Wednesday, April 16, 2008


"has sidola chica que más me ha gustado en años, pero no puedo, ni quiero seguir sufriendo viendote con cuenta gotas, disfrutando de tu risa, detus labios, de tus ojos cansados, de tu porte solo como medicina de choque para luego pasar largas travesias revolviendome como un adicto. creo que te hubiera hecho feliz, creo que un par de veces hasta te llegué a querer. pero tu no quieres que te quieran y lo dejo. me retiro y algún dia puede que de "casualidad" te encuentre en alguna deesas calles estrechas que tanto te gustan para "perderte" y "esconderte"y seas alguien a quien quise en un buen momento de mi vida. que puta mierda que la gente nunca se encuentre en el momento adecuado"

feia molt temps que guardaba aquestes belles paraules. em resistia a posar-les. per la seva cruesa, per la seva interpretació, per complexes. però la bellesa està per exhibir-se. i no són meves. coses com aquestes les escriu un tal miqui puig. dedicat als qui s'omplen la boca sense conèixer. disculpeu cert regust amarg en les paraules, però és el que toca...

àudio: los planetas: segundo premio

3 comments:

paupistrello said...

El lletraferit, sota els efectes d'una sobredosi de melangia, escriu posts agredolços, valents i molt sincers... sensacional!
good 4u, brotha'

Anonymous said...

Totalmente a favor de Miqui Puig!

Això dels moments ideals i demés és ben cert, es tracta d'anar provant, pq algun dia passarà: moment, sentiments i persones s'alinearan i no hi haurà res a fer, deixaràs de ser misogin! ;)

Hi ha moments per tot. De petita pensava quan coneixia algú interessant que l'havia de reservar per més endavant, q no calia precipitar-se, pq clarament veia (q visionaria) q no era el moment... el que passa és que els sentiments no es poden posposar... no, no, em temo que no!, i la impaciència i el voler córrer i demés és taaaaan descriptiu de la joventut i de la vida moderna que potser es el que toca, ja se'ns passarà; sempre ens estem fent grans, això és indiscutible.

No dejes para mañana, que ciento volando!

Esther* said...

Es complicado pero hay que entender que hay personas(haciendo acto de conciencia tengo que reconocer que yo entre ellas)a las que nos cuesta dejar que nos quieran, a las que nos gusta perdernos en calles estrechas...a veces hay que perderse para luego encontrarse.

Recuerda que según nuestra conversación de ayer sólo te quedan cuatro días de estar melancólico, así que mucha energía para superarlos!

Muuuuak*