Monday, March 16, 2009


torno a casa després d'un dilluns amb les mateixes hores, però més llargues. un mal de cap sostingut. potser per l'encostipat, potser per fumar massa, potser perquè sí. prenc un analgèsic en forma d'aspirina dins un got petit, d'aquells antics, de veure la tv en blanc i negre. l'altre analgèsic el porta percey sledge en forma de cançons de tempos de quatre en quatre. la seva mare li va dir que es prengués temps per conèixer la dona que li agradava. diu que no li va fer cas. no se'n fa de cas a les mares. per defecte. jo ara n'hi faria. si pogués, és clar. ara porto l'ànima tatuada al braç esquerra. sí, és el costat del cor. a la mare no li agradaria, segur. però no es fa cas a les mares. també porto bosses sota els ulls. de cansament. i avui d'alguna cosa més. ningú pregunta. però jo explicaré el que em sembli. perquè dir la veritat sempre acaba cansant. paraula. he trobat un 'ho sento' i una llàgrima acompanyant-lo. i la puta sorna vital fa que tampoc em senti millor. però tot sembla una mica més digne. el temps farà la resta. és el millor a l'hora de moldejar les coses. els hi acaba donant la forma adequada a les coses perquè te les empassis. i s'acamodin en alguna banda sense acabar fent soroll. escepticisme per estobar i motlles per empassar. digerir i deixar de vessar lletres per dones que intercalen consonants i vocals al seu nom. això no ho diuen les mares...
àudio: percey sledge: take time to know her

2 comments:

Andrea Valverde said...

Óscar, em sap greu que els textos que trobi més bonics semblin els que més mal fan, o curen depen com t'ho miris.

Et diria que el dimarts és un millor dia, però vaja, jo no en sé de mentir. Però esperat al dimecres, el dimecres es la cau cap el cap de setmana. I el dijous i el divendres ja ni te'ls esperes pero són macots.

Sempre Soul al braç/cor esquerra. Clar que si.

B. said...

El soul i els girasols perduraran per sempre.