Ja ha passat el nucli dur de les festes. Els dies més melangiosos, els àpats més farragosos i les sobretaules més inabastables han passat a ser record. Més o menys agredolç, però record. Queden en una posició més visible les bones estones en família, els somriures fruits de bromes tancades i el caliu de les llars on hem restat aquestes jornades. I com últimament ho fa el temps, ha passat gairebé sense donar-me'n compte. Pausiblement. Demà tornar a engegar la roda rutinària i posar cap a la feina altra vegada. Escurant aquest any de canvis, situacions i persones noves. I persones velles amb noves sinergies. Aviat tocarà fer balanç i aquestes coses pròpies de les engrunes dels cicles temporals. Aquest vespre em torna a portar apatia i poques ganes de fer coses. L'estòmag remogut, una mica de tv, endreçar quatre papers, preparar el dinar per demà, una mica de lectura i les punyents cançons del disc de La Costa Brava que vaig comprar fa poc. Poca cosa més per aquest dia festiu atípic. Tampoc tinc la sensació de demanar gaire cosa més. No estic còmode. Ni incòmode. Simplement accepto les circumstàncies, sense ganes de replantejar-les. Segueixo amb aquesta extranya sensació d'estar esperant alguna cosa sense ser massa conscient d'estar esperant res en concret de forma material. O no-material...Si arribés la prendré amb ganes. Sigui el que sigui. Però de moment tot segueix igual per la pre-perifèria de BCN...
Àudio: St. Etienne: Woodcabin
No comments:
Post a Comment