diga'm lletraferit...

*Flyer Txarly Brown/reggae hits the town...

Per fi divendres. Els dies segueixen corrent a una velocitat de vèrtig. Però ja sense aquella sensació que passa el temps i no saps ben bé com. Sobretot sense aquella sensació de haver-lo deixat marxar sense assignar-le res ni nigú important. Com deia un gran de la cultura catalana ja mort, en una sèrie d'aquelles dels 90 que erem massa joves per veure.: "la vida és com quan intentes agafar l'aigua del mar entre les mans...irremediablement veus que se't escapa i no pots retenir-la..". Doncs no tinc aquesta sensació que descriu la frase, potser massa mitòmana, però amb un punt de certesa. Els dies tenen substància en major o menor mesura. Com deien Los Sencillos...'Todo va bien (de momento)'. Anit sopar amb velles glòries dels meus temps de politòleg, o aprenent de. Surten les històries de sempre, focalitzades en els de sempre, sobre vivències, treballs i anecdotari tancat. Discussió sobre la situació política d'aquest extrany país nostre. On la lògica no acaba mai d'assentar-se. Demà marxo dos dies a respirar muntanya amb companys futurscomunicadors. Espero dinars tranquils, ulleres de sol deixant enrera paisatges, cançons de JAck Johnosn, New Order o Fangoria. Espero recuperar forces i adquirir històries. Tinc la petita sensació que potser he de comprar xinxetes de colors per la tornada. 'Good vibrations' com dirien els Beach Boys. Ja tinc ganes d'arribar casa, de migdiada merescuda, d'acompanyar-me amb les melodies embolcallants de Wilco, de festes a les que no puc anar...Todo va bien, de momento...




Àudio: Los Piratas: Te echare de menos.