Monday, November 20, 2006


...puc arribar a dir que em sento còmode fent la broma de que ara sóc un artista. La faig a amics i familiars quan els explico les grabacions. Tot plegat és un report amateur i un curt molt curt. No deixen de ser treballs universitaris. Però el més important és que em fan il·lusió. Idees sobre guions que apareixen sense avisar enmig d'un "dinar de feina". Em segueixo preguntant sobre que vull ser de gran. Ja queden lluny la idea (i la forma física) de ser futbolista o cuiner, que deia de petit. Es mescla neguit, il·lusió i expectatives a l'hora de pensar en el futur a llarg termini. Somiar aquí és més barat...Desconec el camí professional i vital que prendré quan em faci gran. Però quan em faré gran? Potser has d'avisar al metge per ser-ne o succeeix com la primera pol·lució nocturna, que arriba un bon dia sense avisar i ja es queda per sempre. Suposo que quan arribi seré madur i una persona seriosa. Veient-me ara mateix dedueixo que falta molt de temps. M'agrada imaginar un dia rutinari d'aquí a. Veig tasses amb pin-ups en alguna cuina reformada d'un pis al PobleNou de BCN. Reunions sobre projectes artístics en despatxos petits, amb molta finestra i neveres i cafeteres. TFT's, eddings de colors sobre la taula i entusiasme laboral. Espero gaudir d'una feina que no em costi feina fer.-la. Aquí és més barat somiar. En aquest dilluns solejat. De dia despré de dinar familiar a casa. Dels que fan il·lusió. Arròs amb bolets i cervesa per compartir. Sempre prefereixo fregar els plats sentint veus al menjador. I la tarda passà lleugera. Massa per ser diumenge. Feina, curses a la Play i victòria fàcil del nostre mésqueunclub. Un bonic final de setmana. Espero que sigui un bon senyal per la recent encetada setmana. I també pel meu futur com a persona gran, serios i madura, que va cap a la feina sense pensar en la tornada.

Àudio: Stereolab: Lo Boob Oscillator

3 comments:

Anonymous said...

Cada vegada pensaments més profunds, cavil·lacions serioses, plantejaments futurs... No serà que ja t'estàs fent gran i no te n'adones...
M'agrada aquest optimisme tenyit de melangia, però positiu al cap i a la fi!

Pit said...

M'alegro de llegir que fas les coses amb il.lusió. Crec que, encara que sigui coses petites, és el que més compta..., disfrutar amb allò que fas, que no sempre és fàcil. Aprofita-ho, doncs!

Oscar V said...

SOBTA TROBAR DUES DONES, LA MEVA GERMANA I LA MEVA AMIGA LONDINENCA, QUE ET DIUEN COSES TANT SERENES I EQUILIBRADES..MOLTES GRÀCIES!
I COM ES NOTA QUE EM PORTEU UNS ANYETS D'AVANTATGE LES DUES...
PETONS SEMI-MADURS