kiko amat parla al seu darrer llibre, entre multitud d'altres entusiastes coses, sobre l'amor dels homes per la simplicitat més pura, el bord com a genèric, en especial en l'humor. som així, és el que hi ha. venerem cintes com 'top secret' perquè un home agafa una "nyorda" del terra pensant-se que és de broma. i hom practica sovint el seu culte simplista. vespres casolans, on prèvia passejada amb cabàs a la fruiteria i la carnisseria, arribar a casa. endollar temes/himnes del pop a volums poc onanistes. exercir de maldestre frontman amb un anglès pírric. vestir samarreta d'una de les teves bandes de pop escoceses i preferides a parts iguals. treure pizza del forn, amb menys temps de cocció del que indica la capsa. veure els teus nois a la tv. seure mig incorporat al sofà, fumant i cridant. sol. la grandesa del qui marca les venes del coll i envia despropòsits i sentències sabedor de l'inexistència d'un sol receptor sonor. cantar gol al minut 76 i aixecar el puny amb ràbia. però segueix la vista buida de persones. ningú pot copsar la masculinitat d'hom. aquesta virilitat de preu de saldo, de veu greu i engolada, que ens connecta amb els qui vestien pells ja fa un temps enrere. homes, que dirien elles. simples, de vista unidireccional, de pensament de carpaccio. adorablement simples com uns bolets passats per la paella amb all i julivert i un ou esclatat.
àudio: odio parís: cuando nadie pone un disco
No comments:
Post a Comment