Wednesday, May 23, 2007



Aquest matí mentre intentava distreure la ment una estona, a la feina, em fixava en el meu peculiar company d'oficina. Crec que podria arribar a afirmar, sense coneixe'l en excès, que és un tipus rar. Àdhuc estrafolari. Porta unes rastes llarguíssimes sempre recollides en una mena de monyo peculiar. Normalment n'hi quden unes quantes cap amunt, conformant una postal força còmica. Apostaria quelcom que algun cunyat seu li deu dir que sembla una assafata de calamars. De retruc, llueix sense dissimul unes entrades considerables, que li donen més edat de la que té. Es deu pensar que mai arribarà a quedar-se calb. Vesteix unes ulleres de pasta negres que clamen als quatre vents la marca (cara) que les ha fabricat. També una barba que es rasura, pensant-se que sembla un atribut fortuit. Vesteix samarretes suposadament divertides o amb missatge habitualment, polos a ratlles sovint i camises ocasionalment. Porti el que porti, gairebé sempre t'hi acabes fixant i això em posa nerviós. A l'hivern ho amaneix amb jerseis amb dibuixos de telèfons i cassettes o jaquetes de color marró i rosa que semblen ideals per al 'jogging'. Per acabar-ho d'adobar porta unes bambes amb estampats de quadres escocesos i mitjons de coloraines. Camina per l'ediorial (hi camina molt, perquè sempre passeja) amb una tassa a la mà que contenent tes verds de vainilla. Sempre va amb els auriculars penjant. Si li preguntes que escolta, et respon algun nom anglòfon extrany i desconegut. Sempre s'omple la boca parlant de 'power pop', northern soul, acid-house o techno-pop. Es pensa que es fa l'interessant per això. A mi em sembla un imbècil. Qualsevol cosa que soni a Los 40 ja li sembla massa "comercial" (sempre pronunciant-ho amb un rictus de fàstic deplorable). Li encanta anar de modern. Sempre amb El País sobre la bossa o algun llibre de Capote o Murakami. Els mostra per amortitzar les ulleretes de pasta i donar-se-les d'intel·lectual. M'he fixat que es mira certes editores, noies de premsa i dissenyadores amb desfici, i el tio no se'n amaga. Va amb aquella cara d'avorrit, com de suficiència. Com si tot l'avorris. Realment detestable! Ben dinat sempre es passeja amb el raspall de dents com anunciant que a va a rentar-se la dentadura a tothom. I parla amb la recepcionista recolzat al mostrador de l'entrada com si d'una barra de bar es tractés. Amb la panxa que té i el paio encara es deu pensar que és interessant! El gilipolles diu que es 'indie' i cada tres paraules diu 'eclèctic' o 'encisar'. Quan passa una dona bonica diu que li regalaria un barnús del mateix color que el seu. Com pot ser tan estúpid? Sempre es fa el modern explicant el que escolta, el que llegeix, el que menja, el que compra i les pel·lícules que mira. Quin tio més insuportable, de debó...Haurieu de venir un dia a veure'l, sembla una caricatura. Algún dia li diré que no l'aguanto. Me'n donaré el gust. A veure quina cara fa...

Àudio: The Housemartins: Me & the farmer

4 comments:

mvv said...

Quina penya més peculiar que es troba un a la feina no??
Escolta, Òscar, no sé com aguantes un tio tan pedant, de debó. Si mai me'l trobo davant (el món pot ser un mocador) li diré quatre cosetes!!

Pit said...

Uiuiuiui! Crec que la teva crítica encara podria ser més dura!

Nu said...

Òscar, no et passis amb la gent que no coneixes. Aquesta mania que teniu de posar etiquetes... aviam que en pensarà ell de tu... ;)

OvV said...

més dura Àngels???què hi falta? coneixes al meu company?