diga'm lletraferit...

La setmana avança. Lentament. De forma pausada. Com si abans de passar un dia, ho fes parmoniosament i mesurant tots els seus passos. Segurament aquesta és la millor manera de fer les coses. Voldira fer-les, gairebé sempre, així. Paraules poc mesurades han donat pas a malentesos. Suposant l'enuig de persones que estimo. Tot i les disculpes, temo deterioraments. Les intencions viatjàven cap al nord, i les reaccions han marxat cap al sud. L'ambigüitat de les paraules segueix sorprenent-me. L'agraida llibertat del receptor suposa no poder controlar tots els significats dels mots. I ja està bé que així sigui. Malgrat els esforços, sovint no aconsegueixo mesurar el sentit de les paraules o donar-les-hi aquell to pretés. Em dol profundament. Per les conseqüències, i per la meva escassa capacitat de fer-me entendre en aquell moment. Per la resta tot resta semblant aquí. El temps continua fent el canvi d'armari. Encara no ha acabat de decidir quina roba posar-se. Segueixo gaudint del pop esfèric, dels llibres de fotgrafia. De la narrativa japonesa i de samarretes noves per omplir forats sentimentals. També amb passejos efímers i converses enyorades. D'amics que retornen. Sempre ho fan. Tanmateix, em molesta aquesta sensació de tenir xerrades pendents. Conceptes que afloren en forma de sentiments però no es verbalitzen adequadament. Segueixo esperant moments més valents. Aquests dies m'han dolgut masses coses. Algunes persones abusen massa dels silencis. Potser jo els prenc com un vici. Algún dia haig de deixar de fumar. I de donar silencis com a resposta a situacions que m'incomoden. Malgrat no crec que em llegeixin, espero que els panellets em perdonin. No pretenia mossegar-los. Necessito unes bambes noves...

Àudio: Tracy Chapman: Speak the word