mirar les vambes de qui seu davant teu al metro. atribuir-te una victòria moral en la comparació. sospirar i passar la pista a l'i-pod. saber que tot és efervescent i buit de contingut. però el cansament pot i es fa present als braços amb petites llambregades. és dilluns de tot torna a començar, però no com a la cançó de mishima. retorn a cares a les qui escopiries. mancar l'esma i les ganes. estrenar pantalons no mitiga, tan sols. malgrat saber que és circumstancial i demà hi haurà major capacitat de recepció. però hom reclama un parèntesi per si mateix. semblant a la calma de poder cuinar tot sol per als convidats. tampoc són tantes hores. són bombolles d'aire fictici on reciclar tota la merda que procures per tu mateix, per no atrevir-te a llençar-li a qui la mereix. les parts sobrants de rancúnia que cada dia es treballa per saber gestionar. amb quatre fill de puta ben dits, remarcant rabiosament la efa, algun cop de puny a les fosses nasals, alguna veritat del tamany d'un temple servida amb lloable temperança. amb això caminaria més lleuger. potser seria més pobre, potser no mantindria alguna condició de saludat i la gent em titllaria menys de rumiant remugador. seria més pla. però no passarà. seguiré callant. pensant unes respostes i verbalitzant-ne unes altres. evitant ser un jove de 22 anys, perturbat, a tucson.
àudio: the 1900's: tucson
No comments:
Post a Comment