mentre sona alguna construcció musical de tints edificants dels DCFC, condueixes i te'n adones que ets incapaç de recordar el color de la llum dels últims tres semàfors que acabes de passar. la ment que viatja a parts llunyanes del cos present amb maletes repletes de quotidianitats i peròs amb un accent pronunciat a l'última lletra. diumenges que oloren a futbol de mitja tarda, a roba estesa i a algunes reflexions reposant sobre la taula. formant una mena de pila de papers amb coses pendents de fer o d'evocar en forma d'un diàleg esperes sigui constructiu. llavors m'aturo en preguntes relacionades amb la funcionalitat d'escriure. en la complexitat d'expressar certes coses i en la reserva, cada cop major, que se'm planteja al parlar de coses privades. ganes de reformes per aquest lloc. la història de sempre d'obrir finestres i deixar que passi l'aire. ara una mica més gèlid. perquè renovi partícul·les i doni aquella sensació d'eixamplar habitacles. no penso en tancar ni en deixar d'escriure aquí, de moment. però a vegades costa veure que les coses no funcionen de la millor manera. com tan bé cantava cert grup de pop donostiarra.

àudio: la buena vida: buenas cosas mal dispuestas

algun periodista musical escrivia que hi ha cançons, que si estàs enamorat no pots resistir-te a elles. i si no ho estàs desitjaries que arribés aquell moment per poder dedicar-la a algú. imaginar que cada matí envies una cançó dedicada, curosament triada. crec que parlava d'aquesta...

Dejo encendida la televisión y cuando me despierto es casi por la mañana.
Lleva encima sólo la sábana y por la ventana entran ya algunas luces
y parece aún más dulce, y los rayos aterrizan en su espalda.
No saldría nunca de la cama. Y las nubes en el suelo y el color de este cuarto.
Si me muevo se podría despertar dejará que esté con ella, yo podría ser su esclavo.
Ahora ya no necesito más. Haría lo que fuera, daría algo más.
Entonces se despierta, me mira y sé que nada va a pasar.
De pronto sé que nada va a pasar. Y me sonríe, y todo vuelve a brillar,
y se acerca, y nada puede salir mal. Y si se queda cuidaré siempre de ella
y entrarán rayos de sol por la mañana , aterrizarán sobre su espalda.
Y las nubes en el suelo, y el color de este cuarto, y las cosas que le tengo que decir.
Dejará que esté con ella dejará que esté a su lado pues eso es suficiente para mí.

àudio: los planetas: 8

*alex trochut. icona tipogràfica actual.
plasticitat que captiva a primer cop d'ull...

canvio l'electrònica cel·lular per el so abrupte d'un aspirador per despertar-me. en divendres de festa, per fi. amb certes dosis de temps per administrar lliurement. per passejos en bicicleta, comprar algun jersei de temporada, prendre cafè mentre tinto els dits amb el diari. dies sense escriure. a causa de la jungla d'horaris i tasques. algun amic diu, però, ho atribueix a un correcte estat d'ànim. bé, sempre he pensat que les coses acostumen a tenir més d'un motor causal. ara michael stipe canta cançons dels r.e.m de principis dels 90's. cert aire d'innocència impregna la seva veu i crec que m'agrada. i això s'agraeix quan últimament els dies passen amb hores, llocs i entregues permanentment a l'imaginari immediat. sobrevivint a base de futrs pròxims en forma de vacances. a porcions de cert somriure i cert moviment harmoniós de pestanyes. desfilant amb bonics vestits de manufactura amiga i estilística. discos de soul i de pop per amanir l'ànima i intentar fixar la pròpia existència, momentaniament, a un parell de dits del terra.

àudio: r.e.m.: nightswimming