Thursday, March 01, 2007


Tornar al vespre a casa, trobar paraules més amables de les habituals i pensar en que ja han passat els dies de records més grisos i més intensos fa adonar-te que estas millor del que pensaves. L'evasió sense fugides que m'he plantejat en els dos últims dies ha donat el seu usdefruit. Ahir vaig passar una jornada de feina intensa però que et fa sentir bé. Sobretot quan observes la pila de feina feta a l'hora de la sortida. Després vaig baixar les Rambles, guaitant personatges diversos. Des del jove que passeja massa a la meva mateixa velocitat, l'home estatua que plega amb l'atrezzo incorporat, i gaudint de les coloristes i vives parades de la Boqueria. M'aturo en un dels carrerons del Raval per fer una fotografia. D'aquelles més instintives que racionals. Arribo fins el CASM per veure l'exposició 'Merch&Promo'. Gaudeixo del material exposat. Grafits, figures i plasticitats molt urbanes. Dos nois amanerats amb un català occidental xerren animadament a l'entrada. Un fugaç passeig pel gòtic, un Vichy amb gel i llimona a la Via Laietana i torno a casa. Convido als meus estilístics mitjons a entrar a les sabatilles. Lliçó magistral de com jugar a futbol. "Esos locos bajitos" em fan rememorar anys daurats del nostre mésqueunclub. Ja avui m'he llevat encara amb un somriure als llavis i dones al pensament. Unes altres 8 hores de productivitat. Dos tés de vainilla a un dels meus racons 'made in BCN' preferits amb els ulls més bonics de Segovia. Confessions, somriures, anhels i espinoso passats sobre la taula. Passejada petita i li mostro a la nouvinguda la meva preferida botiga de discos. Evidentment la meva tarjeta surt del moneder. Dos discos que feia temps volia i dos discos per ampliar el 'background'. Primerament, el cd86 (48 tracks from the birth of indie pop)-una joia-, i el primer LP dels 'Clap Your Hands Say Yeah, enorme. Finalment, un dels redescoberts Yo La Tengo i el ja prematurament mític 'Funeral' dels The Arcade Fire. Compra selectiva. I ja només...Tornar al vespre a casa, trobar paraules més amables de les habituals i pensar en que ja han passat els dies de records més grisos i més intensos fa adonar-te que estas millor del que pensaves.


Àudio: Primal Scream: Velocity girl

2 comments:

Anonymous said...

m'encanta veure que els dies grisos estan cada cop més concentrats i que ja ets capaç de viure'ls sense fugir endavant.cada dia sento q la distància en separa.t'estàs fent gran...però mai deixaré de patir per tu.

Oscar V said...

les distàncies són SEMPRE subjectives...així com els qualificatius amb que les engalanem...