Sunday, March 25, 2007

*el bar de sempre. hores i hores...


Martellejant despertar de diuemnge. No saps ben bé la posició que et plega i les llacunes invaeixen la boirosa ment. Mica en mica, a mesura que més aigua vas injerint per paliar la deshidratació, vas recuperant bocins nocturns. Màgics. Ja practicament dilapidat el cap de setmana. Divendres el meu amic incondicional economista convida a un sopar d'aquells que fan història. Amb ell, l'amic incondicional periodista i políglota i l'amic incondicional banquer i etern aspirant a 'bon vivant'. Amanida de cigales amb vinagreta de taronja i 'solomillo' amb salsa de foie que provoquen suspirs sortints de les capacitats bucals i estomacals. Bon vi de Somontano i repàs a aquest anecdotàri nostre i tant valiós. Dissabte amb tots aquells gustos encara patents i deixant seqüeles. Una mica de cinema a casa, The Beatles sonant i em preparo per sortir en una d'aquelles nits amb els amics de sempre. Dels que vas conèixer amb bata a ratlles blanques i blaves. Estreno samarreta amb motius 'afrofunk' que m'encanta i que crec agradarà. Ja m'ha arribat la comanda junt amb un jersei amb lema 'Northern Soul' molt per a lo meu. Vas al bar de sempre i van arribant els de sempre. De sempre, no vol dir sempre monotonia. Canyes, encaixades i sopars a llocs mítics on portes anys anant. Malgrat l'absència de qualsevol mena de classe del local, l'abundant companyia que omple una llarga taula és el que compta. Llavors surt el whisky i tot el que el segueix. Successives copes, que no s'acaven mai. Música agafada amb pinces, però algun clàssic necessari et fa sortir aquest vena meva tan d'entusiasta. Passos de balls, una mica menys histriònics i més acurats que altres vegades. Somriures. Paraules a cau d'orella que et fonen l'enteniment. Morenes amb classe i rosses divertides que et posen set anys més dels que tens. La gent es va perdent, alguns més que altres, però et sents bé. Inclús un punt interessant. S'acaba la nit junt amb la teva capacitat física. Ja només un martellejant despertar...Una mica de paella de diumenge amb en Peter, sona Barry White i escrius com a teràpia per a no saps ben bé què...





Àudio: Lluis Llach: Jo també he dormit a l'alba.

5 comments:

Oriol Torres i Tornel said...

Jo de vegades també em pregunto per què serveix escriure. Llavors em contesto amb una altra pregunta: de què serveix no escriure? I em contesto: de no res.
Pel que expliques al teu escrit, aquest cap de setmana tu podries haver 7 (gironí) aquell "zombi zigzagueante" de quan Sopa de Cabra va cometre la indescència de cantar en castellà.

Una abraçada!

Anonymous said...

no deixis descriure..pero no t'escaquegis del sopar que tenim penden...no calen llagostins ni sotomontanos.

ale, por la sombra

berni said...

soc jo, l'uncle berns!

Anonymous said...

He visto ese pedazo de jersei. Doy fe que esta muy en tu onda amigo "fashion". No me despedí de vos después de Jamilín. Sorry!!!

Un nuevo abrazo.

OvV said...

Ese tito grande!
Tenim un cafè/té pendent pel nostre fashion-barri, eh?
Northern soul para todos...
Una abraçada!