Saturday, June 07, 2008


hi ha dies normals. dies de no cordar-te l'últim botó de la camisa. i dies estranys. aquests últims poden cargolar-se fins formar un enuig considerable. el temps es desdibuixa. apagues el telèfon i els fets es van succeint com un torrent. com quan agafes la caixa de cereals de la fila més baixa de la prestatgeria del supermercat. i tot et va caient a sobre sense que puguis aturar-ho. mentre saps que encara queden caixes per caure vas rebent el cop de les primeres. el cor sobre la taula i les paraules sortint des de l'estómac. embolcallades amb una mescla agre de ràbia i retret. disparant fletxes en forma de veritats com a punys. ja sabies que faria mal. de sobte em trobo amb paraules gruixudes a la meva boca. construccions verbals que van deixant-se caure. en perfecte ordre i sensatesa establerta. dins un discurs coherent i sòlid. tot surt; la merda sura i es queda a l'ambient, ingràvida. sense sentir-me millor per haver d'assecar llàgrimes a galtes alienes. ni per sentir el tacte de les meves. ni tan sols per sentir-me terriblement gran i enorme al seu costat i empetitir-la. mentrestant, el destí segueix sense donar-me senyals perquè me'l cregui. però agafo aire per enèsima vegada. miro la caputxa nua del bolígraf sobre la meva mà dreta, i em sento bé per aquest punt i a part tant estilístic i enorme que acabo d'escriure.

àudio: teenage fanclub: tears

6 comments:

porketa said...

No et fa mal parlar de coses tan íntimes en un lloc públic que pot consultar tothom? Per mi la intimitat és un tresor... No és cap crítica, sinó una consulta. Algun cop que ho he fet, m'he sentit malament, com si hagués venut una part de la meva vida reservada només per a mi i per a l'altra o altres persones implicades.

OvV said...

la meva intimitatés això...meva. i això és literatura, sense voler ser pretenciós. les lletres diuen coses i tu les pots creure o no. poden ser veritat o poden estar amanides. res més. a més qui llegeix això em coneix, per tant no descobrirà res que no sàpiga...

Gonzalo Marchena said...

Lo textos de "Diga´m lletraferit" tienen la virtud de hacerte olvidar a la persona que los redacta, a pesar de ser tu amigo, de conocerlo y de respetarlo.
Creo que lo que se narra aquí,bajo la supuesta tilde de la intimidad, puede ser un espejo en el que mirarse o en el que refractar haces de luz que pueden deslumbrarte en el camino.
Este post, sin duda es un buen ejemplo...

Zorionak eta izan bihotz!

OvV said...

grácias por las palabras, por la sinceridad vertida y por el cariño demostrado....tito...

Andreä said...

ai cervatillo, els punts ja siguin de seguit per deixar-te respirar o punts aparts tenen la sort de donar perspectiva al narrador i així poder contextualitzar les paraules, en frases i finalment en paràgrafs

Nu said...

És intimitat maquillada amb verborrea. I cadascú en sap el que vol i/o pot. I a mi el que m'agrada més és quan sé de què parles o m'ho imagino.
Demà jo i la cambrera argentina competirem per qui et fa el somriure més ample.

mmmua