Monday, January 08, 2007

*càsting de 'Uno de los nuestros' de Martin Scorsesse


La tarda d'ahir va donar a pensaments de moltes coses. Aquest hivern benévol que acompanyava la tarda feia sentir una sensació de placidesa. Aquesta s'acompanyava d'una subtil placidesa fruit de el partir de les festes nadalenques. Tot ha passat i la casa ja esta neta. Es la mateixa sensació que quan ja han marxat els convidats i ja has recollit la cuina. Vaig escoltra molta música, ahir diumenge. Tenia ganes de poder deixar-me portar per notes llunyanes, a paratges imaginaris...L'estudi i la calma que regnava la llar buida demanaven pop sense estridències. Melodies embolcallants, de somriure gèlid i fotografies en blanc i negre. Ahir era dia per l'elegància de Wilco, per la plasticitat de St. Etienne, per les cançons esfèriques de Teenage Fanclub, per la sonoritat plana de Mirafiori, per l'optimisme tímid de La Buena Vida, per la bellesa sense estridències de Belle & Sebastian, per la tendresa urbana de Mishima, per al misticisme local de Los Sencillos...Horas d'estudi i d'activitat 'llarística' em regalaren temps per escoltar magnífics LP's de tots ells. Mentre passava les pàgines amb lletra de dona escrites per home i plenes de requadres color festuc fets amb 'edding's', pensav en com canvien les coses. Fa poc més d'un any llegia en aquestes mateixes pàgines pàgines conceptes com desafecció política, acte administratiu, actuació ad hoc, descentralització, índex de Gini...avui, en aquests fulls manuscrits, trobo paraules més bucòliques com pla general, pla americà, banda sonora, seqüència, tall obliqüe, transició, fotografia...No cal dir que resulta més estimulant. Tot aixeca part del meu interés, però això últim no sembla pas estudi sinó 'background' futur. Tots aquest pensaments sorgien entre cançons. De sobte, enmig de la 'Colección de Favoritas' sona Sandie Shaw. M'imagino com deu (o com debia ser) aquella dona enigmàtica i modèlica de que parlen. Jo voldria una per a mi. Potser una mica menys modèlica. Em ve al cap Sarah Cracknell i la postejo. Però és diumenge i els meus pensaments van més enllà. Penso en una dona anglosaxona d'educació protestant, liberal de pensament i d'entrecuix, i enamorada de l'art i de les cançons de Tracy Chapman. Llàstima que confongui massa sovint somni amb desig...



Àudio: Clap your hands say yeah!: Over and over again

2 comments:

Anonymous said...

Un placer haberte acompañado en tu tarde de estudio y música. Pronto lo cambiamos por sonrisas y birras ¿te parece?

guk aurrera egin behar

OvV said...

Em sembla perfecte l'intercanvi que proposes...Esepro que sigui ben aviat i que gaudim de la vida del nostre bonic barri.
Una abraçada!