diga'm lletraferit...

(Escobar)

La tardor ja va engegant les seves primeres passes. Comença el seu idili de colors ataronjats i fulles al terra entre l'estiu i l'hivern. Avui m'he despertat tard. No tant com hagués volgut. M'he despertat amb imatges del vespre d'ahir. De diumenge. Suc de taronja veient com el sol despunta timidament entre els cotxes de sota casa. Dutxa tonificadora, ja amb l'aigua més calenta que en els últims temps. Baixo al carrer i compro La Vanguardia. Tallat amb la llet natural, com sempre, en aquell bar acollidor del costat de casa. Llegeixo amb el segon cigarro del dia entre els meus dits les pàgines tintades. Envoltat de persones que ja fan el vermut. Comentaris nihilistes a peu de barra. Imatges superflues ambientant la sala des del televisor. Reprenc les imatges del vespre anterior. Gaudir del futbol en companyia dels amics. Els que sempre ens reunim en aquell bar que és com casa nostra. Comentaris i qualificatius per engalanar els noranta minuts. Bromes, sentències i uis de sofriment. He canviat la cervesa per refresocos gasificats per acompanyar el futbol. Potser està marxant el hooligan que porto a dins. Potser només he canivat hàbits. A la mitja part durum de pollastre sense salsa picant per sopar. M'encanten. Tanmateix, crec que és impossible menjar-ne un sense tacar-se. De debó. Algú m'explica que són "traicioneros". Té tota la raó. Acaba el partit i torno al mateix escenari que la nit anterior. Baixo la tensió del partit escoltant Mishima al meu cotxe. És la meva última adquisició. I n'estic content. Trucar a casa, recollir les fotos i pagar la multa. La gentada del Fòrum fa que oblidi les esferes relaxants. El lloc està ple de teenagers. Algunes tenen la mirada amable i una senzillesa molt elegant. En canvi, la majoria brillen el seu piericng bucal, mostren els seus melics i enlloc de parlar reneguen. És el que, malauradament, es porta al meu barri. I el tipus de gent que van a concerts de "cantants" sortits de programes televisius. Em sento com un cactús a Groenlandia. Per sort, seguim caminant i arribem a escenaris més apropiats. Hardcore guitarrer i rock ballable amenitzen la nit. The Infadels són un bon descobriment. Somric amb els intents dels cantants anglosaxons per encadenar quatre paraules en espanyol. Realitzo quatre moviments de ball més histriònics que acurats entre companyies femenines ja conegudes però retrobades. El cansament ja aflora. Torno al pop esfèric del meu cotxe i a la soletat no pretesa del meu llit...

Àudio: Call & Response: The fool