Tuesday, March 20, 2007

*ja no queden bailets (gran metàfora per avui...)


Preguntes que fan mal. allà on més en fa. Inesperades, sobretot. A les que respons sempre amb fases curtes que mai se't suposen idònies. Sempre hi ha una resposta tardana més adeqüada. Tan sols ofereixes una cara d'aquelles molt poc estudiades. Totalment emergides en actes reflexos, que s'esbocen en un rostre que pretén escapar. Una atrafegant jornada laboral que encetava el meu esclat vers un entorn hòstil ha tingut com a colofó una d'aquestes preguntes que desencadenen torrents de qüestionaments interiors. Despertant capes sentimentals que creien adormides. Nusos més mentals que estomacals apoderant-se de. I la resposta ha estat la de sempre. L'evasió. Perdre's entre estanteries farcides de LP's com a patètica resposta fugissera. Sortir amb àlbums de Morrissey i Nick Drake és simptomàtic de. La meva resposta ha esta com sempre. Escènica i dramàtica. Quan una peça de l'encaix sentimental propi es desplaça per mostrar algun forat existent, no aconsegueixo dotar-me de mecanismes correctes. Com els bailets que després de rebre la pilotada només ploren i corren sense una direcció massa clara. Són coses d'un adicte a la melangia pomposa, en dosis excessives i cícliques a parts iguals. Però a vegades sorgeixen casualitats o simples conseqüències lògiques que set dibuixen favorables. Vesses part del teu neguit a la teva flamant Moleskine i sents cert alleujament. Una dolça 'teenager' s'asseu al teu costat al bus i xafardeja el que sona al teu i-pod. Mentre el remenes, ja busques quelcom que s'allunyi de la melangia pomposa, però sense estridències. I et topes amb una cançó de Facto Delafé. Serena, melangiosa però optimista. Lleugera i d'una simple bellesa que t'enamora. I jaho tens. La simplicitat és la resposta. La bella, però. Recuperes certes preguntes, i la simplicitat es mostra com a una bona eina per donar el pes necessari a totes les coses que juguen en la balança, que implecable, mesura tots els elements que t'envolten.





Àudio: Facto Delafé y Las Flores Azules: La fuerza

4 comments:

Nu said...

Suposo que al final de tot se n'aprèn, no? Petó pressegós.
Tota la vida pensant que bailet s'escriu amb v...

Pit said...

jo diria que també... O és una manera molt subtil de dir-li que és una falta d'ortografia.

OvV said...

Vaja...dues precioses noies que no s'equivoquen mai...és un autèntic gust trobar dos comentaris que enlloc de lloar la bella fotografia (made by me) o l'estilisme de l'escrit (me too, s'aturen en menudeses ortografíques...
No penseu que és cinisme...eh?
PEtons vermells per les dues!

Daniel said...

Quentin!
T'anava a escriure que bailet s'escriu amb V, però ja veig que dues de les teves admiradores ja ho han fet.

cuida't

pd. No saps com lligo amb la teva jaqueta d'H&M.