Monday, February 12, 2007

*Col·lecció de paisatges pendents de visitar


Vertigen. Aquella sensació que sents quan els fets es succeeixen i no pots assimilar-los, o tan sols funcionen a una marxa més alta de la que voldries. Sense tocs 'hitchcocknians', però. S'acaben els dies de tranquilitat casolana i s'acumulaven les coses a fer. El cap de setmana passa ràpid amb viatges en grup a terres d'interior. Per sentir el fred pur, la calma buscada. El fang ressec sota les meves Vans fa magnificar la meva figura d'urbanita. Àpats de plats calents i cullera. Cafès vora la llar de foc, cercant mirades de complicitat que de moment no arriben. Ingestions desmesurades de whisky i algunes cançons memorables. Sempre voldria poder posar jo la música a les festes...Ulleres de sol amb el reflex de la carretera. Els cendres del cotxe a vessar mentre les rialles no deixen de flotar dins l'auto. Velles melodies en forma de cassette. Em permeten retrobar antigues belleses musicals que romanien empolcinades en el record. Per la porta de servei. Tot passa, el cansament arriba. Però torna a marxar. Diumenge de somriure esportiu. Reafirmant sentiments irracionals gràcies a cistelles amb bombes i gols de falta. Un amic em comenta quant li sorprén la meva imatge de rastas, ulleres de pasta i intel·lecutualitat aparent barrejada amb una irracionalitat inòspita per certes senyeres. Demà comença per mi una nova setmana. Coses per fer, aparadors per mirar, discos per comprar, històries que escriure i somriures per regalar...


Àudio: Ivan Ferreiro: Dias azules

2 comments:

Pit said...

M'alegra sentir que has passat un finde guatxi! Saps, avui, quan tornava a casa, he tingut un moment de lucidesa. Rar, després del cansament (12 hores de classe..., i he presentat un informatiu de TV, imagina't).
Et semblarà una tonteria, però he estat conscient que per mi, la vida universitària s'acaba de nou... Ja fa temps que ho sé, i quan hi penso sovint sento una sensació de desempar. Avui, ha estat com més serena, realista. Aquests dos anys han estat molt intensos: he fet mil coses amb els companys, m'ho he passat de conya..., però sóc conscient que quan tots emprenguem el nostre camí res no és igual d'intens. Quedarem de tant en tant, farem sopars de remember..., però això s'haurà esvaït una mica. És llei de vida. I ja saps prou que un cop entrem a la vida laboral, conèixer gent maca i interessant i tenir una vida social hiperactiva és cada cop més difícil...
Per això (i aquí va la moralina...) val la pena que ho disfrutis/aprofitis al màxim!
Perdona el misticisme... Deu ser que estic morta de son... :-) Molts petons!!!!

OvV said...

Deixar enrera la vida universitària sempre és una etapa intensa...Tanmateix la segona carrera, en la que ens trobem nosaltres, per mi ja és una altra història. Per mi la vida universitària ja ha quedat enrera. Era la despreocupació en format de 24 h i la coneixença constant de noves persones. Ara ja res és el mateix...la majoria treballem, ja estem establerts socialment, i anem a la facultat amb una visió molt més acadèmica que abans.
Però entenc totalment el que dius. Sempre he dit que jo valoro molt els o les qui valoren el que tenen. I veig que tu n'ets una d'aquestes, així que ja saps...
Un petó, Àngels!