les ales de pollastre van daurant-se. amb el daurat de l'oli llustrant-les a la vista. el pebre, el comí, els filets d'all i el julivert eixamplant les fosses nasals. canta un violinista de chicago que fa cançons pausades i capaces d'ocupar un espai ampli. però aquests dies qui sona en mode 'repeat' són una banda d'alburquerque. the shins han tornat a fer un disc enorme. grapats de cançons que tant i tant s'acosten i delimiten la perfecta circumferència del pop. sentir la música i escriure-la. dedicar cada cop més hores a conèixer bagatges, carreres, cartells i discogràfiques. no, tan sols, com a afició. insistir, persistir. qualsevol dia seus a una terrassa, amb els peus gelats, i al teu davant parla algú de qui has comprat tots els seus discos i has cantat totes (absolutament) les seves cançons. potser fins i tot ja ha passat. com alguns esmorzar on l'amarg del cafè predomina sobre el dolç de la melmelada de maduixa. fins arribar a tardes plàcides de dilluns on tornar al cinema. ser les dues úniques persones representants de la població activa. somriure, rebre carícies i desplegar el catàleg de bromes internes i conjuntes que fan passejar-nos un passet per sobre de la resta. i tornar a sentir monumentals himnes del pop nostre de cada dia.
No comments:
Post a Comment