Wednesday, April 11, 2007


Feia temps que no recordava llevar-me en la mateixa posició en la que m'havia adormit. Exactament la mateixa. Enmig d'un somni agradable, d'aquells que més tard, de forma gairebé involuntària, intentes reproduir per donar-li una continuitat coherent. He llençat el got d'aigua al intentar apagar el mòbil, que reproduia un gall cantant a l'albada. Atribueixo tal genial dormida al bullici del primer dia post-parèntesi. Cercles de retolador vermell al calendari, converses sota el paraigua de la màquina del cafè, salutacions complidores. Aquella sensació de que tot segueix al seu lloc i tu només t'acompasses a les coses en general. Les noies de l'editorial segueixen lluint les seves ulleres de pasta de tres dits, les seves robes cares, les seves Converse All Star amb maduixes dibuixades. També segueixen lluint aquell cert aire que es podria atribuir a un sentiment de suficiència. Per sort, hi ha qui dona el contrapunt i reuneix les característiques esmentades menys l'última d'elles. El dia passa sense pressa. Més escapades furtives per al vici nicotínic que de costum. Surto de la feina, i certa persona em dibuixa un preciós 'fins demà' amb els llavis, des de darrera el vidre de l'editorial. Suspir, sí. Content amb el meu 'look' no deixo de mirar-me als aparadors. Entro a la meva botiga de discos preferida. Per comprar unes entrades pel Summercase, que finalment no puc comprar, i acabo comprant tres discos. El primer àlbum de LBV, de 1993. Un LP de 7 pistes de Le Pianc. I l'últim treball de Fischer Spooner, per donar un toc techno necessari a la meva vida. M'encanta aquella botiga. La seva gent. Els seus depenents excèntrics. Els dj's (o aprenents de) provant els vinils al tocadiscs. Els cartells escrits a mà. Separant grups i discogràfiques. L'alienació perfecta de les caixes. Que mai et donguin el CD que has agafat de l'estanteria, sinó que te'l reemplacen per un intacte. La bossa de cartró amb que te'ls donen, com si d'un 'croissant' recen fet es tractés. Surto de la botiga, darrera del meu somriure, i torno a casa. Prenc el cotxe i marxo a la biblioteca del barri a tornar uns llibres i pel·lícules. Retorn a casa. Sopar. Recullo una rentadora i en poso una altra. Faig l'esmorzar per demà i el dinar per demà i per demà passat. Alimento l'i-Pod amb una mica d'energia i una mica de música. Llegeixo Paul Auster mentre degusto l'últim cigarro des del llit. I em poso a dormir esperant llevar-me demà en la mateixa posició...

Àudio: The Flaming Lips: Sleeping on the roof

4 comments:

Pit said...

Rodó. I no és un insult, o una simple descripció del teu perfil, sinó una floreta. M'agrada aquesta entrada, t'ha quedat rodoneta.
Lines

OvV said...

Molt àguda, Àngels...Gràcies per la floreta i per la ironia...m'han fet somriure...
Un petó!

Daniel said...

Com és que has posat una foto del Chicho per aquesta entrada?

És pastat a ell, no?

OvV said...

Mmmm...dani, com et trobes?
No acabo de veure el Chicho com a doble entre Kobe Bryant i Lenny Kravitz...no veig la semblança...jejeje!
Chicho funky man?