la mitja nit ha passat de llarg fa ja una estona. les nits aviat portaran temperatures agradables i braços nus. tindersticks canten i despleguen pop i melangia només apte per adictes. stuart staples llueix veu afectada i no sembla importar-li. el de notthingham canta i només jo l'escolto. mentre em dedico a mimar imatges enlloc de paraules. autoretrats audiovisuals que parlen de mi. una peça farcida de mitologia i memorabilia pròpia. molt pop, electrònica amable, dones boniques, serrells rectes, tases de cafè, gespa recent tallada, elegància i lletres pròpies i alienes. una taula de sastreria sembla això. encara que enlloc de teixits de colors cru, tisores i agulles, hi ha un cendrer ple, bona música i les tipografies arrodonides d'en segundo. tot segueix en calma, aturat. amb aquella sensació que qualsevol alteració trencaria una harmonia idònia. ceteris paribus. trucades nocturnes amb notes de portishead en directe sonant de fons. i demà, un altre divendres. com a la cançó de mishima. encara que estic tranquil perquè jo ja t'ho he dit. cada dia un poc millor, però. acaben d'arribar martha reeves & the vandelles cantant 'nowhere to run'. crec recordar que portaven diademes blanques en la portada d'un dels seus singles...
àudio: tindersticks: can we start again?
2 comments:
Te eché de menos anoche. Ojalá hubieras escuchado esas notas musicales a mi lado y no al otro lado del teléfono.
Muuuuak***
Post a Comment