La tardor avança. Encara que amb altes temperatures. Un altre diumenge més. I un altre dissabte amb la retina. M'agrada tornar a sentir la sensació de joventut recuperada. De tornar a sortir cada setmana.Nit de sopar. Escàs en presències, però amb els que hi han de ser. Mosqueters. La nit avança amb copes desmesurades i fotografies en blanc i negre. La Paloma segueix on era. Tant majestuosa, tant glamourosament PrOPERA. No m'agrada no poder fumar a les discoteques. Potser haríen de posar més cartells. No creus, Dani? Aprofito per agraïrte que vinguéssis. Sé que no t'en mories de ganes. Però vam passar una nit com les d'abans. Parlant del de sempre i suspirant per les de sempre. Tornada caòtica, ja pel matí. Dinar-esmorzar sense sobretaula de diumenge. He quedat per anar al cine i he de fer encara moltes coses. Passo més de dues hores gairebé sense sentir-les. Observo la història recent d'un país que em pertany a mitjes i d'una gent que sento pròxima, encara que no els conegui. Feia temps que no plorava dins un cinema. L'estomag se m'ha encongit sense remei. Tenia ganes de cridar. Contra la injusticia, contra la irracionalitat, contra els adéus, contra el feixisme. Ells el van matar impunament, i avui en dia encara els morts clamen justicia. Les hores d'espera esperant l'hora de la fi, han trapuat la pantalla i les he sentit meves. He recordat hores d'hospital, agòniques, esperant un final anunciat. Una situació que no m'agradava, que no volia. Però inalterable. Terrible impotènica. La barreja de records i de sentiments pròxims a la frustació m'han fet sortir de la sala desorientat. L'única alegria ha estat saber que segueixo enamorat d'Ingrid Rubio. De la seva cara plena d'expressivitat. D'aquella àura seva que em desarma. Però tot ha acabat. com ja sabíem amb antelació. Com ja va acabar aquella vegada a l'hospital. La fi arriba i s'emporta el que voldries que es quedés. Sense contemplacions, sense heroicitats. Fredament. Al cap i a la fi és la seva feina. Deso una setmana més amb aquest regust extrany. Una sensació meva difícil. Amb ganes de seguir esborrant les reminiscències que encara queden aquí d'aquella época obscura. De fer callar els qui parlen de més. De fer-los muts per intentar ser un país madur. Més lògic i més amable. Espero que marxin aviat. Com ho han fet els nostres, els bons de la pel·licula. Però sense confondre la bondat amb la heroicitat. No crec que la saviesa ens faci més poderosos, però espero que si més conscients. Més capaços...
Àudio: The Unfinished Simpathy: This living kills
No comments:
Post a Comment