sobre coses que veneres. d'això no se'n pot dir una feina. dedicar paràgrafs a la bellesa com a objectiu vital. entusiasme, militància, pop esfèric i totes aquelles coses tantes vegades i tantes descrites. 


"Épica detallista. Pura evocación a la grandeza. Será un clásico. Esto es lo primero que se perfila en la mente con ‘L’amor feliç’ (The Rest is Silence, 2012) que acaban de publicar los catalanes Mishima; el sexto disco de su carrera. Cabe no dejar esta cifra al aire. Subrayarla y resaltarla. Para recordar a los recién llegados que Mishima tiene seis discos en su haber. Más de diez años de militancia artesana. Y dos primeros discos cantados en inglés que son brillantes y premonitorios (y que algunos nos dejamos las yemas de los dedos en las tiendas de discos buscándolos porqué estuvieron mucho tiempo descatalogados).
‘L’amor feliç’ se presenta como un escalón más de la persistencia en el camino de la peregrinación a la belleza de los chicos liderados por David Carabén. Una nueva entrega de futuros himnos. Manuales de instrucciones para saber cómo conjugar texturas de sonido, prosa poética teñida de formas intelectualistas con ritmos tintineantes y repicantes que se enganchan con cola en la cabeza. El tema del amor sirve como excusa temática para hilar un discurso de doce pistas. El propio Carabén cuenta que el amor del que se habla es el que viaja entre el concepto más institucional y el más romántico/pasional. Una especie de suerte conceptual que cabe resolver mediante la escucha atenta. Porqué a veces las canciones no solucionan nuestras preguntas, sino que nos dan alas al debate y motivos, como los colores del anochecer. Asimismo, esta concepción temática viene solidificada con la aportación musical de la relativamente nueva base rítmica del grupo. Alfons Serra a la batería y Xavi Caparrós al bajo, enrolados desde la gira de ‘Ordre i Aventura’ (Sones, 2010) han participado por primera vez en el proceso creativo. Y este hecho parece desprenderse en la sonoridad del disco. Compactada, rica en amplitud, profundidad y capas de sonido. Estructuras más complejas. Milimétrica ejecución circular a diez manos de pulcros planos melódicos. Todo ello un conglomerado virtuoso despachado en doce pistas. Una docena de canciones que necesitan de reposo. Como si insufladas de taninos con necesidad de respirar estuvieran, las piezas de ‘L’amor feliç’ pueden llevar a cierto desengaño en un primerísimo momento. Pero sean pacientes. El placer es proporcional al tiempo que se tarda en obtenerlo. Pop para servir orgasmos.
La vella ferida es la encargada de abrir el fuego. El piano parpadeante de Marc Lloret, ráfagas de batería y toques de xilófono eclosionan en un remanso vocal que nos da cierta tregua del repiqueo, para seguir avanzando en una balsa final de tiempos lentos que nos deja resoplando. La fiesta empieza a avecinarse con Els vespres verds, con su tintineo de cuerdas y platos, para eclosionar en un final destellando épica, recordando un poco a otras misticidades com Sant Pere. Llega Ull salvatge y con ella los Mishima más reconocibles. La afilada guitarra de Dani Vega, una sinuosa línea de bajo, versos y conceptos encadenándose en una cadencia medida. Oda femenina a la perfección en sus formas. Buenos preludios que van preparando el aterrizaje de L’última ressaca. El pop de manual. El single que todo grupo quiere componer. Instantes de ligereza redonda para seguir hacia las profundidades. Como en Els crits, donde Wilco se nos hacen tan presentes. Gritos a la angustia (como si se tratase de las jaquecas de Jeff Tweedy) aderezados con bandazos en forma de crescendo con fondo de agudeza femenina, arreones melódicos para secar el aliento. El meridiano del LP señalado con la recitada El que em van dir, que nos evoca a los virtuosos versos de Joan Maragall en Els ametllers, y nos señala un emocionante cenit mediante palabras certeras. “L’immens poder de sentir en l’onada, un sol batec”. Recuperarse de la bofetada poética y pararse en El camí més llarg. Aquí hay incesante punteo de guitarra para moldear la metáfora que la felicidad se nos hará siempre más familiar en el camino que en el destino. Es entonces cuando Mishima ya nos han preparado para el despliegue de No existeix l’amor feliç, la adaptación de Il n’ya pas d’amour heureux. Afrancesada poesía prosaica. Decálogo de todo el disco. Manifiesto sobre el concepto amoroso. Goerge Brassens no pontifica, solo dispone herramientas a la neurona. Tanto vuelo metafórico no nos produce vértigo, pues ya encontramos Ossos dins una caixa. Relato desengrasador con personajes a lo Bukowski y un estribillo coral para salir a la calle y cerrar el puño. El discernimiento se nos es devuelto con No obeir, enigmática composición que camina por senderos tranquilos hasta desembocar en uno de aquellos pasajes homéricos y instrumentos contorneándose, donde los Mishima tan bien se desenvuelven. El final se acerca, y con él la vaporosa adaptación de un poema de Rilke (la belleza a estas alturas ya es incontrolable), y Ningú m’espera como epílogo con un paso hacia una oscuridad brillante, llena de versos inteligentes, repicares de batería y guitarras sinuosas. El final de un trayecto que no podemos más que aplaudir. El pop en su vertiente más trabajada, pensada y brillantemente ejecutada. Belleza insistente y evocadora. Mishima, artesanos de la épica cotidiana. Brillantes."
Oscar Villalibre

