diga'm lletraferit...

quan vol marxa, de la mateixa manera que arriba. la pluja és com aquelles amants que no volen que les truquis tu, elles decideixen quan els ve de gust veure't. i la pluja torna vergonyosa en dissabtes grisos. de feina fins al vespre. de multes al cotxe al sortir. el paper groc al vidre del cotxe esdevé la cirereta rància d'un dia d'enuig. de l'estòmac en forma d'enyorança. noies rosses i serrell amb vestits negres cenyits mesos enrera. vespres de militància de barri. sopar al japonès i visites a locals amb nom de cítric. nits de novel·la japonesa i les melodies crepusculars de wilco. diumenge amb ressaca sentimental. endurint la fèrtil terra en que s'havien convertit les bosses dels meus ulls. baixo a comprar el diari desvirgant temporada d'havaianes. tallat amb la llet natural i el cambrer m'assenyala el diari i diu que aquest és el dels intel·lectuals. tot seguit farda amb un altre client del fet de conèixer la traducció d'"hacha" al català. les celles se m'arquegen. treballo a casa entre moleskine, papers, cartulines sombrejades i plàstics transparents. tardes de concerts d'amics a qui vas a recolzar. sentir-se una mica fora d'arreu a estones i pensar en coses molt teves. una truita de bolets i amanida per sopar. i acabes pensant que potser shangai no és pequín. i que bcn no és glasgow.

àudio: casiotone for painfully alone: bobby malone moves home