Els símptomes del refredat encara em reprenen. Avui esperava una millora però aquesta ha estat tant minça que no em satisfà. Mal de cap, tos i malestar general m'acompanyen sense demanar-ho. He hagut de tornar a passar la tarda sencera a casa. La soletat em comença a encetar l'ànima. De la feina a casa. I viceversa. Fa dos dies que no veig ningú. Sento la ressecor del meu estat d'ànim. Les parets de la llar es transformen en immòbils observants. M'ofeguen. Necessito aire. Brises que em transportin a altres estats d'ànim. Les hores de televisió es succeeixen, enfontsant-me encara més en aquest supor extrany, irrespirable. I les notícies que en surten no m'ajuden. La dreta reaccionària acusa la justícia espanyola d'anteposar els interessos de l'esquerra abertzale al del conjunt dels espanyols (?). Merda de país. Centenars, ja milers, de persones anònimes suren en els mars de la immigració. Adolescents andalusos assessinen a les seves xicotes. Palestina segueix esclavitzada...Quants horrors hem de presenciar els espectadors des dels nostres còmodes sofàs...Encara em sentarà malament el sopar...
Una de les meves amanides variades m'ha endolcit una mica l'interior. Espero, deleitós, l'hora d'anar a dormir. Desconectar. Començo a sentir-me com una bateria.
De debó odio l'autocompasió i el sadisme melancòlic, però...Per què sempre hi ha un però?
Així que, un dia més, torno a esperar major benevolència en l'endemà. Noves circumstàncies i nous estats d'ànim.
I a sobre s'han acabat els gelats de maduixa i les aspirines. vine a buscar-me ja, amiga lluna...
Àudio: Tahiti 80: Better days will come
No comments:
Post a Comment