Tuesday, January 16, 2007

*ninyotoxico*


Aquest cel color cendra, el fred suau passejant pel carrer i aquest ambient una mica gris segueixen avui passejant per BCN. Sembla que la temperatura tingui ganes de racionalitzar-se una mica. I és el que toca, però aquests dies tenia ganes de seguir gaudint d'aquest sol incrèdul dels migdies. Ahir vaig inagurar les vacances de que parlava. Rememorant hores de bar com havia fet abans tantes i tantes vegades. Però aquest cop tot era diferent. Una nova terrassa, una nova localització, noves persones i temes nous que encara no esdevenen recureents. Somric per dins pensant en aquestes noves circumstàncies. Pensant en les hores per endevant i les històries per construir, ja timidament apuntalades. Somric per dins recordant coses del passat que suren cap a la superfície sense una demanda prèvia però que agraeixes recuperar. Somric per dins veient certs llavis parlant-me i pensant en les ganes que tinc de sentir-los. Somric per dins pensant en connexions establertes i en futurs projectes que m'il·lusionen sincerament i que espero poder abraçar. Torno a casa escoltant amb atenció cançons de Clap Your Hands Say Yeah!. Maravellat per la seva sonoritat. Intentant descobrir tots els instruments que participen en les melodies. No deixant que la música passi mentre fas altres coses, sinó parant els sentits per deixar que entri. Que remeni coses, desperti sentiments i aguditzi sensacions. Frueixo de debó amb petits plaers, potser banals per molts. Com aquest matí ho feia, mentre recolzava l'esquena a la porta del vagó de metro, llegint 'L'amant perillosa' de Haruki Murakami i escoltava The Housemartins. Crec que s'està convertint en el meu escriptor de capçalera. Llegia les seves paraules, escrites tant lluny però sentides tant i tant a prop. Sonava 'Flag day' i tenia aquella sensació de tenir ganes d'aturar el temps. De quedar-te amb l'essència d'aquell moment. Sorgeixen reflexions de les construccions textuals immediatament adquirides. Tot desperta suspicàcies depenent del moment en que sigui llegit...
"Aquell dia Izumi va deixar que ens abracéssim despullats(...). Vaig abraçar-li el cos nu i vaig besar-li el coll i els pits. Vaig poder acariciar-li la pell suau i olorar-ne la fragància. Estant junts d'aquella manera, em sentia en un altre món. Em semblava que si no la penetrava em tornaria boig. Però ella m'ho va impedir amb fermesa.
- Ho sento- va dir.

Àudio: Clap Your Hands Say Yeah!: Heavy Metal

5 comments:

Pit said...

Una història bastant trista, aquesta de l'amant perillosa. És curiós com l'amor pot marcar la nostra vida: fer-nos les persones més felices del món o destrossar-nos per sempre.

OvV said...

Ai l'amor...algun dia he d'escriure sobre l'amor...Però bé, deixant de banda que l'amor té una part física important que sovint oblidem, crec que destrosarte la vida només ho fa en casos molt excepcionals...Hi ha massa literatura al seu voltant per tractar-lo com cal...no creus?

Pit said...

Bueno, en parlem quan t'acabis el llibre... ;-)

OvV said...

Jejeje...em sembla bé. Però pel que dius m'està fent por acabar el llibre. No sé si serà el més recomanable amb uns dies especialment sensibles que estic passant...però hi arribarem. T'aviso quan l'acabi...

Pit said...

Haha, no, home!!! Estigues tranquil! Un petonàs,

Àngels