Tuesday, October 17, 2006

(Kelvar)

El fred sembla que es fa una mica més present aquí. Encara que el sol segueix lluint. Potser una mica més tímid. Sembla que es refreda un poc l'ambient. Les històries i les seves preguntes m'assalten el cap intermitentment. Les relacions amb les persones. Com son, com hauríen de ser o com m'agradaria que fòssin. Sento tristesa al veure com algun àngel vola una mica apartat. Ja no sento el típic distanciament cíclic fruit de les respectives activitats. Em sento fora d'un sofà de quatre. Tampoc voldria ser-hi. Però el que tinc clar és que no m'agrada com estan anant les coses. Temo un d'aquells allunyaments que no saps ben bé perquè s'han produït. I tampoc saps ben bé com retallar-lo. Dilluns en majúscules. Ple de pensaments i de mandra. Posant fi a un cap de setmana atípic. Format per boniques cançons al meu cotxe tot creuant BCN de nit, i per bones notícies. És la primera que la meva germana em diu que es casa. Espero que sigui l'última. Encara que ja ho sabia, i era còmplice, sempre fa més il·lusió que t'ho digui la persona que porta la mateixa sang que la teva. S'aproximen preparatius, nervis i llançament de diners a l'engranatge nupcial. Tot plegat em fa sentir una sensació extranya. Sento que els núvols somriuen. Algú els deu encomanar des d'allà dalt. Crec que ja sé qui és. Mentrestant, les meves coses segueixen conformant dies i les històries continuen prenent forma. La notícia nupcial la vaig rebre mentre treballava amb un company futurcomunicador. Estem preparant un reportatge. Parlem de sinopsi i dels pares de la Maria. La il·lusió es palpa i les rialles provoquen que no sembla que estiguis treballant. Ja les coses funcionen de diferent manera. Espero valentia per a noves decisions i noves novetats. M'entero de la separació se Sexy Sadie. Una de les millors bandes del pop-rock independent autòcton. Cuinat a ses illes. També arquejo les celles al veure lo nou de Dover. Els grenyuts s'han posat colònia i ara fan "glam rock". No sonen del tot malament. A sobre llegeixo que l'enigmàtic-somriure (QUim Monzó sic.) de la Mona Lisa provenia del fet d'estar embarassada. Jo tampoc m'ho acabo de creure. Segurament, encara se'n fot de nosaltres...

Àudio: Sexy Sadie: Stand behind you

4 comments:

Pit said...

Hola, Òscar! Jo vaig llegir això de la Mona Lisa en un diari d'aquí de Londres, em sembla!
Per cert, quina literatura japonesa llegeixes? Jo conec molts pocs autors... No serà pas el Haruki Murakami?
Saps? No sé si és que estic premenstrual o què, però les teves entrades moltes vegades em transmeten molta melanconia i em desperta ganes d'abraçar-te!
Una abraçada, doncs!
Àngels

P.d. Merci pel teu mail, aviam quan et contesto...

OvV said...

Doncs si que és ell...vaig agafar-ne un llibre d'aquí l'editorial i m'està agradant molt. M'agrada la sutilesa de les seves paraules,les referències musicals que expressa i la tendresa que desprén. Ja et diré el que quan acabi el llibre.
I gràcies per la abraçada. Són la cosa més recomfortant que existeix...Sento despertar-te melancolia si aquesta no t'agrada, però jo n'he aprés a gaudir. Tot és qüestiço de conèixer-la.
Una altra abraçada per tú!
Òscar

Pit said...

Sí que m'agrada la melanconia, però de vegades potser peco de ser massa melancòlica... Jo vaig llegir l'amant perillosa i vaig regalar a ma germana Tokyo Blues. El trobo interessant, però una mica fred...

OvV said...

doNCS JO ESTIC LLEGINT TÒQUIO BLUES...ÉS FRED PERÒ AMB UNA CRUESA FORÇA DIDÀCTICA. QUAN L'ACABI JA T'EXPLICARÉ SI TINC GANES DE LLENÇAR-ME A LA VIA DEL TREN...
UN PETÓ PER LA NOIA QUE ABUSAVA DE LA MELANCOLIA...