Amb "r" de rutina...

Un soroll ensordidor i estúpid et desvetlla d'un estat de somni.
Com pots et desfàs dels llençols que t'aferren al matalàs. Mentre intentes recordar com et dius i on vius, camines desorientat vers la dutxa, la millor aliada a primera hora del matí. Poc a poc el cafè intenta sortir de la cafetera i els cereals es remullen amb la llet, mentre tries endosmircat entre les possibilitats del teu armari.
Cada cop més pres, es repeteixen les ullades al rellotge, al mateix temps que a fora van posant els carrers. Enfiles la porta de sortida, mentre reviscolen algunes notes del teu reproductor mp3. Així, acompanyat pel "Here comes the sun" dels Beatles fas la teva entrada descendent al subsòl urbà. Corres, com pots, per poder refregar-te amb la resta de mortals, a l'últim vago a punt de marxa.
Observes les cares, algunes adormides, altres ficades entre pàgines de diari, de la gent que t'envolta. Amb sort, alguna mirada creuada, d'una jove estudiant, t'arrenca el primer somriure del dia. Tanmateix esperes que no sigui l'últim.
Al cap d'una estona, et retrobes amb la claror i l'asfalt, mentre Barry White et canta a cau d'orella "You're the first, the last, my everything". Comences a entendre que ja és inevitable la teva arribada a la feina. Finalment hi arribes, tot contant les hores que et falten per sortir-ne.
Creues quatre salutacions forçades amb la resta de mortificats que comparteixen tancament laboral amb tu. Així, encens l'ordinador que estàs fart de veure, mentre corres cap a la màquina de cafè esperant que la cua no sigui desmesurada. Obviament t'equivoques. Com cada matí la gent espera la seva dosi de cafeïna per esmorteir el seu particular suplici.
D'aquesta manera, amb el teu sucedani amb doble de sucre, retornes a la teva taula, i saludes a la teva companya inseparable, la pila de papers que, inmòbil, cada matí la trobes tal com la deixares el dia anterior.
És així com van passant les hores, lentament, molt lentament. Les agulles del rellotge rellisquen com si d'un cargol ancià i encrostat es tractés. Els ulls et fan voltes clavats a aquella maleïda pantalla. Els pulmons et demanen a crits una pipada que els injecti nicotina, i l'estòmag et recorda que els humans, cada certes hores necessiten ingerir aliment.
Però de forma esperada, i amb una puntualitat britànica, arriba l'hora de sortida. I així espero que sigui cada dia, perquè això és lo bo que tenen les rutines...cada dia, de forma inexhorable, s'acaben sempre a la mateixa hora...

Àudio: Ocean Colour Scene: "The day we caught the train"