Wednesday, February 07, 2007



Sarah Polley fa la compra al supermercat mentre pensa en la vida que es consumeix. En com la resta no se'n adona, compra cereals i llet baixos en calories i segueix amb la pastanaga als morros. Tohom balla, des de la caixera fins a l'asiàtic de l'entrada. Però ella es disposa a pagar sense acompassar-se a la resta. Ella és conscient del que succeeix, mentre els demés segueixen ballant. Immensa escena de 'My life without me'. Em va acompanyar després d'una tarda de fer coses per casa. Llibres i llibres en caixes. Trobar antigues cintes amb partits del Barça i grabacions del Rally Costa Brava. Roba estesa i roba neta. Preparant sopar i dinar per l'endemà al mateix temps. Pasta d'espinacs farcida de formatge fresc i rodanxes de tomàquet amb orenga i reducció de vinagre. Petit plaer per gaudir en pijama ja. Assegut al sofà observant una magnífica Sarah Polley amb aquella aparent inexpressivitat que em desarma. I Leonor Watling amb cabell curt i aquella veu capaç de dir-te 'It's all right'. Avui l'estat d'ànim, o si més no l'apatia, s'ha dissipat de forma notòria. Per a dies com aquest procuro posar-me camisa. Penso que són especialment indicades per revitalitzar l'ego i la classe que portes a dins. Si la tens, és clar...Espero sentir avui veus conegudes i compartir històries d'horitzó palpable. Fa massa temps que no arriba cap sms d'aquells que aixequen l'ànim. Fa massa temps de masses coses. Potser no tantes...Avui també seria un bon dia per. Però de moment sembla un bon dia sense condicional. Llueix aquest sol i aquesta temperatura extranya. El meu estat d'ànim crec que forma una dsinergia amb les meves rastes. Sempre van a dalt i en punta, o cap a baix i minces al mateix temps. Avui, si em veus de cara, en trobaràs dues que et saluden...

Àudio: David Bowie: The man who sold the world

10 comments:

Pit said...

Una pel·lícula genial. Semblaré una figaflor, però recordo passar-ne almenys la meitat plorant. I el meu nòvio, pobre, consolant-me. Quins temps, aquells.

Oscar V said...

a mi em costa bastant plorar en general, i per defecte en les pel·lícules, però em va colpir força la història. tanmateix em quedo amb el muntatge en si, a banda de l'emotivitat excepcional...
Un petó, Àngels!

Daniel Gutiérrez Abella said...

Aquesta és una peli de llagrima interior, de sentir-te super afortunat, i de donar gràcies a (?) de que persones et puguin fer sentir encara més persona.

Una abraçada

Oscar V said...

no havia fet aquesta reflexió, amic...penso que totalment encertada.
una abraçada.

Pd: i visca les thug ladies!!!

Pit said...

Sí, és clar. I que la vida s'ha d'aprofitar. Sense estressar-se, tampoc. Però val la pena pensar allò que voldríem fer abans de morir, no creus? O fer-ne una petita llista... I no deixar de fer-ho per desídia. I allò que és fonamental: estimar i que t'estimin, això és fonamental. No sé si m'he expressat bé..., estic mig morta de son i a classe...
Un petó,
Àngels

Anonymous said...

what a lovely way to burn

Oscar V said...

QUIN AMORÒS CAMÍ PER CREMAR???

Pit said...

Quina manera més maca de cremar?

Nu said...

quina bonica manera d'apassionar-se?
Ah òscar, sàpigues que em posaria vermella i riuria inevitablement! I (com no?) diria "què monoooo"...

Oscar V said...

I això no m'ho pdies dir vis sms , little peach???