àudio: mishima: la vella ferida
 

Monday, March 26, 2012

el pes del dilluns cau a plom sobre l'esma d'hom. posar al foc la cafetera oblidant omplir-la d'aigua. simptomatologia de la desubicació d'encetar setmanes laborals. el sol no surt fins quarts de vuit. acceptable penyora per començar a perdurar la llum als vespres. servir-te, aquesta, d'excusa per empaitar tranquils passejos de cloenda festiva. la primavera entrant al menjador amb total impunitat. deixar que ella escampi a tot volum els versos àgils i sorpresius dels primers facto delafé. coreografiar la dutxa, després d'esmorzar amb taula parada, criossants de mantega i sucre morè al cafè. amanir els migdies amb el vermut guerriller de bars amb el pes de la història a les seves parets. decorar les terrasses amb la nostra estilística presència, que clama al bon temps i a l'ús de lents enfosquides. alegria pels braços nus. i per sentir les noves cançons de mishima. amén. delimitar mentalment els carrers del barri que ja comença a ser tan nostre. tardes on saludar a vells amics i xalar amb passades sense mirar del número 11. un dels nostres. un dels que reverenciem. diumenges de marca pròpia i que tan de sentit adquireixen quan es comparteixen. maduixes, plàtan, iogurt. glaçons a l'aigua. costarà dormir, però bé.

àudio: beach beach: plants

Monday, March 19, 2012

les ales de pollastre van daurant-se. amb el daurat de l'oli llustrant-les a la vista. el pebre, el comí, els filets d'all i el julivert eixamplant les fosses nasals. canta un violinista de chicago que fa cançons pausades i capaces d'ocupar un espai ampli. però aquests dies qui sona en mode 'repeat' són una banda d'alburquerque. the shins han tornat a fer un disc enorme. grapats de cançons que tant i tant s'acosten i delimiten la perfecta circumferència del pop. sentir la música i escriure-la. dedicar cada cop més hores a conèixer bagatges, carreres, cartells i discogràfiques. no, tan sols, com a afició. insistir, persistir. qualsevol dia seus a una terrassa, amb els peus gelats, i al teu davant parla algú de qui has comprat tots els seus discos i has cantat totes (absolutament) les seves cançons. potser fins i tot ja ha passat. com alguns esmorzar on l'amarg del cafè predomina sobre el dolç de la melmelada de maduixa. fins arribar a tardes plàcides de dilluns on tornar al cinema. ser les dues úniques persones representants de la població activa. somriure, rebre carícies i desplegar el catàleg de bromes internes i conjuntes que fan passejar-nos un passet per sobre de la resta. i tornar a sentir monumentals himnes del pop nostre de cada dia.

àudio: the shins: it's only life

Friday, March 09, 2012



dels bars se'n és pràcticament com dels equips de futbol. personalment sóc de l'italià de davant l'oficina. per la màquina de cafè 'la spaziale' que és com un vell i estilístic descapotable. pel rissotto que cuina l'enrico. i perquè quan demano el dinar per endur m'hi posa dues llesques de pa i un iogurt perquè mengi postres. també sóc de la bodega de sota casa. perquè són argentins i els agrada el futbol. la cervesa de barril és selecta i té color or vell. a més em guarden els paquets de correus quan no sóc a casa i saluden com si fossin (de fet, ho són) uns veïns més. i, finalment, també sóc del bar on he anat tota la vida. amb la màxima literalitat que pugui guardar aquesta expressió. per ser la parròquia on seguir els salms futbolístics del nostre mésqueunclub. per haver vessat cava, tombat taules i cridat càntics futbolístic-militants. ara el porten dos agradables xinesos. s'esmercen per cobrir les seves mancances vers la cultura autòctona. serveixen uns seitons del tamany d'una dorada i han revolucionat el mercat dels entrepans amb el seu sorprenent pinxo de pollastre. així, que alguns bars tenen alts components irracionals. es perdonen certes negativitats en pro de la tradició i la sensació domèstica. d'alguns se'n podrien arribar a fer bufandes per lluir-les orgullós quan s'està lluny de casa.

àudio: the shins: simple song

Thursday, March 01, 2012


una llevada més. amb bones notícies. febrer ha passat. com l'instant on la pilota es passeja per davant la porteria pròpia. talls de respiració, músculs tensos, compungiment. mes de mala cara i mal digerir des d'anys enrere. el fred no ajuda. fa dos dies que no encenc ni radiadors ni calefaccions. prendre el cafè de mitja tarda en mànigues de camisa com a simple i pur plaer. mesos vista per estrenar. boirines persistents, encara que escletxes lumíniques insisteixen. com als vídeos de bon iver. he vist taules amb llibretes obertes. exercir d'arquitecte de situacions futures. pensades, motllades i voltades a la pròpia taula. imaginària o de fusta. he pres multitud de noves cançons i n'he recuperat tantes d'antigues. he escrit uns quants centenars de línies. com qui amotlla llambordes pel camí que ha de venir. he fet molts de punts en l'art de ser un bon padrí. canviar bolquers i despertar-se de matinada per acaronar el son computa de forma notable. he recuperat capítols antics de doctor en alaska. he vist la janine turner amb cabell curt; tot sospirant. he vestit mocadors i camises a quadres. he peregrinat en la bellesa, com gairebé sempre.

àudio: inspira: foc i brases