Una extranya sensació m'invaeix aquest dilluns. Té un cert regust a melancolia, però el seu cos esdevé quelcom més semblant al sopor rutinari. Puc arribar a dir que aquest punt melangiós em senta fins i tot bé. No te res a veure amb la tristesa, en aquest cas. És aquella sensació tant de dilluns. Enyorar coses, estones i persones. Reviure espais sonors, olors i amors. Imagino els records en blanc i negre. Palpo encara certa incertesa esperant que respongui la noia d'ulls prominents que enyorava cançons de pop francès. Encara que ella no era una "h" per construïr "història" i si era el pom d'una porta que s'obra i regala aquella brisa lleugera. Però exageradament tonificant. Avui gaudeixo d'aquesta certa melancolia. Penso que, com moltes altres coses és certament recomanable en petites dosis. Però també en moltes altres coses no sabem entrendre el gaudi en la seva justa mesura. Intentaré evitar qualsevol altre sobredosi inadeqüada. Sento la necessitat d'aire humit topant-se amb la meva cara. I que passi sense demanar disculpes, però amb elegància. Caminar pausadament, veure't lleugerament atractiu als aparadors i pendre cafè amb companyies imaginàries a terrasses desconegudes. És un dia d'aquells de cafès aromàtics i cendrers que vessen. Cançons de Police que tararejes a la feina. Mentre els llavis se't ressequen, trobant a faltar llengües aliènes. Contactes gairebé espontanis. Alès vigoritzants...Dies de melangia sana. De més reviure que no pas viure. Encara faig masses mirades dissimuladament intencionades al mòbil. Sembla que aquí sí que hi ha cobertura...
Àudio: The Police: Message in a bottle
No comments:
Post a Comment