Les imperfeccions segueixen poblant del meu rostre de la mateixa manera que ho feien antuvi. Tanmateix, les sento de forma menys intensa. Les meves patilles segueixen sent les mateixes. Les entrades segueixen sense passar inadvertides. Continuo reproduint el mateix somriure forçat a les fotografies. I la panxa, sense diminutius, segueix éssent allà cada cop que miro els meus peus. Però últimament tot pren un altre caire. Viatjo en un seguit d'alts i baixos per la carretera de l'autopercepció. Els somriures són menys forçats. Semblen sortir més des de l'estòmag. El reflexe als aparadors segueix mostrant la mateixa imatge que abans. Però trobo una aura diferent. Els ulls es direccionen cap a altres parts o miren d'una forma més benévola. Les mirades a les noies de somriure eclèctic ara són més valentes. Fins i tot algunes em regalen mirades retornades de forma inesperada (suspir). Camino pels carrers arrebossats del Raval amb el pas més decidit però alhora despreocupat. M'han dit que sóc poc estàndard. Em faig l'escèptic, però m'encanta ser-ho. També saber-ho. I que m'ho diguin...
Àudio: Teenage FanClub: Star Sign
2 comments:
Tant eclecticisme en aquest blog m'abruma...
Alegra't de no ser estàndard i que fins i tot en Dionis sàpiga qui ets. Més d'una mirada de reconeixement, de tria..
tirar-te anys i panys amb la mariona al cantó i que l'aturin "eeeei tu anaves al cic" o "eeeeei tu ets de la pompeu" i jo allà al cantó, encantada amb la meva neutralitat....
Ei!
M'alegro de veure petites ràfagues d'optimisme en el teu bloc. Infla-te'n, agafa una sobredosi i passa-me'n una ratlla, que en necessito!
Un petó,
Àngels
Post a Comment