portar calça curta fa les coses una mica més amables. el tacte de l'aire a parts oblidades és regenerador. matinals de dimarts amb revistes que llegir i recuperant antics discos de wilco. trobant a l'i-pod cançons i recordar com les vas sentir en viu, just fa cinc dies. repassant la sutura d'aquells moments d'èxtasi íntim. tot i romandre en l'anonimat d'entre milers de persones i, malgrat, també, del meu abrupte to de veu cantant les cançons amb un anglès pèssim i totalment fonètic. els acords de 'jesus, etc' o 'impossible germany' em van portar a aquella estranya, benefactora i fugaç sensació de no connectar els peus amb el terra que l'aguanten. de no importar res més. d'acceptar la cursileria recalcitrant que m'acompanya encara que no vulgui. del romanticisme que m'esforço quotidianament a amagar. per cantar sentències reafirmatives a oïdes conegudes. després de masses dies exageradament estranys. on no sembla real el que passa. on el voler i el saber són coses que descobreixes no conèixer en absolut. sentir la necessitat de deixar el timó al punt mort de l'engranatge. potser entendre com pilotar algunes coses que simplement no tinc ganes de decidir, perquè, simplement de nou, no atanso a saber.
àudio: wilco: misunderstood
No comments:
Post a Comment