Wednesday, December 20, 2006


(Cesc)

El fred ja intens, que comença a calar i a mitigar la sensibilitat. Les llums penjades a arreu en posicions de semi-rectitut. L'engalanament d'algunes llars i tants i tants comerços. Les paneres i els sopars típics que distreuen als assalariats de les seves misèries anuals. La forta intensitat amb que es viuen els records. L'excessiva necessitat de trobar aquell objecte especial per a aquella persona important. Tot això, present amb intensitat en els últims dies és senyal de Nadal, presentiment de festes. És en aquests dies quan apareixen amb més força records d'aquesta época quan la infància reganva els meus dies. Nadal significava felicitat plena per aquelles dates. Regals diversos inundaven el peu d'aquell avet immens que regnava al menjador. Dies abans havia engalanat aquell abre amb paciència. Cada any introduint alguna figura nova, cada any trencant alguna bola d'aquells color lluents. Cadascú tenia la seva tasca. La meva germana muntava el pessebre amb suma delicadesa. Deixant el seu lloc específic als pescadors i a la rentador, que esperàven, quiets, el naixament que anhelaven. Els reis, per contra, es situàven ben lluny per poder anar-se acostant mica en mica. Mentre, el pare posava, instal·lava i es barallava amb les llums de l'arbre. Crec que cap any van arribar a encendre's a la primera. I la mare engalanava tota la casa. Garnaldes, branques d'avet, pinyes, barrets de Santa Claus invaien tots els espais imaginables i inaguraven aquell ambient tant familiar mentre el fred seguia fent vigilia a fora. També recordo com la mare m'explicava que per ella aquelles dates eren sumament tristes. Jo no ho podia acabar d'entendre, i ella m'explicava que era aquella època on més pensava en els que no hi eren i en les desgràcies que havien poblat la seva vida. Enyorava a la se va mare. Havia mort quan la mare era molt jove però encara ara sentia la melangia del Nadal. I jo no l'entenia. Tampoc pensava que mai pogués arribar a entendre-la tant i tant bé. EL Nadal ja no són aquells dies de joia d'abans. No són tant dolços. El pes de la cadira buida, a la meva esquerra, durant els llarrgs àpats es fa massa feixuc per conjugar-lo amb l'alegria que de nens sentiem. Tot ara és diferent. Però, almenys, seguim gaudint dels que quedem. Més units i amb més necessitat de nosaltres. Cada any hi ha menys regals sota l'arbre, però cada cop s'aglopen més records. Et trobo a faltar, com sempre...però potser encara amb més intensitat...

Àudio: Frank Sinatra: White Christmas

7 comments:

Pit said...

Un petó molt gros, Òscar! (I ple de maquillatge -m'han fet una prova a la tele perquè aprengui a presentar i semblo una dona de 50 anys amb tant de pote).

OvV said...

Gràcies Àngels! I espero que hagis fet fotos...Feliç tornada a casa...
Un altre ptó immens

Anonymous said...

No tinc costum d'escriure, però aquesta entrada mereix reconeixement.
Aquest sentiment és el que farà omplir cada any la cadira q falta. Allà on sigui segur que somriu complaguda al veure't parlar d'ella així.

Un petó!

Chicho!

OvV said...

Moltes gràcies, germà. Aquestes coses que suposo costen de dir són les que ajuden. Sobretot venint de qui venen, i venin en els moments que venen...
Unes gràcies ben sinceres...
Òscar

jairo said...

Very good idea. Similar to a discussion I saw on this World Travel.

mvv said...

Separats per alguns kilòmetres, aquesta tarda pensava en tu mentre muntava el meu reduït pessebre tota sola. Aquest any, per primera vegada, he anat jo a comprar l'arbre i he muntat les llums (s'han encès a la primera) i ja no has estat tu qui ha compartit el moment de penjar les boles. No he engalana tant el pis com ho feia la mare, però ho he intentat, desitjant compartir amb vosaltres aquests dies tan plens d'enyorança que ja han arribat i intentant que aquell forat a taula, davant meu, sigui menys feixuc i intentem reomplir-lo amb noves companyies.
És en aquests dies quan les distàncies pesen més.
Mil petons

OvV said...

Doncs benvingudes són aquestes noves companyies, com estimades. Que ens permeten gaudir del Nadal amb un altre caire...I que el records ens ompli d'orgull i enyorança però no només de tristesa...
PEtons fraternals!