Tuesday, April 15, 2008

*moleskine...

hi ha dies en que els somriures propis resulten una mica més car. potser pel cansament. per poques hores dormides i restes de l'esport amb els nois. potser perquè algú et diu que li agraden les pelirroges, tu li contestes que t'agraden les morenes, però penses en un rossa. potser per certes ganes de desconectar. encara que els esperits melangiacs acostumem a no necessitar motius per treure del diccionari propi paraules com moix o capcot. morenes enquadrades en diademes estílistiques t'alegren la vista, mentre mires dissimuladament el seu escot, avui generós. amigues d'ulls blaus i castellans a parts iguals que et despedeixen amb una abraçada que beneres. perquè no la demanes i és regalada sense demanda prèvia. cites per apuntar a l'agenda just quan tens ganes de desaparèixer. de perdre't sol en sales de cinema. fruir de l'anonimat que otorga l'obscuritat, amb l'única il·luminació de films en blanc i negre. ganes de resets mentals. de noves prespectives i mirades amables. de deixar de voler ser misogin i acceptar que, sovint, les dones no escolten quan parles, ni s'escolten quan parlen.

àudio: mgmt: time to pretend

4 comments:

Andreä said...

Hi ha vegades que vosaltres tampoc escolteu gaire. Però bé, fer-se bons propòsits com si demà fos any nou sempre està prou bé.

Nu said...

Em pregunto quantes vegades he sentit aquesta frase els últims dos mesos i crec que em comença a afectar. És la mateixa misogínia que et fa dir aquestes coses tant absurdes... ¬_¬
Un dia em posaré tontorrona i recordaré quantes vegades fan aquestes coses ELS homes
un petó sense quisquillositats...

mirtres said...

És força trist el que has escrit, trist i bonic, que ja sol passar... què tens abstèmia primaveral?

;)

This is our decision to live fast and die young.
We've got the vision, now let's have some fun.
Yeah it's overwhelming, but what else can we do?
Get jobs in offices and wake up for the morning commute?

We were fated to pretend!

Esther* said...

Jooo, me he quedado triste despues de leerte esta mañana. Definitivamente este fin de semana toca café. Expulsión de penas, miserias y ralladas varias.

Hay momentos en que abrazas a una persona porque notas su mirada perdida y triste. No sabía que había sido tan especial para tí, me ha emocionado leerlo. Ya sabes que mis brazos siempre están abiertos para tí, guapo! ojos azules y castellanos para mirarte cuando lo necesites. Que no nos merecemos estas melancolías primaverales!

Muuuak*
Ven, sube a mi nube, yo te estaré esperando...que grande Alaska!