Refredat refredat.

Sembla que el meu refredat ja s'ha refredat. Ja en tenia ganes. Tinc la sensació que la sang rega amb més normalitat els voltant de la cefalea. Demà, per fi, toca posar-se a estudiar. Com passa en aquests casos, és tard i vol ploure...
Ahir dinar de luxe amb lluç de la boqueria amb aroma de glaçons de préssec. No és una recepta de Ferran Adrià (un geni). Café amb retrobaments i sucre morè. Com et va la vida? Alguna novetat? Les meves bessones prefrides segueixen tenint un estil molt "popero", molt com el que m'agrada. Records, mirades encreuades i fum a la sala. Toca sessió de cine d'estraperlo amb "Tu vida en 65 minutos". La pel·licula em sorprén. No és el que esperava, però té algunes escenes molt cuidades i un final treballat. Hi ha un missatge. M'agrada haver de pensar després d'un film. Tanmateix, té aquell aire d'algunes pel·licules autòctones que sembla que hagin de ser diferents perquè sí, perquè és el que toca. Sense alternància al alternativisme. O potser comercialitat alternativa...
Torno a casa assegut a l'última fila del bus. M'encanta l'última fila. Perquè és la dels "malotes" i és on pots veure desfilar els personatges pintorescos que poblen el transport públic comtal. Escolto The Sunday Drivers mentre dissimulo que estic tararejant les cançons. Cançons rodones. Pop colorista.
I la nit es presenta calmada, amable. Sopar lleuger i hores de somni profund, d'aquell que el disfrutes. Però acaba i divendres obre les persianes. Treballo depressa per intentar encomanar la meva velocitat a les agulles del rellotge. Al vespre futbol i torna gust tornar a veure tot de gent desfilant per casa. Em sento una mica més viu.
Malgrat la derrota (dolorosa) frueixo de la companyia, dels comentaris que rocen el delicte del meu cunyat i de la sensació de família. M'agrada la confiança. Per mi no fa fàstic.
Ha arribat de nou la nit, de nou calmada i afable. Em convida a passar...
Zzzzzzz......

Àudio: David Holmes: Gritty Shaker