caduca setembre. després de les seves pluges reparadores, els seus aniversaris de persones estimades i els records d'altres temps. pòsits semblants al de cafè resten i perduren segons la profunditat de la tassa. potser ara hi ha dos o tres metres més de mirada. cert classicisme cercat al vestir. apreciació de la samarreta llisa i insistència en la caiguda del tir dels pantalons. també fortalesa podria deletrejar-se després de diverses ferides amb cicatrius vistoses i poc agradables. i més banalitat cap a un mateix. sentint-se part de la roda per guanyar-se còmodament una posició a l'anonimat. boniques cançons, però, segueixen existint. com la sensació a l'estòmac al veure el verd de la gespa del camp i línies en dos colors a les samarretes. també segueixen desagradant les dones que no han entès res de la pel·lícula i envien mails amb power point estampats de suposat humor sexual. insistència en els valors llaurats durant temps i en certa ètica pròpia. apta per a propis, estranys i infermeres de dentista que es meravellen amb la profunditat de la meva boca. procuraré deixar d'apretar les dents al dormir, però seguiré fent un cigarret abans d'esmorzar.

àudio: the xx: islands

màniga curta acomiada i saluda els dies. finals de setmana i festes locals. bandes entusiastes i violinistes afroamericanes. buscar una llum verda per tornar a casa. tornar a plegar les samarretes en tres i el pa anglès que ara porta crosta blanca. programes 'late night', poca lectura. nous horaris més amables que assimilar. familiaritzant-me amb la sensació de no mirar cada pas abans de fer-ne un altre. tot prenent el temps i les persones sense mirar el preu a l'etiqueta. deixar brollar l'agulla de l'aigua amb gas i sentir l'escumós de l'efervescència. pijames japonesos, llet de soja i cançons de cinnamon chasers. no vull agafar el metro per veure gent corrent a les andanes. passejos en bicicleta i auriculars aïllants d'impureses sonores. pensaments en primera persona servits a banda, com l'arròs. frusciante i ones sonores en línies de temps horitzontals. vins italians que fan cagar i visions en perspectiva per no atendre amb immediatesa. ara saludo directors de teatre i actrius de sobretaula televisiva. mishima grava un nou disc. mentre sé que hi ha preguntes a les que no em ve de gust respondre.

àuido: death cab for cutie: transatlanticism

corre dimecres. la tardor s'insinua mentre eloqüents jaquetes surten de l'armari. després de veure el partit amb els nois després de temps, la tornada a casa és un pèl més fresca. morenes que feia temps no veies al cap fan mossegar-te la part inferior del llavi. la son es torna un pèl vergonyosa i prolongo l'estada al sofà. un reportatge sobre el color groc i un antològic film dels cohen a la televisió. vuit de cada deu dones que es canvien el color dels cabells passen a ser rosses. un cop vaig sentir dir a algú que mai et fiessis d'una rossa. la fe a vegades es té, a vegades es dóna. el color és el groc de les malalties i serveix per alertar de perills. a més té una olor obscura i forta; amb presència. finalment té un gust àcid. rellegia una revista spin que he recuperat, oblidada, d'una maleta. he fet el cafè amb el cuiner italià de davant la feina. quan s'avorreix em parla i gesticula amb les mans de forma vehement. és agradable i porta els noms dels fills tatuats als braços. el seu cafè és el millor dels voltants. els dies de la setmana sempre comencen per la mateixa lletra que demà.

àudio: the streets: the escapist

les rutines tornen encara que no les demanis. com certes coses que no posseeixen el teu interès. allà estan sense prèvia demanda. aprofitant, però, el bon regust i la gustosa dinàmica d'alguns fets rituals i diaris d'entresetmana. la suposada banalitat del cafè servit per emportar. dones que agafen certa forma més flonja després de la canícula. bonic calçat als peus i temes de def jam per dotar de lucidesa els dilluns. la pluja emporta brutícia dels carrers i deixa aquell ambient tant i tant simptomàtic. resets ambientals i seqüències numèriques. tot conduint de tornada a casa, intentant driblar la mitjanit. radiohead seria una perfecta banda sonora per estavellar un cotxe. algú parla de la feina i sobre trobar-ne una de nova. jo exhalo tot l'aire que em permeten els meus pulmons d'anys i panys de fumador. i sentencio que vull escriure llibres i fer-me un estudi en alguna banda no massa transitada de la ciutat. carrego una mica contra tot plegat i semblo sentir-me una mica millor. qualsevol dia dono un cop de puny a la pastanaga. potser demà (passat). més temps per endavant per deixar més coses aparcades. hi hauria mobles suecs. tasses blanques de cafè i molts discos britànics.

àudio: method man, red man: da rockwilder

ja havia oblidat que caminant pel carrer pots enamorar-te, no només de dones amb dessuadora i xancles, sinó també de ciutats. senceres. NYC m'ha regalat tal record, en format de vint-i-quatre hores continues en dosis jornals diferents. a més, d'una forma voluptuosa. una ciutat exagerada on tot que sembla orquestrat per alguna mà invisible. l'espai als carrers resulta marejant. perquè NYC em fa recuperar les majúscules amb el seu propi sentit d'existir. per la seva gent. els seus aparadors. els seus telèfons tàctils al metro que en algun lloc deuen regalar. els seus cafès, que tot i ser pèssims, són per endur i es serveixen en galleda. pel gust a vainilla. els negres, xinesos i hindús amb robes més cares que les de la majoria. l'"hola. com estàs" de cambreres i botiguers. per no fer pagar per l'aigua de l'aixeta mentre esperes una hamburguesa. central park i strawberry fields. la bellesa de les dones, les que s'operen i les que no. bredford av. l'espectacle que suposa sortir al carrer. la llibertat del qui es permet xancletes negres i mitjons blancs. els horaris amables. el soho sencer el portaria a la meva ciutat. per l'apollo theater i les pistes de bàsquet de harlem. east village i les botigues amb marques angleses en un primer pis amagat. les bosses de cartró. per tantes coses que caben a la maleta i que no. NYC porta majúscules i quelcom intangible, a mode de fragància, que sembla a punt d'embafar-te, però deixa aquella vertiginosa i estomacal sensació d'estar sempre a punt d'eclosionar.
àudio: r.e.m.: leaving new york