Bodorrion, bodorrion...(i II)

Després de rebre un autèntic allau de peticions (del cert he de dir que només n'ha estat una, pero qùe he de dir...) per escriure la 2a part del :"bodorrion, bodorrion", he decidit posar fil a l'agulla i encetar aquesta bonica i tendre segona part.
Doncs bé, en aquesta segona part em vull centrar en l'aspecte més "erotico-festiu" de la celebració, i aquest no és altre que el fastuós banquet. No tornaré a fer referència a l¡efecte estampida provocat pels canapés i les rastolines i aniré al gra (o sigui al sopar).
Així, després de l'efecte estampida ja esmentat, els cambrers ens van indicar que ja podiem anar entrant cap al saló per anar prenent posicions a les taules. I els convidats, com a bones ovelles de corral vam atendre les indicacions. Un cop asseguts, fetes les primeres bromes sobre les taules, admirar la companya de seient del Dani (quin escàndol) i escoltar els primers comentaris brillants d'en Sergi, va passar un fet terrible. De cop, i de forma totalment desprevinguda començà a sonar "La bomba" de King Àfrica per megafonia...tots ens espantàrem, pensant que algun dels típics familiars alcoholics, existents a qualsevol família, havia pres possessió dels discos i havia començat la festa pel seu compte. Però no! En aquell mateix instant van fer la seva entrada els nuvis! Oh! Llavors començàrem a entendre que allò estava preparat i assistiem perplexos al ball pseudo-pachanguero que l'Alberto anava fent fins arribar al seu seient presidencial, acompanyat de la radiant núvia, al menjador. Fou aquí on el meu gran amic Dani (que abans del primer plat anava ja totalment begut i reia per tot...) i jo vam començar a entendre de quina manera en Berardo cuida els petits detalls...
Passat el primer ensurt del King Africa, quan ja pensàvem que ho haviem vist tot, va succeïr un altre fenomen paranormal: de cop i volta començà a sonar una mena de música màquina, que semblava una barreja entre la BSO de la "guerra de les galàxies" i una d'aquelles cançons tan afables de Paco Pil, amb la qual va sortir una tropa de cambrers de la cuina, tots adientment ensisnistrats, que formant una posició d'esquadra pròpia dels "Delta Force", anaven sortint amb el primer plat a la mà. Així, en Dani i jo contemplàrem que la resta de la gent, lluny de sorprendre's com ho fèiem nosaltres, començava a entrar en una espècie d'estat de xoc i feia ondejar els tovallons a l'estil Boixos Nois, cridant i aplaudint l'entrada estratosfèrica dels cambrers. Sembla inexplicable (i ho és ) que la gent estigués aplaudint i animant a uns simples plats d'amanida!! Increïble!
Com ja podeu endevinar, aquest no fou l'últim ensurt, i la mateixa situació es va produïr amb l'arribada del segon plat, però aquest cop la música ja va passar a ser un tema d'aquells que podiem trobar no fa masses anys en plena "ruta del bacalao"...Per tant, en Dani (ja totalment fora de si, amb el somriure desencaixat i víctima de les múltiples copes de vi) i jo, començàvem a pensar, que a l'hora dels postres, sortiria el mateix "Neng" de la cuina i amb una safat plena de drogues vàries aniria cridant: "Farlopa pá la tropaaaaaaaaaaaa". Feliçment això no va succeïr...
Però si que ho van fer els postres, amb café, puro i copa. Aquest fou el moment on entraren els fot`grafs i començaren a fer fotos a totes les parelles de la sala, i on en Dani (ara ja si totalment doblegat) i jo, vam fer el cor fort i decidirem fer-nos la foto plegats, desesperats i atrapats pel fet d'anar a una boda sense acompanyant. El fotògraf, tot i la sorpresa inicial acceptà, i vam acabar observant aquella foto (detall del Padrino, que anava patrocinat per Amena), i vam veure com semblàvem una parella de nòrdics gays, ja que sortim agafats i lluint un blanc nuclear a la pell propi de les neus més verges de la Vall d'Aran. Decidirem batejar-nos com en Frank i en Robert.
Arribats aquí, i ja amb la situació totalment fora de control, quan ja pensàvem que la caspa no ens passaria dels turmells, vam arribar al ball. Aquí ja sabíem com en Berardo sap cuidar, verdaderament, els detalls importants...El ball donà bastant de si. Vam assistir a un reguitzell de bones cançons, des de Camela i Ecos del Rócio fins a Los Manolos, passant per Melendi i el brillant hit "Opà, voi a hazé un corrá...."(¿?). Aprofito per demanar, sisuplau, que algú mati al fill de la gran puta qe ha fet aquesta cançó, tallant-li les cordes vocals i que les faci servir per lligar-li els collons. Gràcies.
Bé, com deia, el ball va donar de si. Vam poder veure el gran Dani tirant la canya a alguna que altra fèmia de les presents, en especial a la bella Núria, una amiga de la Sandra, desconeguda fins al moment i que ens va il·luimar. Ella representa a la perfecció el mite del "perro labrador" i és d'aquelles dones que li compraries un albornós del matiex color que el teu i li demanaries d'anar a seure a la vora de la llar de foc per discutir com en diràns els nostres fills mentre vevem una copa de vi i mirem "Sonrisas y lágrimas"...un àngel! Altres perles van ser les corbates al cap, els elèctrics balls de la mare del Dani mentre ell suplicava a la terra que l'engolís, la senyora que va perdre una sabata i va dir que no la volia i va decidir treure's l'altre mentre el Sergio pregonava que aquella dóna estava boja...
En fi, que el casament va donar per molt, com tots suposo, però també fou especial, i sobretot divertit. Ens ho vam passar de conya, o no?