Saturday, April 14, 2007


Suposo que tants dies sense sol comencen a enboirar la meva certa clarividència. Ahir al vespre, sonava Le Mans a l'auto i pensava en la negativitat d'acostumar-me a la pluja. Els vidres entelats, el sòl relliscant i els vianants fent petites corredisses per no mullar-se. El baixos dels pantalons molls. Coses de la moda d'ara, que companyes de feina que et doblen l'edat et recorden. Ahir, després de la feina, dinar a casa i migdiada arraulit. Sota la manta que tinc ganes de deixar ja. Cafès al bar de sempre esperant companyia. La nit, sense gaire animació, em porta a concerts d'amics del bosc i també meus. Viatge en cotxe als barris alts de la 'city'. Escoltant Fischer Spooner i el seu techno amable. Perdent-me i agafant sortides que no toquen. Segurament hauria estat guarfonat amb el premi d'estupid del dia si algú s'enterés que vaig endinsar-me, sense voler, als túnels de Vallvidrera. Sí, vaig pagar el peatge d'anada i tornada amb un minut de diferència. No ho expliquin gaire, tampoc. Faig de 'supporta' al concert, veien actitut i bones maneres del meu amic artista i els seus coetanis d'escenari. Envoltat d'adolescents de pretesa aparença undergorund, però farcides d'incultura i de diner familiar. S'acaba la festa al Casal Popular de Sarrià. Sí, tal com sona. Agafo ja el cotxe per la anyorada tornada a casa, i una parella em demana que els acosti al centre. Els porto i escolto, interessat, l'oferta abrcelonina sobre festes de reggae, drum'n bass i steady. Les meves rastes, sovint, porten a consideracions precipitades. Simplement ho accepto. I, per fi, enfilo l'arribada a casa, sol. Ara sonant la maravellosa 'woodcabin' de St. Ettiene. L'entrecuix exaltat i els bassals acorralant els meus pasos. Ja s'acaba el dia...
Per cert, feliç 76è aniversari, preciosa!


Àudio: Le Mans: El cielo

4 comments:

Pit said...

Hola, Òscar! Avui et faré una crítica..., i te la faig amb tot l'apreci del món. No em posis ara a la teva llista negra! Em fa una mica de mal als ulls aquesta frase: "Envoltat d'adolescents de pretesa aparença underground, però farcides d'incultura i de diner familiar". Segurament jo també ho he pensat algun cop, això, de molta gent... Ho admeto. Però crec, també, que quan ho he fet segur que em dec haver equivocat. La meva opinió és que aquesta visió és una mica simplista, i que la fem des d'un petit pedestal amb què mirem els altres amb una mica de menyspreu; des d'allà, els mirem i pensem que ells no són els autèntics, nosaltres sí que som guais, cultes, interessants i underground.
De fantasmes n'hi ha amb pasta i sense, i d'incultes i de genis i artistes, també. Sempre he defensat que ni els rics ni els pobres tenen la culpa d'haver nascut on han nascut ni tenir la família que tenen, sempre que actuïn i es comportin d'una manera coherent amb allò que pensen! És clar que els pot haver condicionat, però crec que és més una qüestió de l'entorn amb què els han criat -de la inquietud de les persones amb qui han crescut i de la pròpia- que no pas una altra cosa.
Hi ha gent de casa bona que ha acabat sent una icona de la cultura underground o alternativa. Ara penso, per exemple, en la Diane Arbus. I segur que, com ella, n'hi ha molts d'altres, d'exemples...
Admeto, tot i la meva crítica, que moltes vegades he pensat com tu, moltes. Que tiri la primera pedra...

P. D. Ja sé que m'he explicat com el cul... No se m'ha donat mai gaire bé això d'argumentar les coses...

Oscar V said...

Àngels! Tranquila que de moment no entres a la meva llista negra...tot i que potser envio dos matons a casa teva...
Crec que tens raó amb gran part del que dius, ni ric ni pobres trien nèixer on ho fan, i ser de casa bona no és incompatible amb ser una persona submergida en l'underground. La meva frase no pretenia aplegar totes aquestes coses que em dius. Simplement feia referència, en les noies de 16 anys, amb palestí i cabell rapat als laterals que van de punkis per la vida...quan han vingut al concert en la moto que els ha comprat el 'papá', quedant pel mòbil més car del mercat i gastant diners que no han suat per res. Tots volem ser el que no som, quan som adolescents...només apreciava aquest fet puntual que vaig copsar divendres nit. Res més. No pretenia fer discurs de classe ni res per l'estil.
Però penso que és bona la teva apreciació, encara que has anat més enllà del que jo pretenia...
Una abraçada, Àngels!

Anonymous said...

ei Oscar!
em sembla fantàstic que hagis descobert el meu flog, així estem en igualtat de condicions :p

benvingut doncs, entra i remena!


Em va fer gràcia veure't per sarria, no m'esperava pas que hi series. Apa, una abraçada.. groopie!!

Eli

Nu said...

Ai ai ai... sempre igual... PREJUDICIS!!!