*estilisme a la vista...una cançó de felicidadblanch per despertar. no he reaccionat fins al quart minut de cançó. segueixo agafant el ritme a això de llevar-me per posar els carrers. amb els seus arbres, fanals i semàfors corresponents. com en les pel·lícules on planejen atracaments amb una maqueta perfeccionista. el cansament comença afer-se present. però frueixo de la sensació agradable d'abraçar els llençols amb ganes. de engegar soul cada nit i consumir pàgines d'algun llibre. acabada la recomanabel novel·la de kiko amat. molt recomanable. cap al final explica la història d'una cançó de walter jackson, 'it's an uphill climb to he bottom'. aquesta preciosa p´ça de soul explica la història d'un home abandonat per la seva amant. i explica aquella vertiginosa sensació que el camí de la caiguda sempre fa pujada. quan tot es perd i només esperes enfonsar-te, no pots ni deixar-te caure, perquè epr fer-ho, has de traçar el camí que fa pujada. preciosa emtàfora que em captivà. aquelles coses que t'atrapen. en petites dosis. converses sobre la taula. sinceritats agraides com sempre. cerveses de vespre amb el meu amic radiofònic i televisiu. parlem de feina, projectes i d'elles. i ens posem d'acord, com sempre. sobre el pragmatisme de veure les peces sobre el tauler i intentar col·locar-les. anar-ho fent cada dia. sense prespectives temporals que acotin el 'savoir fair' que ens caracteritza. almenys intentar-ho...
àudio: walter jackson: 'it's an uphill climb to the bottom'
No comments:
Post a Comment