Thursday, December 28, 2006


Aquest final de setmana ha arribat gairebé sense adonar-me’n. Els dies laborables han estat menys dels que formarien un pentàgon. Suposo que aquestes dates exòtiques a la normalitat fan que tot funciona d’una forma una mica diferent. Avui he hagut de quedar-me a treballar fins les set de la tarda. A part d’uns diners extres, la sortida retardada de la feina m’ha portat un mal de cap que encara arrossego. D’aquells, però, que es curen amb son. Tanmateix, simptomàtic de saturació mental. Moltes coses donen voltes pel meu cap aquests dies. Diferents intensitats i prioritats diverses que conformen una boirina que m’entumeix. La barreja amb els sentiments aflorats últimament i el cansament m’acompanyen. El mòbil segueix sense donar senyals de vida de qui voldria que les dones. No he rebut cap mena de resposta a un desig formulat en un dia especial. Aquella persona que cada any pensava en mi el dia de Nadal aquest cop no ho ha fet. O ho ha fet d’una altra manera. O si ho ha arribat a fer, no n’ha donat mostres. Les típiques preguntes de què ha pogut passar. Què s’ha fet malament. I com s’ha pogut arribar a aquesta situació, no pretesa i no volguda. Em sento com un estranger en un terreny sentimental que no és el seu. Ja no sé que pensar ni quina determinació prendre. Ni tan sols si els fets són propicis per a prendre determinacions. Estic cansat de moltes situacions que ja no sé si em paguen la pena. Sincerament no tinc la sensació d’haver fet les coses tant malament. He sembrat errors i equivocacions, però no m’han retornat didàcticament, ni de forma proporcional. Anhelo la nit perquè em reporti calma i serenor. Cançons càlides, de pop de dormitori, m’acompanyen amb la lluna i el cansament de testimonis. Espero que...sempre espero que...

Àudio: Ciudadano: Desde entonces

8 comments:

Anonymous said...

el problema potser és que tendim a esperar, sempre esperar...i, sovint, l'espera no porta a res. ni l'espera ni els anhels ni els desitjos mouen muntanyes, sinó que són els fets, les paraules mai dites, allò que fa que el món segueixi rodant.

qui espera, sempre estarà en desventatge amb qui el fa esperar...i això el fa ser insegur i vulnerable i el fa paralitzar-se encara més i seguir esperant el que, potser, mai arribarà.

Bon any nou

OvV said...

La meva espera, en aquest cas, és espera d'una resposta. Ja no esperava un primer gest que no creia, simplement una resposta, ni que fos cortesia...
Tanmateix, paraules molt sàvies les que has dit. Només em falta saber qui les diu...
De totes maneres, gràcies.
Bon any ________

gnu said...

ai mon petit chou chou.... que les tindrem de nou??
Com diu "l'anònim", qui espera desespera... I com diu Lax'n'buxto, però si aguanta ho pot tenir tot...
Descobreixo amb tristor que no era el meu missatge el que esperaves... vaya vaya....

Petó muamuamua

Anonymous said...

no acostumo a firmar el que dic. Si ho fes, aleshores tot s'interpretaria des del prisme en què l'altre persona ens mira. Així, sense saber qui ho escriu, el que es jutja simplement és el que s'ha escrit.

una abraçada cordial


no ens coneixem aixi q no cal q et capfiquis amb qui sóc o qui deixo de ser! ara, t'haig de confessar q de tant en tant llegeixo el teu blog i les teves croniques m'encanten ;)

OvV said...

No és qüestió d'esperar o no...espero que tornem a parlar aviat. Últimament ja no sóc tant orella i tinc ganes de ser més boca.
Llavos he d'entendre que 'l'anònim' ets tu? Si així fos ja saps que m'encantaria, no cal dir-ho. No espero que sigui ningú en concret. Però m'agrada saber qui diu cada cosa...res més...

petons anònims

Anonymous said...

eiei jo no sóc el teu "tu" q esperes.

sóc partidaria dels artistes que firmen els quadres al darrere, o almenys els que posen el nom tan petit que si vols saber de qui és t'has d'acostar a la tela. però com q no es tracta d'una exposició de Monnet sinó d'un blog...i d'uns sentiments en joc, sembla, desfaig l'anonimat.

Sóc la Eli, una amiga del Dani..ens hem trobat un parell de vegades. em va donar el seu blog i a partir del seu vai trobar el teu.

Apa doncs, vagi bé

OvV said...

Hola Eli! No esperava trobar-te per aquí...
Bé, el meu comentari no anava adreçat a tu com a anònim, sinó que era per el comentari anterior, de la Nu. En el moment d'escriure jo encara no apareixia el teu segon comentari i per tant no l'havia llegit...
De totes maneres me'n alegro que hagis desfet l'anonimat i que segueixis viatjant per aquí.
Un petó

nnnu said...

Jejeje ... quin embolic!!!!