el sucre encara diluint-se al cafè. la cambrera amb el seu posat de mala llet, que començo a pensar forma part del seu negre uniforme. cares cansades a tot el llarg de la barra, en una postal de bosses d'ulls inflades i sospirs per agafar aire. ara ja no per exhalar fum. llegeixo un article que parla sobre la manca d'educació actual. on l'autora apunta amb dit acusador als trepitjadors ocasionals del carrer que amaguen la disculpa o els conductors d'autobusos que et responen el bon dia amb el silenci més sord possible. aplaudeixo mentalment. crido i aclamo, fins i tot. després una entrevista a algú que no sé qui és. el titular resa "soy muy amigo de mis amigos". llavors, sense poder evitar-ho, la mala llet em vessa. les ganes de matar són reals. imagino a l'autor d'aquesta estúpida frase abraçant amb la boca oberta una vorera de ciment. regalimant-li el suor i el plor barrejats a les galtes. i cridar-li a l'orella que si empra el cervell abans de verbalitzar. si s'ha parat a pensar en el sentit de la magnífica sentència. i ,finalment, preguntar-li, amb la més gran de les ironies, si coneix a algú que no sigui amic dels seus amics. soroll de trencadissa.
àudio: mogwai: white noise
No comments:
Post a Comment