diga'm lletraferit...

Les coses fluctuen, tampoc ho descobriré ara. Un matí qualsevol de dimarts et trobes responent a preguntes cotidianes amb respostes extranyament i moderada optimistes. Amb la boca petita, és clar. Mai he estat de grans demostracions d'afecte. No és fredor, de debó, simplement són maneres inherents de fer. I el dia segueix, fluctua. Entro en dinàmiques de donar importància substancial a petits detalls i les conseqüències venen per si soles. Inicio el procés de construir bastides mentals, segurament malígnes, segurament inevitables. Silencis que parlen i em diuen coses. Ecxistents o no, però jo les sento. Certa noia em parla dels mals dies que cadascú destil·la de tant en tant. Jo li responcs relacionant-los amb problemes de hipersensibilitat que alguns patim. Voldria haver-la ajudat, però segurament no sigui la persona idònia per aquestes coses. Per aquest dies de malesa vital i relacional. Tal com li vaig dir, el pitjor és quan aquests problemes tenen un nom i un cognom. No va respondre. Moltes coses es quedaren per a mi. Com sempre. Tinc una conversa telefònica amb un bon amic, i tinc la sensació que potser no sabem que dir-nos. Tot plegat m'extranya i em deixa un mal gust de boca. Si la meva vida fos un film, els espectadors potser s'avorririen i pensarien que no passen coses. I potser és així, no sembla el guió per a un drama suggerent. Però si el film fos els pensaments que em glopen, la majoria necesitarien subtítols per entendre moltes coses...

Àudio: Mishima: Tucar a casa, recollir les fotos i pagar la multa
*avui tot el LP sencer, terriblement adient per mi. terriblement...