A l'última fila del bus, com tant m'agrada. Desfeia l'avinguda Icària en direcció a la biblioteca pública. Dos seients per davant seia una d'aquells àngels que em fan posar cares estúpides. Entre intentant dissimular, entre intentant endurir el rostre, entre enbadalit. Molt morena, com m'agrada. Mitja melena ben llisa. Ulls foscos i molt grosos. I aquella suavitat de pell que fa bona olor només amb la mirada. Baixa una parada abans que jo. Un minúscul bolso i un caminar sumament estilístic. Sona al meu i-pod alguna d'aquelles cançons de pop ensucrat de LHR. Agafo algun Rockdelux de mesos anteriors, repasso els DVD's musicals. Renovo el prèstec de 'El acorazado Potemkin' i 'Dolce Vita'. Camino sota el sol tènue, acompanyat d'una aire terriblement fresc pels carrers del meu barri. Sonava, ara, Fischer Spooner. Naus industrials i antigues fàbriques poblen encara la majoria del sòl. Això em recorda perquè diuen del Poble Nou el Manchester català. Encara que aquí no tenim una sala com The Haçienda (malgrat tinguem Razzmatazz) i a finals del 80's no teniem ni idea de què era l'acid-house. Almenys la gran majoria. Laurent Garnier explica a la seva biografia, el naixement del 'techno' a principis dels 90's arreu d'Europa. En un paràgraf explica que, en canvi, a Espanya hi havia una cosa que deien 'bakalao' de tints comercials i molt allunyada de l'essència de la primera música electrònia florint a Europa. Penso en perquè sempre tot va igaul en aquest cony de país. Sempre a "l'arrierè de la course'. Sempre...
Àudio: Laurent Garnier: The man with the red face
1 comment:
jejej, de fet aquesta cançó (la de aventuras de Kirlian) em vé sovint al cap en aquests dies tan ensopits...el cert és que l'he posada més d'una vegada..abans que tu!
Per cert, en Dani és viu?
Lisen Beat
Post a Comment