callar-se implica sentir masses vegades la confortable i immediata comoditat del silenci. però també, de retruc, el posterior i tardà dolor del cos recordant allò que no vas gosar dir i que va restar sencer per a la teva digestió. callar sentint empresaris que no poden abraçar-se una panxa insultantment voluptuosa engreixada a partir de l'amiguisme i del ara no toca. callar mentre les barbaritats t'atropellen les oïdes i fan cua a la boca del cervell per intentar acomodar-se, inconscients del seu cul de mal seient. callar-se per no dir aquelles paraules que et passegen rere les dents i que llançades amb graciosa coherència i mesurada vehemència resultarien un laxant mental i un desllorigador d'embussos respiratoris. però tota la puta vida callant i sense saber com invertir la tendència. per forjar més i millor covardia. seguir gaudint amb exòtics pensaments farcits a rebentar de violència, d'escopetes winchester i de paraules malsonants. potser algun dia la vena vessa, i la part esquerra del cervell plega. i un dia de feina es converteix en una estupenda preqüela d'un film de tarantino.
àudio: los planetas: maniobras de evasión
2 comments:
Les ganes de callar són inversament proporcionals als motius que tenim per fer-ho... fins passat un llindar :)
jo amb el llindar ja em puc gratar l'entrecuix...
Post a Comment