*la millor banda d'indie-pop de la història... El termòmetre fluorescent de la famrmàcia de casa marcava, a quarts de vuit del mati, 2'5º. El fred era palpable. Les persones caminants sota la foscor hivernal mostraven gestos d'esforç i bufandes anuades amb força. Jo acompanyava amb una barreja emocional i física que aglutinava les poques hores dormides i l'emoció d'un divendendres. Anit sopar de futurs comunicadors en un bonic pis del Raval. Glaçoneres penjant de la paret, estovalles retro, menjar preparat amb cura i una dolça amfitriona. Converses diverses i jocs extranys sota glops de cervesa. Torno dora, a contracor, cap a casa. L'extranya i complicada de classificar música de Davis Holmes m'acompanyava en l'auto de tornada. Pensava en algunes persones amb les que hagués volgut compartir més nit. Fins i tot potser tota. Poc més de quatre hores de son i el fred acompanyant cap a la feina. El dia passa sense sorpreses. Projectant pocs plans per al cap de setmana. buscant companyia pel concert de demà de Ciudadano que encara no he trobat. Cafès al bar de sempre parlant amb amics que em demanen consell per a projectes audiovisuals. Aquest tipus de coses m'engresquen. Embolcallat pel gèlid vespre torno a casa per no sortir-ne ja fins demà, un altre cop amb l'auto. Aquest cop sona el magnífic 'Grand Prix' de Teenage Fanclub. Poca cosa per aquesta nit. Alguna pel·lícula dels 70 i son reparadora. Sento un extrany romanticisme i moltes ganes de certes coses. Noto molt desenvolupada la meva part mitomana. Respecte certes coses i certes persones. Tinc ganes d'aprofundir potser en les meves rareses. Em sento còmode en determinades maneres de fer les coses. Segueix aquell sentiment de bondat respecte la vida que últimament m'acompanya. Sense sorpreses. Sense 'loops'. I m'agrada. Per a segons què, tan sols...
Àudio: Teenage Fanclub: Neil jung
No comments:
Post a Comment