Desendollament

Ahir va començar la segona etapa de les meves petites (i no pagades) vacances estivals. La primera part d'aquestes les he passat a la meva torre, a la bonica comarca d'Osona, paradigme de la tranquilitat, l'aire (més) pur i anotonimia de l'oci i la gresca més o menys desmesurada.

I és que les activitats desenvolupades no han estat gaires ni molt intenses. Els meus dies es conformaven amb esmorzars amb estovalla, sessions de sol i piscina amb el remor dels nens foragitats de fons, àmplies estones de lectura, partides ocasionals de monopoly, converses metafísiques amb la fresca vespertina, alguna pel·licula i algun dinar d'aquells que recordes durant temps ( tant el teu cervell pels bons records, com el teu cos pel greix acumulat de forma massa exagerada).

La vida als pobles, viles o urbanitzacions d'interior ja les tenen aquestes coses. El temps transcorre suposadament a la mateixa velocitat de sempre, però el seu pes es fa menys visible. De fet, em vaig permetre el luxe de deixar el meu rellotge a la tauleta de nit durant tres dies seguits; fet inpensable per mi en un context urbanita.

I així he posat fi a aquests dies i he tornat a la ciutat ( amb retards de Renfe incolosos) per posar fi a les meves vacances.

I ara torno a sentir la xafagor, la inacabable activitat urbana i el degoteig constant de gent, i també, en menor mesura, de persones. Però agraeixo tornar a ser aquí, agraeixo tornar a sentir l'asfalt sota els meus peus, perquè la gent de ciutat estem fets d'una altra pasta. O no?

Àudio: Saint Etienne : "Side streets".