Friday, September 08, 2006

Embadalir-se...


Surto del metro. L'arrossegada tornada cap a casa des de la feina és una estona de supor i agonia. Els pensaments afloren i la imaginació comença jornada intensiva. Mentre trepitjo de nou l'andana, camino mirant dins del vagó que marxa. Sense adonar-me, acelero el pas per inentar atrapar-lo. D'aquells moments que la ment i els peus s'acomiaden. I aquesta situació em recorda als somnis. Els meus somnis. Dreaming. Com si sempre viatgessin en el metro que s'allunya, conformant una postal molt urbana. Flueixen pensaments, anhels, històries per escriure de les que desconeixes el final. O si tindràn un inici. Em deixo endur a nous paratges emocionals. Futurs "lifestyles". SOMIO amb picnics d'estovalles a quadres vermells i blancs, amb amanida de canònges i tomàquets cherry. Amb sobretaules de cafè amb gel i engrunes d'arròs al plat en algun lloc de Cadaqués. Amb contractes sense durada determinada entre discos i reportatges. Amb sessions de Miqui Puig Dj al Red Room envoltat de jerseis a ratlles. Amb converses descalç sota la lluna d'interior enmig d'unes vacances desitjades. Amb viatges com els d'abans a països de l'est d'europa. Amb caminar entre les coloristes paradetes de Camdem. Amb fruir d'un "cornetto" farcit de xocolata blanca prop de Via Ostense. Amb sopars de freelance a terrassetes desconegudes enmig de vialli's, fruits secs i cançons de Glasgow; com tan bé explica el meu amic/amat Dani. Amb visites a exposicions popart al Moma o a la Tate Gallery. Amb pel·licules fins al moment inadvertides i que et fan vessar alguna llàgrima. Amb amics amb vespa que et passejen de nit entre el Sandwich & Friends i el Fossar de les Moreres. Amb noies morenes, ulleres de pasta i cabaços de vímet que et somriuen. Amb persones especials que es transformen en amants. Amb habitacions pobrament il·luminades on es senten suspirs de satisfacció mentre sona Facto Delafé y Las Flores Azules, St. Etienne o Everything But the Girl...
No són poques les històries que em semblen somnis. Totes elles necessiten de xixetes. Potser otorguem massa grandiloqüència als somnis com a concepte. Els meus no són inabastables. Es poden abraçar. Poden ser bones postals per escriure la paraula "futur" sobre algun suro. Són somnis petits. Però no m'agrada creure en la felicitat escrita en majúscules. Hi desconfio tant...Prefereixo les engrunes i la sala d'espera de la felicitat. Són més fruibles. Més palpables. Són històries per escriure. Aquests són els que mereixen embadalir-se una estona al metro...

Àudio: The Flaming Lips: Charmed

2 comments:

M said...

Aquesta tarda insípida, grisa i somnolent m'ha portat a descobrir-te. per fi he trobat aquell Òscar que vaig perdre quan vas entrar a l'adolescència i una mena d'abisme es va anar obrint entre nosaltres, malgrat el nostre gran àngel de la guarda sempre va intentar-lo recomposar. Quan el nostre àngel va marxar, ens va deixar sols,desconsolats, però amb ganes de retrobar-nos, amb la necessitat d'intentar compensar la seva absència. Però això costa, costa molt, no sé quin camí seguir, perquè de mica en mica t'has convertit en un petit desconegut per mi...Aquell noi afectuós, amb un gran ingeni i sentit de l'humor, aquest poeta lletraferit va fugir del meu costat, i tot i que sé que segueix existint i que la maduració encara l'ha fet millor, jo no sé on troba'l.
Les llàgrimes anegant els meus ulls impedeixen que continuï, però sóc feliç per retrobar-te, encara que sigui en un blogg.
No dubtis que tornaré a visitar-te

Anonymous said...

Chapeau, Òscar...

Sunny